dimecres, 6 de març de 2013

Una desfeta en tres actes: Vinci

Si bé Sánchez Piñol s’afanyava a explicar la seva elecció de la llengua castellana en la redacció de “Victus” a totes les entrevistes que li han fet, la novel·la ho justifica internament perquè se suposa que està sent dictada a una alemanya de nom Waltraud, la qual desconeix la llengua catalana. És un recurs una mica forçat i bastant innecessari —no era del tot natural que molts catalans cultivats del segle XVIII escriguessin en castellà?—, del qual, a més, no crec que Piñol tregui cap partit. 

No sóc lector habitual de novel·la històrica i no sé fins a quin punt “Victus” es desmarca de les convencions del gènere (encara que detalls com expressar les distàncies en quilòmetres sembla una elecció provocativa). Entenc que l’autor vol evitar l’encarcarament respectuós i empolsegat amb el que s’aborda la narració dels temps passats, però crec que se li escapa el control del to, i el que hauria de ser fresc i irreverent acaba sent pura grolleria. Llegir a la segona pàgina una frase com “Es más propio de un chupapollas como Voltaire” gairebé m’ha fet tancar el llibre de tant fora de lloc com m’ha semblat. També xoca per improcedent que els diversos monarques en joc apareguin denominats com Felipito, Karlangas o Federiquín. Aquests rampells brètols apareixen, però, de forma molt poc consistent i potser molesten més perquè no sovintegen gaire.

Tampoc té gaire explicació l’animadversió que sent el narrador per la seva amanuense, a qui insulta sistemàticament, com si no depengués d’ella el trasllat del text fins al lector. Es diria que Sánchez Piñol vol retratar Martí Zuviría com una mena de “hooligan” i, quan s’en recorda, el dota d’alguns defectes, no sempre justificats literàriament.

M’agrada més quan se salta deliberadament alguna de les parts més retòriques que conformen tota biografia. “Me ahorraré mi infancia y los lagrimones” o:
Ya saben, el amor y todo eso. Lo que pasa es que la lírica nunca se me ha dado bien y no tengo ni idea de cómo dictarlo bonito. 
Miren, entre el campo de prácticas y el castillo había un pajar. Imagínense a Zuvi y a Jeanne en la parte de arriba, en un lecho de paja seca, desnudos y el uno encima del otro, y al revés. 
Ya está contado.
Bravo Piñol en aquest cas. Tant de bo tot escriptor passés amb igual falta d’elegància per damunt de tot allò que no li ve de gust explicar. M’agrada menys quan es posa sentenciós i fins i tot moralista per boca de Zuviría i ho simplifica tot a base d’essencialismes (els catalans són això, els castellans són allò). I molt menys quan el que es descriu busca una clara (i anacrònica) transposició amb el moment present.
Castilla, por fin, entendería que no era el amo del corral, y los catalanes harían de las Españas un reino confederado, próspero y moderno, con un parlamento inglés, una flota holandesa y una burguesía despierta a las riendas de las finanzas.
El llibre, com no podria ser d’una altra manera, sosté una tesi sobre la desfeta del 1714: els espanyols borbònics per descomptat ens tenien mania, però la veritable nèmesi dels catalans foren els seus propis governants, més formalistes i mesquins que pragmàtics i expeditius. Per això mateix, la figura de l’advocat Rafael Casanova apareix menysvalorada davant del paper gairebé de màrtir del militar Antonio de Villarroel. Però el veritable heroi d’aquesta història és l’abnegat poble català, víctima propiciatòria dels seus manaires. Aquest telegrama de demagògia, fàcilment homologable a situacions presents, és el post-gust de la lectura de “Victus”. Potser per això està agradant tant (85.000 exemplars venuts en dos mesos) a un públic que s’hauria estimat més llegir-lo sense traves, directament en català.

14 comentaris:

  1. Més que una crònica és una bona guia de lectura per als qui el tema literari ens agrada però no com per disseccionar una obra. Tindré present aquesta crítica per quan per Setmana Santa faci l'intent de l'assalt a la seva lectura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galde, ell (parlant del Golden retriever) no ho faria.

      Elimina
  2. au ja està! ja pots parar! ja ho has aconseguit! aquest mateix matí ja he començat a llegir Victus! Espero que estiguis content...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin poder de persuasió més mal encaminat!

      Elimina
  3. l'estic acabant...a mi no em desagradar, està bé l'explicació técnica dels enginyers. També veig interessant la bisexualitat del personatge, en aquestes novel·les els protagonistes solen ser heterosexuals alfa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Aris, la bisexualitat del protagonista és una de les coses interessants que vaig trobar.

      Elimina
  4. Uf, m'ho temia, el fullejaré a la biblioteca, de gorra. Per cert, qui vulgui saber coses serioses sobre el tema que llegeixi experts com Albareda, va ser una guerra civil i el tema català s'hauria de matisar molt, molt, molt. En general la gent normaleta estava tipa dels uns i dels altres, hi ha diaris de pagesos que en parlen,però, és clar, l'època és l'èpica i els llibres s'han de vendre.
    http://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Albareda

    ResponElimina
  5. volia dir l'èpica és l'èpica i no l'època és l'èpica ni l'èpica és l'època.

    ResponElimina
  6. http://elpais.com/diario/2010/05/22/babelia/1274487142_850215.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Confesso que d'aquesta guerra en sabia molt poc, però he tret més profit d'aquesta entrevista que de la lectura de "Victus".

      Elimina
  7. Ja ho crec que tens poder de persuassió. No m'has fer dickensiana ni tintinaires però confirmes la meva desgana de seguir amb Victus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per ser justos, Glòria, això ja et venia de sèrie.

      Elimina