diumenge, 25 de novembre de 2012

Els desconeguts de sempre (I soliti ignoti)

Després de l’èxit de la molt dura “Gomorra”, Matteo Garrone no s’ha allunyat gaire de Nàpols per presentar a “Reality” un revers una mica més amable de la medalla. A un barroc i decrèpit pati de veïns del suburbi de Portici conviu una típica família napolitana, tan nombrosa com majoritàriament improductiva. Del treball de Luciano com a peixater i el de la seva esposa Maria com demostradora de robots per a la cuina depenen un gavadal de tietes, àvies, germans inútils i un oncle paralític. Aquesta bigarrada i omnipresent pinya s’ajuda també d’algunes estafes picaresques de to més aviat benigne. La vida de Luciano canviarà el dia que, mig en broma, participi en un càsting de “Grande Fratello”, programa tan popular i tan sense solta a Itàlia com aquí ho és “Gran Hermano”. Obsedit per la possibilitat d’accedir a l’espècie de santedat que concedeix la popularitat televisiva a aquells que no tenen més mèrit que una inaprehensible gràcia, el peixater caurà en una paranoia malaltissa que destruirà les seves relacions familiars i li desequilibrarà la ment.

El motiu de la persona humil que es crema en ser atreta per la flama del fantasma de la celebritat té alguns il·lustres precedents al cinema italià com són “Bellissima” de Visconti o “Lo sceicco bianco” de Fellini (“homenatjat” al recent film romà de Woody Allen, per no dir res d'aquella "rosa porpra"). “Reality” l’adapta a la idiosincràsia dels temps presents, amb els seus casaments pretensiosos i xarons, el lleure de centre comercial i les sortides dominicals al parc aquàtic. Funciona molt bé com a document antropològic (i lliçó de dialecte napolità) d’una societat que planta un peu en la tradició i l’altre en la modernitat. Presenta a més una colla d’actors irreprotxables en el seu naturalisme. És just destacar Aniello Arena, el desafortunat protagonista, que va haver d’abandonar la presó on compleix condemna per interpretar el seu paper. Entenc que no és un actor professional i tanmateix encarna magistralment l’home italià del carrer, com ho van fer abans Sordi o Troisi.

Altres punts positius del film són l’àgil steadycam que (oh, prodigi!) no mareja mai, i també la suggeridora (i poc invasiva) banda sonora d’Alexandre Desplat. Arribo així als dèficits de “Reality”, que també existeixen. I és que l’anècdota queda una mica curta i superficial. De cap manera justifica les dues hores de la seva durada i els darrers trenta minuts són redundants i anticlimàtics, quan voldrien ser contundentment solemnes.

El veredicte final és que la pel·lícula difícilment es pot considerar una renaixença de la comèdia a la italiana (com “Reality” ha estat publicitada); de fet, ni diria que és una comèdia, més aviat el drama d’un home ridícul. Encara així, els primers noranta minuts són una delícia, especialment per a qui ha viscut des de primera fila l’experiència napolitana. Després decau, com sol passar a aquesta ciutat d’ençà que hi tenim relació.

A quinze dies de la seva estrena “Reality” només es pot veure a tres sales i en una sola sessió a cadascuna d’elles, prova de la lleugeresa amb la qual canvia la programació i de la dificultat d’estar al dia quan coincideix més d’una cinta d’interès per cap de setmana. Sort tenim del cinema Meliés, on els pocs cinèfils que anem quedant podem recuperar títols que se’ns van escapar en el seu moment. Deixo com a matèria de debat si aquesta història de perdedors enlluernats per un mite amb els peus de fang era l’elecció més adequada per a la jornada de reflexió d'ahir dissabte 24 de novembre de 2012.

4 comentaris:

  1. M'agrada la teva reflexió sobre la jornada de reflexió ( i la pel·li que li escau). Jo, per si de cas, em vaig avançar a dijous i vaig anar a veure "Por un puñado de dólares" i "El planeta de los simios", que també trobo adients. Pel que fa a la volatilitat de la cartellera, un desastre. Sort, com tu dius, del Meliès, i quina cagarel·la ens va agafar quan es va cremar!

    ResponElimina
  2. Jordi, "El planeta de los simios" escau per a qualsevol dia: no som res més que simis.

    ResponElimina
  3. jajaja, bé, el dia de reflexió un pot aprofitar per reflexionar de tot una mica, no només de política (a més, en realitat, qui reflexiona en realitat sobre el vot el dia abans?, jo ho tinc clar des de fa molt).

    Interessant la pel.lícula, sobretot a partir de la reflexió pertinent (sic) que en fas. Jo, saps el que passa... que des de fa deu anys no vaig al cine (em va costar desacostumar-me de les crispetes que es foten sempre els que tens sentats darrere). Saps quan falta perquè la posin al emule?

    Una abraçada independent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, benauradament al Meliés no hi ha crispetes. D'emule encara no en gasto.

      Elimina