dijous, 26 de gener de 2012

Mòmia (1943-1948)


La gestació de “Les 7 Boles de Cristall” no pogué ser més accidentada, un fet que no impedí que en resultés l’inici d’un altre díptic magistral. Hergé va començar a publicar una tira diària a “Le Soir” el desembre de 1943. Degut als problemes de salut del dibuixant (sinusitis, furóncols, èczema) la continuïtat del relat s’estroncà en més d’una ocasió i va haver de ser el propi Tintín qui demanés excuses davant dels lectors dins d’una tira totalment atípica. 


L’alliberament de Bèlgica per part dels aliats marcà el tancament temporal de “Le Soir” i la interrupció definitiva de la tira diària. Hergé, que havia col·laborat amb l’ocupant més per inconsciència que per simpatia, fou sotmès a un procés de depuració ideològica que el convertí temporalment en un empestat. Malgrat els interrogatoris i alguna nit a la presó, les raons de l’acusació eren tan febles, que Hergé en sortí impune, tot i que seriosament tocat en la seva popularitat. Incapacitat per prosseguir la publicació de les aventures a la premsa diària, dedicà els dos anys següents a reformatejar les velles històries en blanc i negre per oferir a l’editor Casterman els llibres en color en el format que tant estimem. 
 
Hergé no pogué reprendre “Les 7 boles de cristall” fins l’any 1946, gràcies a la intervenció de Raymond Leblanc, heroi de la resistència fora de tota sospita, el qual posà els diners necessaris per fundar el “Journal Tintin” (i per proporcionar a Hergé un certificat de “civisme”). L’aventura, que ocupava les privilegiades pàgines centrals i ara sí en color, es completà (no sense problemes) amb la promesa d’una continuació a “El Temple del Sol”. L’àlbum en color no es publicà fins l’any 48 i esdevingué, no podia ser d’una altra manera, un altre clàssic instantani.

Però aquesta sèrie “made in Avalanche” pretenia ser un comentari de lector més o menys innocent al canon Tintín i crec que m’he deixat endur per un excés de dades documentals. “Les 7 Boles de Cristall” (compte amb el numeral, que cal respectar!) comença de forma desconcertant, almenys és així com ho recordo en qualitat de lector infantil. Ens han canviat el capità Haddock!, vaig dir-me en contemplar les polaines i el fuet. L’entranyable mariner irascible ha esdevingut un esnob amb monocle, que practica l’equitació i es vesteix com si es trobés dins d’un anunci de Tommy Hillfigger. Per això és tan excitant veure com a la pàgina 51 el capità recupera el seu jersei blau fosc i la seva gorra, decidit a rescatar Tornassol.

Néstor, amb les seves acrobàcies, safata de licors a la mà, salva el pròleg i ens condueix a l’escena del music-hall on Hergé comença a extreure rèdits del seu univers acabat de crear. El faquir i la vident, Madame Yamilah, amb la seva truculència sinistra marquen el to de la història. A continuació hi apareix Ramón Zarate, llançador de punyals, que no és altre que el general Alcázar de “L’Orella escapçada”, dictador caigut en desgràcia i peça clau de la trama. L’aparició demolidora de Bianca Castafiore, a qui a partir d’ara no prendrem gaire seriosament, després de contemplar el seu descens al món de les “varietés”, contribuirà més a la coherència del món d’Hergé que al de la seva carrera que des del Kursaal de Klow ha passat per un palau reial per acabar embotida entre un llançador de punyals i un prestidigitador.

Malgrat aquestes pàgines inicials plenes d’acolorides peripècies teatrals, aviat el to esdevé més seriós amb la misteriosa malaltia que pateixen els membres de l’expedició Sanders-Hardmuth. Hergé sembla tornar a inspirar-se en la maledicció de Tutankhamon, com ja havia fet a “Els cigars del faraó”, però aquí li dóna un paper molt més central. Abunden detalls inquietants o sinistres fins arribar a les escenes a la vil·la del professor Bergamotte on es produeix el clímax del llibre. ¿Qui que ho hagi llegit podrà oblidar mai la nit de tempesta, el llamp que entra per la xemeneia i sobretot la terrible mòmia inca que apareix als malsons de tots els protagonistes? Mai, ni abans ni després, Hergé dibuixarà una seqüència tan terrorífica i, encara que l’autor afirmés que havia viscut aquells anys bastant aliè al que succeïa al seu voltant, no es pot deixar de pensar en un reflex inconscient de les penúries bèl·liques.


Inevitablement la segona part de l’àlbum perd pistonada, però permet Tintín emular Sherlock Holmes com no ho farà a cap altra aventura. Milú, qui des de l’aparició del capità ha perdut la prerrogativa de parlar amb el seu amo, descobreix el plaer i les misèries de perseguir gats (en comptabilitzo fins a quatre d’aquestes persecucions). En quant a Tornassol, el qual a l’aventura anterior havia estat presentat com a inventor polifacètic, aquí es dedica exclusivament a la dubtosa pseudociència de la radioestèsia, una dèria que compartia amb el propi Hergé.

Amb totes les seves excel·lències, no és “Les 7 boles de cristall” una de les meves aventures favorites i, encara així, crec que hi he tornat moltes vegades atret per la seva fascinant atmosfera maligna.

[Tires inèdites destinades a "Le Soir"]





9 comentaris:

  1. La seqüència del desvetllament d'en Haddock és magnífica, segur que tots els tintinòfils s'emocionen veient com la simple menció d'"embarcar" el fa despertar de la catatònia pija en què s'havia instal·lat per recuperar la seva essència de llop de mar.
    (quan era petit la mòmia em feia molta por; encara ara em neguiteja una mica)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, a mi encara em fa por. Per cert, he trobat l'exemplar patrimonial molt desballestat.

      Elimina
    2. A mi no em miris, que en el que portem de segle no els he tocat (per cert, algun dia et demanaré la trilogia que ha servit de base per la pel·li del Spielberg: hem d'il·lustrar la parella)

      Elimina
  2. Si t'explico, Allau, que a casa vivíem de l'empresa de material de muntanya amb què el pare va continuar l'impuls de l'avi -una empresa amb l'esplendorós nom de Creaciones Andes-, et serà fàcil intuir la meva estima per la suite andina de l'Hergé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has recordat aquella aventura de Donald i Gilito: "Andes lo que andes, no andes por los Andes".

      Elimina
  3. Allau, no hi ha excés de documentació ni d'informació, al contrari: s'agraeix el marc històric i sociològic, així com la teua particular -i moderada- interpretació dels fets. I jo encara diria més, que hi ha gent que segueix confonent "la gimnasia" i "la magnesia" i es carrega una obra per desacords ideològics amb el seu autor.
    Apa, jo també acabo parlant del que només el tema central, però ja vinc: estem davant d'una obra mestra absoluta, on Hergé -i Jacobs!- s'esforcen com mai per aconseguir uns resultats que quasi no deixen opció a la crítica. El guió rutlla sense impediments, -els gags són la sal i el pebre adequada- acoplant-se a la perfecció al dibuix, impecable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, quan més conec la seva biografia, més llunyà em sento de l'autor, però la seva obra cada dia em sembla millor.

      Elimina
  4. De nena vaig sentir exactament el que expresses, Allau. Les 7 boles són tan terrorífiques com atractives. A més surt una orquestra amb contrabaix i un gat siamès molt llest. No és el millor però és un bon àlbum.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, i Haddock fa un solo de percussió al fossat de l'orquestra.

      Elimina