diumenge, 22 de gener de 2012

Cars & girls


Quan una pel·lícula ve precedida de ressenyes tan entusiastes com “Drive” del danès Nicolas Winding Refn, és inevitable que et deixi una mica decebut; i això no vol dir que es tracti d’una obra dolenta, ja que funciona fantàsticament en els termes que s’ha plantejat el seu director, una altra cosa és que jo combregui amb aquests termes.

El film ens parla d’un conductor de Los Angeles (Ryan Gosling) especialitzat en rodar escenes d’acció que es treu un sobresou treballant com a xofer en atracaments. Un dia coneixerà a l’ascensor la seva jove veïna Irene (Carey Mulligan) i el seu fill Benicio (Kaden Leos) i entre ells naixerà una mútua atracció que es veurà estroncada quan Standard (Oscar Isaac), el marit d’Irene, surti de presó. Standard té deutes pendents amb la màfia i el conductor s’oferirà a participar en un atracament que saldi aquests deutes. Malauradament el robatori anirà terriblement malament amb conseqüències devastadores per a tots els implicats.

“Drive” és un “thriller” urbà, tan estilitzat com conscient de ser-ho, començant pel seu lacònic heroi sense nom a qui Ryan Gosling confereix el necessari aire d’ineptitud social, però també de resoluta determinació quan entren en joc les seves aptituds tècniques. Tot el repartiment en general, obligat a interpretar arquetipus més que no pas persones de debò, dóna molt bé la talla. Apart de la dolça Mulligan, hi apareix Bryan Cranston com a mentor de l’heroi, la sempre agradable Christina Hendricks en un rol (ai) massa curt i l’imponent físic de Ron Perlman. Però qui ofereix la interpretació més sorprenent és Albert Brooks, un nom que sempre associem a la comèdia, i que aquí es mostra terroríficament sanguinari.

“Drive” deixa clar des de les primeres escenes que no vol ser un “thriller” vulgar i ho demostra amb una fotografia preciosista, un ritme deliberadament artificiós que juga magistralment amb el ralentí, l’acceleració i l'el·lipsi. Durant els seus primers dos terços passen realment molt poques coses, el que no vol dir que no es contempli amb interès, i l’atracció que el conductor anònim sent per la família veïna és del tot creïble. Per això quan esclata la violència, puntual, viciosa, el seu efecte és brutal. Aquesta sàvia dosificació dels elements narratius i cinematogràfics, mèrit del director, proporciona al film dues de les seves millors seqüències: un pròleg que és pura adrenalina sense trampes i l’execució de l’atracament fallit amb la persecució que se’n segueix.

Estilització ve d’estil i “Drive” en té a gavadals, tant que corre el risc de semblar un “pastiche” d’una pel·lícula d’acció dels anys 80 (neons a dojo, música de sintetitzador, fragments amb ànima de videoclip i uns títols de crèdit en Brush Script de color rosa xiclet). Funciona, i tant que funciona!, com a entreteniment sofisticat i absorbent; però la romàntica història que també pretén ser, amb la redempció i renúncia d’un heroi transformat per l’amor, queda més com una intenció mental sepultada sota capes de vernís lluent.

6 comentaris:

  1. de vegades aquestes pel·licules on no s'ha de pensar massa i la distracció està en deixar-se portar, tenen just el que busquem.
    Sempre depenent del ulls que s'ho mirin i l'estat d'ànim del moment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Garbí, presa així, segur que la gaudiràs.

      Elimina
  2. Sens dubte, la pel·lícula més controvertida de la temporada: d'obra mestra indiscutible i títol de l'any a refregit pretensiós, n'he sentit de tots color i a gent de qui en respecto el criteri. Jo m'arrenglero més amb els primers, perquè com diu el meu amic Joan Pons, "enlluerna per caràcter i per cal·ligrafia" i perquè pocs films recents han rellegit millor l'estilització del thriller taciturn de Jean-Pierre Melville que Drive. De fet, a mi em commou també l'amor d'aquest personatge sense aptitud social, que només pot expressar d'un manera salvatge i autodestructiva.Penso que hi ha gent que no connecta amb Drive perquè la troba massa bella i estilosa (i el problema és seu), però altra perquè creu que és superficial. I en aquest cas penso que caldria recordar a Pla quan deia que la pell és el més profund que tenim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alexandre, com veus, la meva postura és més ambígua tot i que m'arrenglero més aviat amb els primers. M'admira, però no em commou. Desconec totalment els noirs de Melville i el "Driver" de Walter Hill, però no sóc gaire amic de mitificar l'heroi solitari.

      Elimina
  3. No, Allau, el meu post amb la caçó "Oh my love" no significava que recomanés "Drive" de forma incondicional. No sé si gosaria recomanar mai res tan cegament.
    "Drive" no em va desagradar però quan feia una estona que la mirava vaig començar a detectar -potser erròniament- un tuf artificiós d'aparença falsament "indie". L'escena de l'ascensor no m'agrada després del petó, sobretot la cara que fa el noi quan, feta la seva feina, surt de l'esmentat ascensor amb cara d'ase. I massa gore. Comparar-la als "noirs" de Melville amb els seus lladres i pistolers muts és el que devia voler el realitzador i ja està trés vue.
    Això si, la teva crònica m'ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, la cançó que vas posar em va semblar tan extàtica, que gairebé ho vaig interpretar com una recomanació. Jo també vaig pensar que l'escena de l'ascensor no era la millor carta de presentació per impressionar la teva hipotètica xicota. I pel teu i un altre comentari veig que potser hauria d'acudir a les fonts, o sigui a Melville.

      Elimina