diumenge, 18 de novembre de 2012

El país (mental) on neix el cinema

Nôtre Dame i "La Samaritaine", combinació irresistible. Denis Lavant i Kylie Minogue, també.
“Agafen els morts i els fan caminar, això és el cinema”. No recordo on vaig llegir fa anys aquesta definició infantil del Setè Art que m’ha retornat inesperadament durant la projecció de la inclassificable “Holy Motors” de Leos Carax, potser perquè al cor de la pel·lícula hi ha un joc i una reflexió sobre els mecanismes del cinema. Ja les primeres imatges —uns estudis sobre el moviment de la figura humana realitzats pel cronofotògraf pioner Étienne-Jules Marey a finals del segle XIX— semblen resumir l'essència de la il·lusió cinematogràfica; il·lusió confirmada per un pròleg on el propi director desperta (o no) d’un somni i descobreix enllà de la paret del seu dormitori una sala de cinema plena d’espectadors captius.

El que ve a continuació tant podria ser la pel·lícula que s’està projectant en aquesta sala, com la represa dels somnis de Carax, i poc importa (la veritat), perquè tots els suggeriments acaben sumant. El film narra la jornada d’Oscar (Denis Lavant, alter ego habitual del director), misteriós actor que es desplaça per París en una limusina blanca conduïda per l’elegant i discreta Céline (Edith Scob) i realitza una sèrie d’encàrrecs o “performances” tot adoptant diferents papers amb un grau d’implicació tal que fa posar en dubte la realitat de les situacions. Queda volgudament obscurida la mà que patrocina aquestes interpretacions —alguns indicis, començant pel títol del film, semblen suggerir intencions metafísiques—; però quan hom comença a preguntar-se si la vida de Monsieur Oscar no serà una contínua representació, apareix una antiga amant (commovedora Kylie Minogue) per situar el lloc on rau la veritat. 

“Holy Motors” admet tantes lectures com vulgueu, però no crec que li facin cap falta; prefereixo optar per l’explicació més prosaica: Carax, després del fracàs de “Pola X” (1999), portava tot aquest segle XXI sense firmar un llargmetratge; fent de la necessitat figura d’estil, confegeix una pel·lícula de poc pressupost, amb un seguit d’idees episòdiques que posen en relleu les seves millors armes com a creador. Catàleg de gèneres inesperats, la cinta es passeja per moments de cinema negre, pel melodrama, per l’horror físic, pel costumisme i pel cinema d’efectes especials i super-herois (una de les més belles escenes, on es demostra que els millors “efectes” no tenen res d’especial). En general encerta de ple en tots els apartats i conté dues seqüències musicals que són esplèndides (per motius completament oposats). 

Denis Lavant, en un paper literalment camaleònic, està incommensurable (perquè ha de tocar tots els registres de l’auca, des dels més físics fins els més mentals, i tots els toca bé). Edith Scob, que fou musa del George Franju de “Judex”, hi posa l’autoritat de la qual només les muses disposen. Ja s’ha dit que la Minogue ha estat un cop genial del departament de “casting” i, pel que fa a Eva Mendes, segurament també (o es tracta de la revenja del seu agent despitat?) Michel Piccoli, a qui fa un any vam veure com a papa reticent, aquí apareix del no res i, pel seu capteniment críptic, gairebé te l’imagines com a déu-pare-omnipotent. Potser no hi ha tanta distància —et preguntes—, entre els motors sagrats de Carax i el que se solia dir “deus ex machina” a la premsa de l’Imperi Romà.

Malgrat que la crítica en ple ha caigut rendida davant dels atractius cinèfils de “Holy Motors”, tots han coincidit a afirmar també que no és un film per a tots els gustos. Permeteu-me que discrepi: la cinta és tan variada i generosa en els seus registres que, si algun moment molesta o interessa poc a algun dels testimonis, és suficient esperar uns minuts perquè la recompensa arribi. De visió obligada per a qualsevol espectador que busqui alguna cosa més que un entreteniment ben mastegat, conté més satisfaccions de les que la premissa permetria augurar i algunes de les seqüències més memorables de tota la temporada.

16 comentaris:

  1. A la llista. A veure si tinc temps de veure-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Imprescindible. Imprescindible. Cal que ho repeteixi?

      Elimina
  2. Castigada sense llegir perquè l'Allau sempre em passa al davant i, sense voler-ho, m'aixafa la guitarra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé perque dius, Glòria, que t'aixafo la guitarra; procuro ser sempre molt discret en els detalls.

      Elimina
  3. “Agafen els morts i els fan caminar, això és el cinema”. És el que tenen les definicions curtes, són sense matissos. Aqueta pel·lícula que recomanes l'haurem de posar a la llista d'espera cinematogràfica, si és que la projecten a Sabadell.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, dubto que la facin a Sabadell, amb prou feines es pot veure a BCN.

      Elimina
  4. M’has estalviat la feina de triar. Dans la maison sobre literatura i aquesta sobre cine, es curiós

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, apart de ser totes dues franceses, no em puc imaginar pel·lícules més diferents.

      Elimina
  5. Bona pinta, la cinta. Espero que superi en molt el Cosmòpolis de De Lillo, a qui passeja durant tot el llibre al seu prota en limusina per NY (no he vist la peli, no m'agrada en Patison).

    ResponElimina
    Respostes
    1. El "Cosmopolis" de Cronenberg em sembla que no ha agradat ningú. Jo no he intentat ni provar-ho.

      Elimina
  6. Bé, doncs potser tens raó... no ho dubto pas. Serà qüestió d'anar-hi... Tanta contundència té molt a veure amb l'enamorament, i això sempre són paraules majors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com a mínim, Eastriver, l'enamorament de Carax pel cinema.

      Elimina
  7. Ja m'ho temia! M'has fet venir gana, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, "temor" no seria l'expressió més exacta.

      Elimina
  8. M'ha agradat molt la pel·lícula i tots els jocs interpretatius que proposa. De fet, encara hi penso... Al cinema vaig gaudir deixant-me endur per les escenes al saber que anirien canviant. En resum, un regal de pel·lícula amb moltes escenes visualment intenses; especialment memorable pel meu gust el moment del grup d'acordionistes. La Kylie potser és el que menys m'ha agradat. Important: abans d'anar a veure la peli, vaig consultar el teu blog que n'havies escrit :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Marta, l'escena dels acordeonistes està molt bé per inesperada i perquè funciona molt bé com a entreacte. Gràcies per la confiança dipositada :)

      Elimina