dijous, 22 de novembre de 2012

El món com a mocador i representació

Només els lectors més vells recordaran una època en la qual els discos —galetes musicals de plàstic negre, amb solcs i un forat central— eren un producte prou rar com per ser utilitzats com a esquer publicitari. Tinc ben presents aquelles campanyes del conyac Fundador a principis dels 60, amb les quals es podien guanyar “singles” de cançons de moda que acabaven invariablement amb el “jingle”: “¡Está como nunca! ¡Está como nunca! ¡Está como nunca! ¡Fundador!”

Quan arribaven les festes nadalenques, els discos petits de 45 r.p.m. eren el mitjà ideal per trametre nadales entrelligades amb bons desitjos. A casa rèiem molt amb un recull de villancets que concloïa amb la felicitació impostada dels tallers metal·lúrgics de Bartolomé Valls Sistachs. També ens feia molta gràcia un disc publicitari de la casa d’electrodomèstics Philips, on intervenia una joveníssima Rocío Durcal. L’enregistrament tenia una coda breu on un exaltat cor infantil entonava allò tan popular llavors de “Navidades Philips, Navidades Philips, Navidades Philips, ¡Mejores no hay!”



Mai de la vida se m’hauria acudit concedir a aquell minimal esbós de melodia mercenària cap distinció i no fou fins trenta anys més tard que vaig descobrir al Disneyland original (el californià d’Anaheim) el perquè de tot plegat. Però per entendre-ho tot caldrà que us faci retrocedir alguns anys. [No us podeu imaginar la gràcia que em fa passejar-vos amunt i avall durant el decurs d’aquest apunt].

L’any 1964 es va celebrar a Nova York, més concretament a Flushing Meadows, Corona Park (Queens) una Fira Mundial, mostra de fatxenderia internacional de la qual ja se’n coneixen des de mitjans del segle XIX altres exemples similars. Algun dia m’hauré de documentar sobre l’origen d’aquestes exposicions que fins i tot han tocat Barcelona en dues ocasions (1888 i 1929), però de moment centrem-nos en la de Nova York i en una de les seves atraccions més populars: el pavelló dedicat a UNICEF que Disney va construir i Pepsi-Cola patrocinà. S’anomenava “It’s a small world” (El món és un mocador) i consistia en una passejada en barca que pretenia recórrer tots els països de la Terra i on desenes de ninots de peluix articulats, envoltats de tòpics regionals (flamenco i Don Quixot a Espanya), entonaven una simplista cançó que repetia una i altra vegada “It’s a small world after all” en tots els idiomes possibles.

Vist aquí
Malgrat el seu simplisme pueril o potser per això mateix, l’èxit fou tal, que un cop acabada la fira, Disney s’endugué l’atracció a Disneyland; i a totes les encarnacions posteriors del parc, tant a Florida, com a París, Tòquio i Hong-Kong s’ha reproduït una rèplica de la falla original. Fou així com vaig descobrir que el meu “Navidades Philips” de tota la vida, era en realitat “It’s a small world”, una creació dels germans Robert i Richard Sherman, col·laboradors habituals de la Disney. Aquest parell, que sembla que en vida no foren exemple d’amor fraternal, poden presumir d’una distingida carrera amb títols com “Chitty Chitty Bang Bang”, “El llibre de la selva” i molt especialment “Mary Poppins”. La cançoneta aquesta de l’UNICEF no es pot dir que es pugui incloure entre el més sublim de la seva producció, malgrat el seu indubtable ganxo comercial. De totes maneres, sentida durant quinze minuts seguits (que és el temps que dura el trajecte aquàtic) pot considerar-se motiu raonable de denúncia al tribuna de La Haia.

Deixo, per acabar aquest caòtic apunt sense nord, el reportatge complet de l’experiència al Disney World Paris, una versió plausible del que podria ser l’infern. Jean Paul Sartre ja ho havia dit: l’infern són els altres. O era, l’infern som nosaltres? Potser Rimbaud em fa confondre amb el seu "moi c'est un autre". En tot cas, podeu investigar-ho als afores de París.


19 comentaris:

  1. Genial. Per què m'agrada tant el kisch! Hauré de convècer les meves filles per anar a DisneyParís... Malgrat tot, a aquesta cançó i a aquest món és un mocador, els supera la cançó de "Viva la gente"! Em prenc una copa de Fundador a la teva salut!

    ResponElimina
  2. Galde, deus de ser l'únic cas mundial de pare que intenta abduir la descendènca en direcció a Disney-París. Els de "Viva la gente!" em fan cosa. No pertanyien a una secta?

    ResponElimina
  3. aquesta música és odiosa, he fet aquest recorregut a Disnelyand Paris, y no para la musiqueta de sonar fins inscrustar-se en el cervell, però és que a fora,en la zona on hi ha aquesta atracciò, tambè sonava la mateixa música.
    Millor The shadow of your smile, per Astrud Gilberto.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, la bossa-nova és l'antídot ideal. Per a tot.

      Elimina
  4. Tinc alguns d'aquests discos per casa, la il·lusió que feia quan te'ls enviaven!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, quan érem més pobres tot feia més il·lusió, oi?

      Elimina
  5. Jo tenia 10 anys quan uns tiets ens van portar a Disneyworld i t'asseguro que aquesta va ser l'única atracció (totes eren d'autòmates i robots) que em va agradar i en canvi no me'n recordava de la música..no em negaràs que aquesta estètica de teatrino dels 70 no és deliciosa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Kalamar, deliciosa no. I d'aquí ve el Cortylandia.

      Elimina
  6. L'última vegada que vaig anar a Disneyland i vaig pujar a aquesta atracció va passar una cosa curiosa a mig recorregut la monótona cançó va parar de cop i llavors la alegre atracció es va convertir en una macabra escena ja que sense la música es sentien els tètrics sorolls dels engranatges dels robots i amb aquells ulls grossos dels ninos amb una cara exageradament feliç i movement-se només amb el soroll mecànic feien por de veritat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Pons, m'ho puc imaginar perfectament: vas contemplar la veritable natura del mal, sense disfresses.

      Elimina
  7. És fantàstic veure com som capaços de convertir el kitsch en una cosa encantadora gràcies al pas del temps i al pòsit que va deixant en el nostre record.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no, Enric, kitsch era i kitsch ho recordo.

      Elimina
  8. no he anat mai a Disney, però no sé perquè en veure les imatges m'ha vingut al cap el muñeco fantástico.. ja veus cadascú una peli diferent..:)

    i d'altra banda ..quines ganes de poder dir en qualsevol moment.. Está como Nunca!!(referint-se a quelcom genial és clar)

    ResponElimina
  9. Lolita, suposo que vols dir "El muñeco diabólico" que és una comparació més que adequada.

    ResponElimina
  10. Respostes
    1. Sí, el que era fantàstic era el cotxe :)

      Elimina
  11. doncs ni t'imagines com me n'alegro d'haver esquivat Disney durant 49 anys! en aquella alegria, xe! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que déu et doni néts que t'obliguin anar a Euro Disney! (maledicció gitana)

      Elimina