dimecres, 21 de novembre de 2012

Mala llet


Molt em va alegrar la publicació l’any 2005 de la novel·la curta “El dia del client” de Daniel O’Hara ja que, convençut com estic que el futur de la literatura catalana ha de passar per una amplitud temàtica maximal, venia a omplir un flagrant dèficit d’estripat realisme gai. No eren (ni són) que jo sàpiga molt freqüents els textos ambientats en saunes i cabines de sex-shop i O’Hara, amb esperit desacomplexat, ho abordava sense tallar-se ni un pèl. “La cançó de l’estiu” (2008), encara que prosseguia l’exploració dels marietes nostrats, va decebre una mica per la seva excessiva dependència de la poca-soltada sense ullals.

De la carrera d’O’Hara no en sabérem res més fins ara fa un any, quan llegírem que havia guanyat el premi Andròmina de narrativa a l’edició dels Premis Octubre 2011amb la seva tercera novel·la curta “El poder excloent de les esses sonores”. És habitual que l’obtenció d’un guardó literari de prestigi comporti la publicació immediata de l’obra premiada i es pot prendre com símptoma de la crisi que això no fos així i que hagi calgut que transcorregués un any (i que Eliseu Climent hagi passat el relleu en la direcció de “3 i 4” a la seva filla) perquè el llibre arribi per fi a les llibreries. Entretant el títol ha canviat amb l’excusa que les esses sonores no guarden el mateix poder excloent a tots els territoris de parla catalana. El nou títol, “Dependent ben plantat per a hereu sobiranista”, apart que em sembla inferior a l’original, put a oportunisme conjuntural; perquè, si bé és cert que un dels protagonistes és un convergent conspicu, tots sabem que fa un any independentisme i CDC no eren conceptes que s’associessin automàticament.

Deixem però aquestes tàctiques comercials, de les quals poca culpa té l’autor, i parlem del contingut del llibre que podríem adscriure al camp de la sàtira social. Tenim d’una banda l’Oriol Recasens, advocat d’èxit i playboy daurat (en la mesura que CiU permet l’existència de playboys de qualsevol metal·lització), modelat sota les faccions d’un Joan Laporta, quan encara mantenia la línia (segons confessió d’O’Hara a la presentació que va fer a Laie). Un home, aquest Oriol, d’una masculinitat tan exagerada i triomfal que no li queda altre remei que explorar els terrenys de la sodomia.

A l’altre extrem del quadrilàter, Róbert, el dependent d’una botiga de llums i làmpades (que bé es podria anomenar Biosca i Botey), fill avergonyit del barri de Sant Ildefons a Cornellà, que renega dels Estopa i té clar que la seva redempció de classe passa per rebatejar-se com Robert i dominar les elusives esses sonores de la llengua catalana, en un procés que passa pel sexe i té a veure per tant amb “Pretty Woman” i “My Fair Lady” a parts iguals.

Lluís Maria Todó a “L’adoració perpètua” (1997) va presentar una similar parella desigual de catalanet i xarnego, encara que amb matisos francament excèntrics que l’allunyaven de la sociologia. El franctirador O’Hara (nom figurat) prefereix reduir els equilibris de poder a una descripció descarnada, quirúrgica, sense rastre de pietat.
Un cop de porta de la cabina desperta l’Oriol. Probablement s’ha oblidat de tancar-la quan hi ha entrat a fer-hi una becaina; sembla que algun degenerat l’hi ha estat xupant. Perquè l’acabin de disposar a la còpula que li restablirà l’honra, entra a la cambra fosca, on voldria tenir el dependent per observar com se’l beneficien els seus amics: trolls, reines, ancians i positius lipodistròfics. S’ha de tenir molt d'estómac per sortir de l’armari i compartir viatge amb aquesta fauna. Després se n’enorgulleixen amb manifestacions que es volen representatives dels homosexuals i que només apleguen tota mena d’inadaptats sota la consigna del tot s’hi val; sembla que les dones, per homenotes que siguin, són les úniques que no han perdut el seny en aquest carnestoltes. 
Quan es tanca a la cabina amb el primer marieta rebullit, s’hi esmuny el paio normal que amb tanta insistència el busca des que s’han trobat al vestidor. Aquest de seguida els ofereix un glop de whisky i una pastilla que, inesperadament, els fa adquirir un compromís de trio. La droga subministrada és molt poderosa perquè per primer cop a la vida l’advocat abaixa la vigilància anal i es mostra receptiu a la iniciació prostàtica a què el sotmeten amb deler. Mai ningú no ha d’assabentar-se que ni tan sols li ha resultat tan dolorós com esperava.
Es tracta d’una escriptura precisa, intel·ligent, que retrata amb encert les autoestimes fallides dels dos protagonistes i que no es fa cap il·lusió sobre la trencadissa que en resultarà. Però finalment tanta mala llet —o tan mal karma espermàtic, si voleu— acaba glaçant els somriures inicials i distancia d’un parell de personatges tan meticulosament emblemàtics que impedeixen qualsevol empatia.

8 comentaris:

  1. En honor a la veritat, s'ha de dir que el títol de la novel·la va canviar-se a finals de juny, abans, és clar, de la manifestació de setembre. Pot comprovar-se mirant la notícia que publicà Vilaweb el 14 de juliol per anunciar que Laia Climent seria la nova editora de 3i4 i que la novel·la de l'O'Hara encetaria la nova etapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Daniel, per l'aclariment, tot i que sorprèn que ja a finals de juny fessiu l'equació convergent = sobiranista.

      Elimina
  2. A l'hora de descriure certs ambients cert és que s'ha de ser descarnat per no caure en una falsa sensibleria pròpia d'heterosexuals. Jo dubto, però, que ningú que no hagi estat còmplice, actiu o passiu (en el sentit d'observador) d'aquesta mena de socialització pugui entendre intercanvis com els de la citació. No sé com funciona la resta del relat, però em fa l'efecte que el lector comú, de costums comuns i poc donat a la introspecció sexual, només hi veurà excentricitats. No trobes que està condemnada a ser una obra de "gènere"?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, potser he escollit un fragment massa específic, encara que vist en context no crec que sigui difícil d'entendre, fins i tot per un profà.

      Elimina
    2. No em refereixo tant en el que es descriu i com sinó en l'ambient i l'actitud general. Vull dir que no s'està descrivint una nit de discoteca, ni una festa privada... No és un context que resulti familiar a un profà.

      Elimina
  3. Vaig llegir "el mal frances" del Todó i em va agradar, tot i que com diu l'Enric sembla que aquest tipus de literatura acaba sent de gènere

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, de totes maneres "El mal francès" (que a mi també em va agradar) és un text autobiogràfic i poc té a veure amb la novel·la que comento.

      Elimina
  4. Albert, no m'ho vaig plantejar com a equació ni equivalència general sinó com el fet que el personatge, l'Oriol Recasens, era un dels convergents independentistes que -pocs o molts- sempre hi ha hagut a Convergència, agafats de la maneta, això sí, d'autonomistes i tota altra perfils que sorprenentment voten aquest partit i,alhora, Unió.

    ResponElimina