diumenge, 4 de novembre de 2012

La noia dels teus malsons


Difícil ho tenien els directors Jonathan Dayton i Valerie Faris per prosseguir la seva carrera, després d’un debut tan aplaudit com el de “Little Miss Sunshine”; potser per això han trigat sis anys a estrenar una nova pel·lícula: “Ruby Sparks”. Vist que una setmana després de la seva estrena, no hi ha cap sala en V.O. que la passi a totes les quatre sessions, es pot deduir que no seguirà l’èxit de la seva predecessora.

La història és simple i directa. Calvin Weir-Fields (Paul Dano) és un escriptor que va triomfar als divuit anys amb la seva primera novel·la i que ha passat els següents deu anys bloquejat en un estat misantròpic i estèril. Instat pel seu psiquiatra (Elliot Gould), Calvin escriu el breu retrat d’un personatge fictici que condensaria tot el que voldria trobar en una dona; poc després descobreix que Ruby Sparks (Zoe Kazan), la noia somiada, s’ha fet realitat i que, a més, pot emmotllar-la als seus desitjos. D’entrada la situació pot semblar ideal, però fins i tot l’espectador més distret endevinarà que la cosa no pot acabar bé. Allò que diuen que no hi ha res pitjor que les pregàries ateses.

Es diria que el guió, que firma la pròpia protagonista (néta d’Elia Kazan), és una sàtira al personatge de la “pixy girl”, típic de les comèdies independents: la noia bufona, absurda i efervescent, amb la personalitat d’un cascavell, l’existència de la qual es deu únicament a l’interès amorós del protagonista. El tipus de noia per la qual els guionistes estan disposats a afirmar que “si no existís, caldria inventar-la” i que Zooey Deschanel ha sigut la representant més significativa. No endebades Zoe Kazan, hi té una retirada.

Més pervers resulta saber que Dano i Kazan són parella, ¿o no ho és, sota aquesta llum, que Kazan escrigui un guió on el seu xicot se la imagina a ella com la dona ideal? De totes maneres la idea perd pistonada abans que concloguin els seus 144 minuts i en alguns moments és particularment cruel sense que calgui. Hi ha gags on hi intervé la llengua francessa i un parell de cançons cantades en francès, potser un signe de sofisticació?
Hi apareixen breument Annette Bening i Antonio Banderas, còmicament enamorats. I poca cosa més. 

Una petita decepció.

6 comentaris:

  1. no sabia que existís una neta de Kazan, pero aquest tipus de pel·licules com ampoc n'esperes molt es deixen veure.
    Per cert, em sembla ja la vares comentar al seu dia, però fins l'altre dia al plus no vaig veure la del Tintín de Spilberg. Molt ben feta, però hi havia alguna cosa que no em va acabar de fer el pes, potser és que estaba excessivament ben feta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Francesc, que són poc transcendents i van ideals en una tarda de pluja. La de Tintín em va agradar molt, encara que els personatges generats per ordinador resulten una mica freds.

      Elimina
  2. Perquè deu ser tan complicat fer una bona comèdia romàntica que no sigui embafadora i no acabi decaient?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, tu que ets especialista en el "noi coneix noia" n'hauries de saber la resposta.

      Elimina
    2. avui en dia et converteixes en expert de seguida, tan sols son poc més de 1500 posts tampoc n'hi ha per tan...

      Elimina
    3. Amb menys experiència, molts ja van a tertúlies a opinar de tot i de res.

      Elimina