dijous, 29 de novembre de 2012

Omega (1986)


I aquesta obra, que és com una mena de resum de tot l’univers, des de l’Alfa fins a… Romeo… Fiat… Lancia… fins a l’Omega… no, això deu ser una altra marca… 
(Bianca Castafiore a “Tintín i l’Art-Alfa”)
Per descomptat no em venia gens de gust escriure aquest apunt final sobre les aventures de Tintín, tant perquè el tancament d’una sèrie sol sonar a una fúnebre i definitiva pèrdua de possibilitats, com pels seus aromes d’anticlímax. Hi ha maneres i maneres d’acabar una vida dedicada a la creació: Charles Dickens deixà escrites prou pàgines d’“El misteri d’Edwin Drood” com perquè els experts suggereixin que el novel·lista estava encetant una nova fase estilística en el moment del seu traspàs; David Foster Wallace omplí un munt de planes de “The Pale King” els anys anteriors al seu suïcidi, suficients perquè un editor agosarat el convertís en llibre discutible. La publicació de les últimes fitxes de Nabokov, en canvi, traspuen explotació pòstuma; sensació desagradable que comparteix amb aquest àlbum fantasma anomenat “Tintín i l’Art-Alfa” que segurament Hergé no hauria mai acceptat que veiés la llum del dia.

En concloure “Tintín i els Pícaros”, que ja havia tingut una molt llarga gestació, l’artista tornà a trobar-se amb el desafiament d’inventar una narració original que satisfés la seva creixent sofisticació. Durant un temps li rondà pel cap una aventura totalment ambientada a un aeroport, idea que de forma totalment fortuïta i independent acabà realitzant Steven Spielberg a “The Terminal” (2004).


De mica en mica la trama va anar decantant-se cap al món de l’art modern, afició que monopolitzà gran part dels darrers anys d’Hergé. A la seva mort l’any 1983 “Tintín i l’Art-Alfa” quedava lluny d’estar acabat: només tres planxes a llapis estaven llestes per passar a tinta, unes quaranta pàgines més mostraven esbossos en diferent estat de concreció i tampoc existia cap versió completa del guió. Com que el dibuixant havia estipulat que després de la seva mort ningú no havia de continuar dibuixant el seu personatge, els hereus es trobaren amb una obra definitivament truncada a les mans, no apta per la publicació. Mentrestant els seguidors feien pressió per conèixer el contingut del títol pòstum, fos quin fos el seu estat. “Tintín i l’Art-Alpha” aparegué finalment l’any 1986 en un curiós format que mostrava de forma paral·lela la part gràfica i els rudiments del guió que Benoit Peeters havia recuperat amb tècniques gairebé arqueològiques.


Amb tots aquests precedents s’entendrà que difícilment “Tintín i l’Art-Alpha” es pugui incloure al canon i a punt he estat de no dedicar-li ni una ratlla, de tant frustrant com em sembla el que hi ha per veure. Evidentment és injust criticar un guió inacabat, que podia haver evolucionat radicalment, si Hergé hagués viscut uns anys més per completar-lo. Tal com el coneixem, funciona amb un encadenament de causes i efectes totalment pedestres. L’amenaça d’unes visites a Moulinsart de Bianca Castafiore i Abdallah o la relativa sorpresa de l'enèsim retorn de Rastapopoulos ja havien estat explotats anteriorment, i la reaparició de vells coneguts (Gibbons, Sakharine, Xiclet…) sembla un intent desesperat d’escurar el fons d’armari. El món de les sectes, molt present a la dècada dels 70, fa la seva aparició en la figura d’Endaddine Akass (nom odiosament impossible), tot i que mai no queda clar què pretén fer-ne el guió. En quant a l’epònim Art-Alfa, no és més que un estil inventat que juga amb la tipografia i del qual se m’escapa tan la seva gràcia com la seva originalitat.

Els apologetes de l’àlbum defensen la frescor del seu traç, apreciació injusta, ja que tot esbós és per definició més espontani que el dibuix acabat i, per tant, “Tintín i l’Art-Alpha” juga a una lliga apart: caldria haver vist les seves vinyetes definitives i comparar-les amb les de “Tintín i els Pícaros” per decidir si Hergé havia (o no) accedit al final dels seus dies a l’envejable “late style”.


El regust que ens queda als tintinòfils és el de la darrera escena a Ischia, on Tintín sembla que acabarà els seus dies com a estàtua plastificada, a la manera de les compressions de l’escultor César (o com Han Solo a “L’imperi contraataca”). Qualsevol seguidor de la sèrie sap que Tintín se n’hauria sortit una vegada més; però la impossibilitat de visualitzar el desenllaç ens ha deixat en suspensió, condemnats a ser adolescents eterns des de fa més d’un quart de segle. 

19 comentaris:

  1. Sobre l'evolució dels artistes, tot és futurible. També diuen que Fortuny podria haver iniciat una etapa lligada als impressionistes si hagués viscut més anys.

    En aquest cas, per a un tintinòfil com tu, aquests esbossos s'haurien de considerar com els esclaus de Miquel Àngel. Tampoc ningú s'atreví (després d'una provatura maldestre) a continuar-los. A l'actualitat impressionen molt més que el David que els fa de comparsa malgrat la munió de turistes que li reten culte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, si t'he de dir la veritat, Miquel Àngel no és un artista que m'interessi gaire. Tampoc tinc ganes de donar explicacions: però és un gran maricó entre artistes maricons.

      Elimina
    2. Haw, haw... el posava només com a exemple d'artista i d'obres acabades. Malgrat tot, a mi m'agrada sobretot la darrera etapa. La Pietat del Vaticà, és horrorosa!

      Elimina
  2. Molt d'acord en tot. Potser no s'hauria d'haver publciat. A mi em va agradar llegir-lo en el seu moment, he de dir, però no ho he tornat a fer mai més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, tenim un conflicte permanent entre l'imprescindible i el necessari.

      Elimina
  3. Perquè m'agraden els esbossos, el demanaré a la biblio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, si t'agraden els esbossos mira que no sigui el volum de la tapa daurada, perquè allí el que té importància és el guió.

      Elimina
  4. Vaja, vaja, així que "Principi i final, alfa i romeo" era cosa de la Castafiore, veig. Fins avui he viscut convençuda que era una cita anònima!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Matilde, no és una piulada del twitter: té un pedigree d'un quart de segle.

      Elimina
  5. La seva publicació va tenir la virtut de fer-nos conèixer els esbossos d'Hergé, que contraposen la seva frescor a la depuració dels àlbums acabats. Alguns dels dibuixos gairebé remeten a l'època dels soviets (que m'encanta!). Molt encertada la referència d'en Galderich; jo encara diria més: aquests esbossos s'haurien de considerar com els esclaus de Miquel Àngel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, alguns dels esbossos he de confessar que tenen més gràcia que molta de l'obra recent d'Hergé.

      Elimina
  6. És l'únic àlbum de Tintín que no tinc, ni crec que tingui mai. Malgrat això sí que l'he fullejat repetides vegades en les botigues. No el considero un àlbum com a tal, és senzillament les beceroles del que podria haver estat un. Jutjar la seva història és gairebé impossible, doncs no sabem com podria haver estat la versió definitiva, donada la tendència perfeccionista i de revisió d'històries que tenia Hergé.

    El trobo interessant, però, com a exercici de creació d'uns dibuixos i de veure com s'anaven cuinant els dibuixos de Tintín. Fora d'això, poca cosa més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet, jo no el tenia i me'l vaig comprar per acabar bé aquesta sèrie. No me'n penedeixo, però no el recomanaria a ningú a menys que fos un completista fanàtic.

      Elimina
  7. Heus el Tintín que no tinc, i que no tinc intenció de tenir.
    Dit això, vull afegir el meu gust per aventurar-me a la cuina de l'art. Dic d'aquell avorriment sobirà dels assaigs del músics: - Tornem-hi, però mira d'entrar a quart "beat" i en una octava més alta...
    De genollons em remiro, una i altra vegada, el volum dels croquis del davanter Rembrandt van Rinj!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, Jordi, no hauries de fer distincions, tan cuina és la d'Hergé com la de Rembrandt.

      Elimina
  8. Tot el que es pugui dir és pura especulació. No és un Tintín, però em sembla perfecte que s'edités.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, els fans de bava no s'haurien conformat amb menys.

      Elimina
  9. ¿I l'esforç, fracassat però important, d'en Ramo Nash?

    Res més lluny del que penses d'acabar aquí els Tintin (que és el que faràs). Quan Tintín viatja a Barcelona amb en Massagran, i a Suïssa, i al Salvador, i a Tailàndia, i al Loto rosa... Aquests 'pastiches' són la prova que serem adolescents eterns gràcies a Remi, i no a Barrie. I que cada país del món necessita el seu Tintín com cada llengua necessita el seu Petit Príncep. No és només (que també) una qüestió comercial. ¿Quina altra obra del segle XX ha estat tan piratejada, quan piratejar volia dir fer-ho en paper? Aquest és un fenomen insòlit en la literatura del segle XX. I arriba a uns nivells insòlits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb franquesa, Joan, tota aquesta pirateria em fa més fred que calor. Fins i tot amb algun àlbum oficial menys seria més feliç; perquè jo, encara que no ho sembli, no sóc un fan a ultrança. Els dies de Tintín a Barcelona queden una mica lluny.

      Elimina