divendres, 2 de novembre de 2012

Apoteosi i renaixença

No havia estat mai gaire bondià i, pel que diuen els experts, les dues mostres de la sèrie que vaig arribar a veure al cinema passen per ser de les més fluixes de tot el catàleg. Amb la substitució de Pierce Brosnan per Daniel Craig, el meu interès per l’agent 007 es va reviscolar; primer per qüestions (diguem-ne) extracinematogràfiques, però de seguida per raons menys frívoles, ja que “Casino Royale” (2006) va resultar estar molt i molt bé. “Quantum of Solace” (2008), no tant. Per això, els quatre anys que s’ha fet esperar “Skyfall” han posat les expectatives a un nivell molt considerable.

Cal dir que la cosa comença molt bé, amb un pròleg a Istambul que conté tota l’adrenalina que s’espera de la franquícia i que, en contra de l’habitual, té relació amb la resta del film. Segueixen uns fascinant títols de crèdits on es barregen motius d’aigua i foc amb al·lusions a la mort, i on les característiques siluetes de dones nues han estat definitivament bandejades. La cançó, escrita i interpretada per Adele, sona llòbrega i sensual, digna incorporació a l’àlbum imaginari dels temes Bond.

Tanmateix el que ve a continuació no es podria dir que sigui una típica pel·lícula Bond. Hi ha, esclar, alguns moments d’acció, però molt menys hiperbòlics del que podríem esperar, hi ha també escenaris exòtics i senyores estupendes, però sobretot hi ha diàleg i estudi dels personatges, elements que no s’adiuen gaire amb el 007 que coneixíem. En efecte, “Skyfall” aviat es desentén del formulaic macguffin (un disc robat que conté la llista dels espies de l’OTAN), per ocupar-se de la psicologia dels personatges i suggerir darrera del protagonista un conflicte de proporcions edípiques. Per fortuna el granític i eficaç Daniel Craig està envoltat d’insignes actors britànics que aporten solidesa al drama; noms de la talla de Ralph Fiennes o Albert Finney, encara que Ben Whishaw com a l’encarnació d’un Q jove, m’ha semblat perfecte. En quant a Judi Dench, veritable noia Bond en la seva intervenció més llarga a tota la sèrie, demostra una vegada més que, si controles Shakespeare, fer de Mare-de-tots-els-espies és com bufar i fer ampolles. I Javier Bardem, antagonista d’extravagant cabell oxigenat i maneres amb lleugera ploma, es berena totes les escenes on apareix i protagonitza amb Craig un cara a cara justament morbós.

Com es pot veure pels noms citats fins ara, el nivell artístic és molt alt, com si la productora Barbara Broccoli hagués volgut celebrar el cinquantenari de la franquícia tirant la casa per la finestra. Però encara hi ha més, perquè la fotografia la firma Roger Deakins, que si no és el millor del món en la seva categoria sempre el podem col·locar còmodament entre els cincs primers. Les diverses localitzacions resulten tan fascinants pel seu disseny, com per les belles paletes que n’extreu Deakins, des dels colors elèctrics de la nit de Xangai fins els grisos i marrons somorts dels ermots escocesos. I per a dirigir-ho tot, Sam Mendes, prestigiós director teatral i autor de films seriosos que semblen jugar en una altra divisió, però que aquí recolza molt bé el pretès drama humà.

No sé què pensaran els fans de la sèrie d'aquest gir cap a un Bond més obscur i turmentat, que sembla empeltar-se del Cavaller Obscur de Nolan. Jo, que tinc molt poca paciència per les elevades pretensions de Nolan, però que tampoc sento un afecte especial per les frívoles bajanades de Roger Moore, he sortit particularment satisfet del visionat de “Skyfall”. Deixant el mite Bond a banda, és una molt bona pel·lícula d’acció; però, com a part de la saga, té un clar paper depuratiu: tanca una trilogia que dibuixa el rerefons del personatge, resol els seus dimonis interiors i estableix el marc del seu món. El final de “Skyfall” deixa un canemàs en blanc, llest per a bastir infinites noves aventures. Llarga vida per tant a Bond, James Bond!

13 comentaris:

  1. la veritat es que jo sóc fan de les primeres amb el OO7 Sean Connery, potser perquè varen sorprendren's en aquells temps. Ara, aquesta pel que expliques pinta bé. L'haurem de veure.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, hi ha que opina que el Connery és insubtituible, però si no ets un fanàtic amb aquesta també t'ho passaràs bé.

      Elimina
  2. 007 és la única sèrie d'acció que suporto. Si és amb Connery, Moore i Craig, millor. Quantum me la vaig perdre, però aquesta no fallarà. Tenim bon cinema últimament, ja tocava!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quantum te la pots estalviar, però no et perdis aquesta!

      Elimina
  3. Jo vaig anar a veure la peli sense saber-ne res. I la primera persecució molt bé! Però després on es el Bond d'acció? i el Bardem no m'agrada. Fins hi tot prefereixo abans un malvat acariciant un gat en la seva base de dins d'un volcà, que vols que et digui...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, em confirmes el dubte que tenia: potser no convencerà als fans del personatge.

      Elimina
    2. Si tingués gràcia i talent per escriure aquesta seria exactament la meva opinió sobre la última d'en Bond
      http://eltipodelabrocha.blogspot.com.es/2012/11/skyfall-2012.html

      Elimina
    3. No són les de Bond pel·lícules on buscaries guions ben travats ni una temàtica seriosa. Jo em vaig divertir prou com perquè aquests forats de la trama m'importessin entre poc i gens.

      Elimina
    4. lo del guió es el que menys em preocupa, es la resta de punts els que foten mal de veritat

      Elimina
  4. Acabo d'arribar de l'abarrotat cinema i tan sols et puc dir que estem 100% d'acord. Una pel·lícula estupenda, tant com en Craig. L'exhibició de Bardem és antològica i la resta del cast és superba.
    M'agrada aquest Bond més adult i madur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joaquim, a mi també m'agrada aquest Bond. Penso que quan veia un Bond de Roger Moore o de Brosnan no sentia cap necessitat de veure el següent capítol, però amb en Craig no em penso perdre ni un.

      Elimina
  5. Allau, t'ha sortit un apunt rodó. Has dit tot el que calia dir; el que jo hagués dit. I has callat allò de què no es pot parlar. Deixant de banda el Sean Connery més seductor, ha calgut arribar al tàndem Dench-Craig per trobar-nos un excel·lent Bond; i Skayfall és la cúspide d'un personatge que s'ha anat reinventant a les tres darreres entregues. I encara que Quantum no sigui reeixida, hi ha elements de la relació de M i Bond que són essencials. M'agrada molt aquest Bond que va envellint alhora que envellim nosaltres. I Mendes li dóna un toc crepuscular que amb la fotografia de Deakins, com molt bé comentes tu, permet construir un imaginari nou com no s'aconseguia des de Connery. Ja era hora!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, el que em fot és que, ara que havíem trobat el to i l'actor, ja comencen a sentir-se veus que diuen que Craig és massa vell pel paper.

      Elimina