dimecres, 4 de gener de 2012

On habiten els lèmurs

Unes bones amigues ens anunciaven fa pocs dies que pensen passar les seves vacances d’estiu a les atractives costes pacífiques dels Estats Units. Com que el propòsit primer del viatge és de caire espiritual, acamparan prop del mont Shasta, on esperen sentir com l’herba creix, les balenes canten i, amb una mica de sort, rebran les ones harmòniques dels “lemurins”, pobladors subterranis de la contrada. Mentre m’ho explicaven, prou feina vaig tenir per mantenir cara de pòquer, així que vaig preferir no fer més indagacions sobre aquest curiós poble: un comentari mal col·locat pot implicar la fi d’una amistat i jo ja em conec, tinc el sarcasme fàcil.

Un cop a casa sí que vaig començar consultant l’imprescindible “Diccionario de lugares imaginarios” d’Alberto Manguel (Alianza Editorial), però no hi vaig trobar cap referència al país dels lèmurs. La Wikipedia va demostrar ser, una vegada més, la font més fiable quan es tracta d’informar-se de conceptes arcans, com és el de Lemúria, un tros de terra engolit per l’oceà. Se’l va inventar el zoòleg i biogeògraf Philip Sclater el 1864, quan va descobrir connexions entre els fòssils de lèmurs trobats a Madagascar i a l’Índia. Com que els dos terrenys no eren contigus, Sclater va solucionar la incongruència tot inventant-se un suposat continent perdut sota les aigües de l’Índic, al qual va anomenar Lemúria. Dècades més tard el meteoròleg Alfred Wegener va postular la teoria de la deriva continental segons la qual Madagascar i la península índia havien format part inicialment de la mateixa massa de terra i s’havien anat separant gradualment durant milions d’anys.

Aquesta explicació científica, avui universalment acceptada, va fer del tot innecessària l’existència del continent Lemúria; fet que no impedí que el concepte quedés en mans de la mena de gent que fa el seu agost amb l’explotació del pensament màgic. La famosa teosofista Helena Blavatsky va establir que els “lemurins” representaven el tercer estadi de l’evolució humana i els descrigué amb figures de més de 2 metres d’alçada, hermafrodites, ovípars, poc desenvolupats mentalment i amb gran puresa espiritual. Després de la subseqüent (!?) creació dels mamífers, alguns “lemurins” practicaren la zoofília. Els deus, escandalitzats, enfonsaren Lemúria i crearen el nou continent de l’Atlàntida on els seus habitants ja estaven dotats d’un intel·lecte plenament format.

Madame Blavatsky no fou l’única que s’inventà faules delirants sobre aquesta gent inexistent, però com a exemple ja valdrà. Més a propòsit, l’any 1886 Frederick S. Oliver va completar mitjançant escriptura automàtica “A Dweller on Two Planets” (Un habitant a dos planetes), tot canalitzant la veu de Phylos el Tibetà. Entre prediccions de tecnologies futures i teletransports a diverses regions esotèriques, Oliver descriu l’existència d’un temple “lemurí” a les entranyes del món Shasta. No està gens clar si Oliver va escriure el seu llibre com a ficció o com a vivència personal, però des de llavors diversos corrents “new age” s’han apropiat d’aquesta muntanya sense gaires escrúpols de consciència.

Cal reconèixer que el Shasta, amb els seus 4.322 metres d’altura i sense cap connexió amb altres sistemes muntanyosos, destaca poderosament al paisatge californià. No dubto que una estada a aquest entorn, pot ser la mar d’agradable; però, si us plau, no m’hi barregeu éssers eteris vestits de blanc, més propis d’una epopeia de Tolkien. Ja m’imagino que, qui decideix emprendre aquesta mena de turisme espiritual, opta per no fer-se preguntes i es lliura a les formes inefables del misteri, com si la seva inexplicabilitat fos la clau fonamental del seu valor.

I encara, deixant ara de banda els meus escrúpols racionals, trobo que ens perd l’esnobisme de les cultures exòtiques. Si hem de ser consumidors de falòrnies del supermercat del Pensament Màgic (cosa que no aconsellaria mai a ningú), ¿per què no ser patriotes i proveir-nos del producte nacional? Qui més qui menys, tots hem mamat els nostres moments de Cultura Catòlica, i trobo lleig (i una falta de respecte envers els nostres ancestres) que ens atregui més el Dalai Lama i el feng-shui, que la Moreneta o el nen precuinat de Sant Vicent Ferrer. Que visquin la Cova de Sant Ignasi, les marededéus trobades, Sant Ramon Nonat i sant Raimon de Penyafort, els papes Borja, el beat Llull, i “L’Atlàntida” de mossèn Verdaguer (que acaba lligant-ho tot en un paquetet pseudocientífic ben bufó).  

36 comentaris:

  1. Ha, ha... apunt genial. La part final d'antologia! Em sembla que la memoritzaré perquè no té desperdici i és el que sempre penso. Llegint l'apunt sobre el prepuci de Jesucrist de l'Enric March ens podem adonar que ja tenim prou coses màgiques per a buscar-les en exotismes estranys...

    Només espero que les teves amigues no et llegeixin sinó ja les has perdut... o potser cauran rendides als teus peus!

    ResponElimina
  2. Entenc la cara de pòquer que expliques, Allau. I estic d'acord amb Galderich, el paràgraf final és per fer-ne samarretes i tot. Llàstima qe no m'agradin les samarretes amb missatges.

    ResponElimina
  3. Molt bé el post que a mi m'ha servit per recordar una novel·la interessant: El Lémur de Benjamin Black autor que no se si coneixes. Per si fos que no, que ja és difícil, t'agradarà saber que es tracta de John Banville el gran irlandès disfressat sota el nom de Benjamin Black quan fa policiacs.

    ResponElimina
  4. em emo que perdràs alguna amistat si el llegeixen les teves amigues, ja examigues. Ara, la cosa exòtica atrau perquè sol ser lluny i és diferent. A mi m'agrada Marraqueix i ben mirat està bruta i plena de merda, però té un no se que que m'atrau.

    ResponElimina
  5. Sempre m'he preguntat això que et preguntes al darrer paràgraf.

    ResponElimina
  6. No crec que rebaixar més d'un miler de metres l'altitud del Shasta ajudi a la teva oportuna argumentació. (El cim ateny els 14.162 peus, uns 4.200 dels nostres racionals metres.) La primera "nacional" va córrer a càrrec del Venancio López de Ceballos, a principis dels 60, durant la seva mítica travessa Panamericana d'Alaska a la Terra del Foc. No recordo que a la seva crònica esmentés cap ésser eteri.

    ResponElimina
  7. Amb aquesta imatge no m'importaria gens ni gota anar-hi a passar una temporadeta a can Lèmur de dalt, això sí, m'enduria unes quantes dones d'aigua nostrades i ves a saber sinó algun marraco lleidatà, que una sempre acaba enyorant-se ^^

    D'això, no sé veure el botonet per fer-se subscriptora de l'apunt :)

    ResponElimina
  8. Doncs jo he pensat en La marca de l'home de Philip Roth, on un catedràtic d'universitat -que és negre, però no molt, i s'ha fet passar per blanc tota la seva vida- acaba acusat de racisme, justament per utilitzar la paraula lèmur.
    No tinc rival en això d'esguerrar novel·les, veig. Ni en utilitzar termes políticament incorrectes.

    I pel que fa al pensament màgic, no em cal anar a Califòrnia, que encara conservo un parell d'amics invisibles de la infantesa i amb això ja faig.

    ResponElimina
  9. Galde, l'apunt de l'Enric sobre circumcisions i prepucis ha estat una inspiració per a tothom: amb qüestions tan intrigants, qui necessita anar més lluny?

    ResponElimina
  10. David, podria fer una versió per a calçotets que només es gaudeixi a la intimitat.

    ResponElimina
  11. Glòria, conec la doble vida de Banville/Black i fas bé en recordar-me que no he llegit encara res de la seva faceta negra.

    ResponElimina
  12. Francesc, entenc l'atracció de l'exotisme, però encara que t'agradi Marraquesh, oi que no sents necessitat de fer-te musulmà?

    ResponElimina
  13. Júlia, crec que ocasionalment ja t'ho he llegit al teu bloc escrit amb totes les seves lletres.

    ResponElimina
  14. Gràcies, Girbén, ja ho he corregit. Aquests 3.000 metres que deia són l'elevació respecte les terres circumdants.

    ResponElimina
  15. Clídice, no sóc gaire muntanyenc, però el Shasta fa patxoca; espero que hi hagi unes bodegues a prop.

    ResponElimina
  16. Conec la novel·la, Matilde, i no vaig entendre gaire com es pot ser negre sense semblar-ho.

    Com que sóc matemàtic, els meus amics són imaginaris.

    ResponElimina
  17. José Luis, no entenc el que entens.

    ResponElimina
  18. Uiiii, deixa't estar de lemurins, que jo veig aquestes muntanyes i ja estic traient les botetes, els gramponets i els pioletets!

    ResponElimina
  19. Compte amb els cops de piolet, no sigui cas que algun llogater prengui mal.

    ResponElimina
  20. M'ha agradat molt aquest apunt. Molt sarcàstic, però el sarcasme és la única actitud que es mereixen els buscadors de lemurins.

    ResponElimina
  21. Més que sarcàstic, sincerament perplex, Titus.

    ResponElimina
  22. També hi ha tota una colla que vénen d'arreu al Vallespir per salvar-se de la fi del món del 21/12/2012. Tot plegat deu ser una conxorxa de les agències de viatges, sembla que als sonats és més fàcil treure'ls els quartos...

    ResponElimina
  23. Santi, sent aquí a la vora i tractant-se de la fi del món, potser m'hi acostaré.

    ResponElimina
  24. Ha, ha, José Luis, qüestió d'aclimatar-se.

    ResponElimina
  25. Sí, senyor, estic d'acord amb tu! I encara hi afegiria la gastronomia. Hi ha plats de la nostra cuina que em porten a l'èxtasi.

    ResponElimina
  26. Per a èxtasi, les "yemas" de Santa Teresa.

    ResponElimina
  27. Potser et faci gràcia descobrir que la "matèria lemúria", per dir-ho d'alguna manera, ha gaudit fins i tot de certa fortuna literària. Va ser un motiu recurrent en els cercles de revistes pulp americanes dels anys 30. Lovecraft i R.E.Howard esmenten el continent submergit en algunes de les seves narracions i, més tard, Lin Carter hi situa una saga sencera de fulletons d’ espasa i bruixeria. Ja se sap que la sword and sorcery va ser lectura predilecta dels afectes al hippisme i la contracultura americana dels seixanta, així que segur que se'n poden trobar més exemples que desemboquen en aquestes falòrnies modernes que ens has presentat.
    Hi ha, però, manifestacions de la rauxa lemur també en expressions d'allò que podríem qualificar de literatura seriosa. El mitificat Thomas Pynchon en fa un motiu principal a la seva obra més recent "Inherent vice", editada per Tusquets en castellà i que precisament passa a aquesta Califòrnia misticoide que pensen anar a cercar els teus amics (només que amb 30 anys de retard).

    Per altra banda, això de guaitar-se la cultura autòctona catòlica com una cosa de faula fantàstica, a més a més d’un consell molt assenyat i que pot proporcionar grans moments d’esbarjo, ho va fer molt ben fet Joan Perucho. “Els pares del Desert” n’és un dels últims i més reeixits exemples.

    ResponElimina
  28. Alexandre, ja coneixia la connexió de Lovecraft, R. E. Howard i Pynchon amb els "lemurins", però com que es tracta de literatura, em sembla totalment permissible.

    ResponElimina
  29. Per cert, aquesta del Pynchon és la primera seva que m'acabo, despres de dos intents fallits. Gaudint-ne i tot. Suposo que perquè, en el fons, és també una mica una narració "pulp".
    I tens tota la raó amb l'abocador infinit de rastres arcans que és la wikipedia. Veig que en la versió anglesa hi ha fins i tot un article de "Lemuria in popular culture", que ampplia tot això que deia amb una munió d'exemples. Jo que pensava que havia fet qui sap quina gran aportació!

    ResponElimina
  30. Pynchon el tinc pendent, però aquest any ja faré prou si acabo Foster Wallace.

    ResponElimina
  31. Ep, pot ser que amb el Ninou de "daily", nanai de la Xina? Tres a la setmana és cosa sana?
    No n'haig de fer res, però has de comprendre que em sobta no trobar-te cada dia...
    [En un altre ordre de coses, jo també tinc pendent en Pynchon. I començaré per Vici inherent -ho tinc ben decidit- però en català, que la traducció és d'en Ferran Ràfols]

    ResponElimina
  32. Matilde, compres de Reis, falta d'inspiració, gripasso... i que fa dies que ja no em dius "l'has clavat!". Comprendràs que així no hi ha forma decent de treballar ;p

    ResponElimina
  33. Allau,
    Et trobo a faltar però mentre estiguis bé de salut estic disposada al sacrifici com una Ifigènia de l'extrarradi.

    ResponElimina
  34. Glòria, sí que és una mica culpa de la salut, coses de l'hivern com bé ja saps. Gràcies per l'interès, espero tornar aviat.

    ResponElimina