dilluns, 18 de març de 2013

El tren de la bruixa

Al meu exemplar "A Novel" té el color porpra de les grans ocasions
Mark Z. Danielewski és un escriptor americà nascut a Nova York el 5 de març de 1966. Gràcies a la seva excèntrica primera novel·la “House of leaves” (de març del 2000) va esdevenir d’un dia per l’altre autor de culte, envejable condició que tots els creadors debutants pactarien amb el diable per aconseguir. A partir de llavors Danielewski, que és un “beau ténébreux” convenientment esvelt, ha incorregut en tots els vicis de la celebritat 2.0, incloent-hi una “tournée” amb la seva germana “chansonnière” Anne (de nom artístic Poe).

Em consta que Alpha Decay (editorial enrotllada com poques) en conxorxa amb la més recent Pálido Fuego està preparant la traducció de “House of Leaves” per la tardor de 2013, en mans de l’arriscat Javier Calvo, i que a partir de llavors tots els moderns de la comarca us intentaran vendre la bondat del producte i la imprescindibilitat de la seva lectura per tal d’estar al dia. Jo, que de vegades sóc tan esnob com el que més, en topar-me amb la versió original de la novel·la a La Central, no vaig saber resistir-me (sobretot perquè es tractava de “The remastered full-color edition”).

Malgrat les pretensions, fins allà on he pogut arribar, “House of leaves” és una novel·la senzilla de resumir. Al seu centre hi ha una casa encantada llogada per un fotògraf i la seva família. La casa té una porta que dóna a un seguit d’habitacions que ocupen molt més espai que la pròpia casa. El fotògraf i alguns col·laboradors exploren aquests interiors i ho enregistren en cintes de vídeo. Com que aquesta és una novel·la postmoderna, un tal Zampanò descriu i comenta aquestes cintes, i de fet “House of leaves” es presenta com l’obra de Zampanò. Però com que aquesta és una novel·la molt postmoderna, el pròleg d’un tal Johnny Truant ens informa de les circumstàncies com va trobar l’original de Zampanò i en notes posteriors ens explica altres detalls de la seva vida (la de Truant). A aquests tres nivells (les cintes de vídeo, el comentari de Zampanò, les notes al peu de Truant) s’hi afegeix un quart nivell que aporten els aclariments suplementaris dels “editors”.

Per no embolicar la troca, i perquè sempre fa bonic, cadascun d’aquests nivells està escrit amb una tipografia diferent. I és que una altra cosa no tindrà, però “House of leaves” és una virgueria en el terreny del disseny editorial. En el meu exemplar totes les aparicions de la paraula “house” són de color blau; la paraula “minotaur” i tots els textos que estan ratllats són de color vermell; i l’única línia ratllada del capítol XXI és de color púrpura. Hi ha també imatges en color i en blanc i negre, i jocs tipogràfics de tota mena: textos en columnes, textos invertits, textos especulars, pàgines on només hi ha una frase o una paraula… Tot molt bonic, però tortuosament il·legible.


Com també ho són (d’il·legibles) les llistes inacabables d’arquitectes, de fotògrafs, de jardiners paisatgistes que apareixen cap per avall, i les notes al peu —més paròdia de l’eixuta prosa acadèmica que no pas homenatge a David Foster Wallace—. Mireu, sóc un lector tossut que no es rendeix fàcilment (fins i tot m’he cruspit el “Paradiso” d’en Lezama), però m’he vist incapaç d’anar més enllà de la pàgina 246 d’aquesta casa textual. Acabo de mencionar la patum Wallace, però em temo que “House of leaves” és més aviat un mal Stephen King ben condimentat (em ve al cap aquella recepta de postguerra de les “patatas a la importancia”). No sé, m’estava fent l’efecte d’estar muntat a un tren de la bruixa literari i que tots els cops d’escombra aterraven sobre el meu cap. He preferit baixar-me, encara que fos en marxa.

14 comentaris:

  1. Per acabar de fer-ho més refistolat i modern podrien haver-lo imprès en paper de pedra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No donis idees, Girbén, que aquest s'hi apunta!

      Elimina
  2. Gràcies per avisar, de totes maneres mai se m'hauria passat pel cap agafar un llibre així...

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, amb un esnob a la família és suficient.

      Elimina
  3. Uf, passo la cabra, que jo encara sóc premoderna. Carpetovetònica, de fet. Qui sap si cremaria bé. Si t'animes, ens vestim de falleres i fem una performance.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I qui diu fallera diu lagarterana. Això sí que seria l'hòstia de modern.

      Elimina
    2. Llàstima. Tu, jo i la cabra haguéssim fet història!

      Elimina
    3. Enric, és fàcil apuntar-se quan el que es mulla és un altre.

      Elimina
  4. Series un bon candidat a Danielewski català: ets esvelt, t'encanten les tipografies i tens una germana que es diu Anna i és cançonera. Au, a escriure la teva novel·la de culte!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni esvelt ni "beau ténébreux", Santi, és que em mires amb bons ulls.

      Elimina
  5. i tot això en paper? que Q-3 salsitxeru! no hi ha botons? ni una simple imatge 3D d'aquelles de les postals de les manoles i la Sagrada Família? Poc que m'hi veuràs a mi, massa post-postmoderna que sóc ;P

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'ho creuràs, però sí que hi ha un botó de play i un d'stop, han pensat en tot!

      Elimina