dimarts, 12 de març de 2013

(1) Totalment sonat

Si parlo d’amor, que ningú el confongui amb aquella agonia recent de Haneke (que, en realitat, es titulava “Amour”). Torno a escriure sobre Stephin Merritt i el seu grup, The Magnetic Fields, sublims relators de l’amor en tota mena de circumstàncies i avatars, especialment des del seu magistral enregistrament fonogràfic, titulat provocativament “69 Love Songs”. L’àlbum (publicat l’any 1999) no enganya: consta de tres discos amb un total de seixanta nou cançons (vint-i-tres per disc). Cançons d’amor? Segons diu l’Stephin: “69 Love Songs” no és ni remotament un àlbum sobre l’amor. És un àlbum sobre les cançons d’amor, cosa que està molt lluny de tot el que tingui a veure amb l’amor.

Deixant de banda aquestes distincions formalistes, la col·lecció presenta una abassegadora mostra de gèneres musicals (country & western, punk, minimalisme, piano-bar, cheer-leaders en plena hormonació, blues, bubble-gum…) així com una variada expressió del fet amorós des de perspectives tant hetero com homo, incloent-hi també bestialitat, fetitxisme i altres parafílies. Encara que la majoria de les cançons són interpretades per Merritt, de tant en tant apareixen altres veus solistes com les de Claudia Gonson, Shirley Simms, LD Beghtol o Dudley Klute que aporten novetats tímbriques a un paisatge musical on també s’hi afegeix l’heterodòxia instrumental (cello, ukelele, theremin, banjo, violí, mandolina, piano elèctric, acordeó, harmònium…)

Com bé subratllava Kiko Amat a un pròleg agudament erudit, les cançons amoroses de Merritt tenen en comú algunes coses: a) el sentit narratiu de la història; b) l’atenció al detall; c) la menció als referents famosos o no (name-dropping en anglès); d) l’amor per la tradició (fonamentalment trobadoresca); i e) l’adquisició d’un personatge que protagonitza el relat i que evita qualsevol tint autobiogràfic.

Per a mi “69 Love Songs” és un disc important, un dels discos de la meva vida; sobretot perquè en un moment memorable vaig utilitzar-lo com a arma amorosa d’un incipient festeig. Durant seixanta-nou dies consecutius vaig estar enviant a l’objecte de les meves atencions la traducció d’una d’aquestes cançons. No cal dir que l’operació es va saldar amb èxit.

L’àlbum, que en principi havia de seguir un estricte ordre alfabètic en el títol de les cançons, comença amb “Absolutely Cuckoo” (Totalment sonat), que funciona molt bé com advertència prèvia i cautelar. Les frases successives s’atropellen les unes a les altres, fet que dificulta la seva interpretació en directe. És un número breu i espurnejant que deixa bon paladar i ganes de més,
No t’enamoris de mi encara
Tot just ens hem conegut
És cert que m’he enamorat de tu, però
pots pensar que estic com una cabra
Deixa’m una setmana o dues
per tornar-me totalment sonat
llavors, quan vegis el teu error,
llavors, pots fugir esfereït,
com fa tothom
Només t’ho dic perquè
és fàcil desempallegar-se de mi
però no si t’enamores
Sàpigues que penso anar al gra
i si comets una equivocació
segur que el meu cor esclatarà
Caldrà que em tiri de cap a un llac
i tots els meus amics et culparan
Compte que et faran de tot
És de justícia informar-te
que estic totalment sonat

5 comentaris:

  1. Al ritme actual d'una Merritt setmanal calculo que cap a St. Joan de l'any vinent ja hauràs enllestit la teva declaració d'amor a l'audiència.
    Aleshores podríem muntar una revetlla amenitzada pels "Magnetics"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. També podria ser, Jordi, que el ritme no fos setmanal i que la cosa acabés aquí. De fet, tot està per escriure.

      Elimina
    2. Ara no ens vinguis a xafar la guitarra... L'ukelele del Merritt, millor dit.

      Elimina
  2. Enviar-se cançons d'amor és una pràctica força habitual entre enamorats, però el que tu vas fer és un autèntic allau (no ho he pogut evitar ;)

    ResponElimina