dijous, 14 de novembre de 2013

El so del clixé

Des de fa temps/anys tinc problemes d’acceptació amb l’estonià Arvo Pärt, indubtablement un dels músics més estimats de la seva generació (va néixer el 1935 i bona part dels seus contemporanis ja són morts, o sigui que potser no té tant de mèrit). La seva imatge de marca (entre personatge de Dovstoievsky i col·lega de la Mare Teresa de Calcuta) no podria causar-me més repulsió; però cal reconèixer-li que les actituds minimalistes (sigui per ascetisme o per gasiveria) tenen més bona premsa i més possibilitats d’acomodament estètic al món contemporani que els densos empatxos wagnerians d’un compositor com ara… Richard Wagner. Per exemple.

Fa ben poc, ser un exiliat del comunisme conferia mèrits afegits: Pärt ho va fer l’any 1980 i s’instal·là a Viena amb la dona i els fills. Ignoro si en aquesta estranya borsa dels valors culturals el fet de passar del luteranisme a la fe ortodoxa russa ofereix algun avantatge suplementari; però en la seva faceta de minimalista místic s’ha guanyat l’estima de pràcticament tothom.

El seu tersament dramàtic “Cantus” a la memòria de Benjamin Britten és amb tota justícia al capdamunt d’aquest “hit parade” tan particular de les seves obres. Però també agrada molt el “Fratres” (sobretot si Gidon Kremer hi intervé) i recordo amb molt d’afecte una sessió televisiva al pis del carrer Bailén on coincidiren en bona harmonia la meva germana Anna, la Joana d’Arc de Dreyer i la “Passio” de Pärt.

Però l’obra, sinó més popular, sí sens dubte la més sobreexplotada és “Spiegel im Spiegel”, un duet per a piano i violí [hi ha versions per altres parelles d’instruments]escrit l’any 1978 i dedicat al violinista Vladimir Spivakov. El títol que es podria traduir com a “Mirall(s) en el mirall” evoca la simetria de la seva estructura, on l’instrument de corda torna una vegada i una altra a la nota “la” central, mentre el piano dibuixa sèries de tríades sobre la tònica.

La particularitat més interessant d’aquesta peça és que s’ha utilitzat un munt de vegades com a banda sonora tant en espectacles de teatre i de dansa com en programes de televisió o al cinema. L’aparició més antiga que li he trobat és al ballet de John Neumeier “Othello” (1985) i la més recent a l’episodi 534 dels Simpsons emès el 10 de novembre de 2013, o sigui diumenge passat. Wikipèdia cita per exemple les següents pel·lícules (algunes prou conegudes) que han incorregut en la falta d’originalitat d’incloure “Spiegel im Spiegel” en el seu metratge:
  • “Mother Night” (1996) de Keith Gordon, adaptació de la novel·la homònima de Kurt Vonnegut. Protagonitzada per Nick Nolte i Alan Arkin.
  • “Wit” (2001) de Mike Nichols, on Emma Thompson fa de malalta de càncer d’ovaris, el mateix paper que va fer Rosa Maria Sardà als escenaris.
  • “Éloge de l’amour” (2001) de Jean-Luc Godard.
  • “Swept Away” (2002) de Guy Ritchie, aquella pel·lícula infausta on Madonna (dirigida pel seu marit de llavors) naufragava en tots els sentits.
  • “Soldados de Salamina” (2002) de David Trueba, on el protagonista de la novel·la de Cercas canviava de sexe i tenia les faccions d’Ariadna Gil. Malgrat la relació sentimental entre director i protagonista, el resultat fou millor que en el cas precedent.
  • “Heaven” (2002) de Tom Twyker, amb Cate Blanchett, Giovanni Ribisi i guió de Krzysztof Kieslowsky (poca conya!)
  • “Gerry” (2002) un film mig improvisat de Gus Van Sant, amb Matt Damon i Casey Affleck.
  • “Touching the Void” (2003) de Kevin MacDonald. Documental d’escalada ambientat als Andes del Perú.
  • “Dear Frankie” (2004) de Shona Auerbach. Ignot drama britànic protagonitzat per Emily Mortimer i Gerard Butler.
  • “Elegy” (2008) d’Isabel Coixet, basada en una novel·la de Philip Roth (però no en la que es titula “Elegy”). Hi surten Sir Ben Kingsley i Penélope Cruz.
  • “This Must Be the Place” (2011), aquella marcianada de Paolo Sorrentino amb Sean Penn i la seva perruca fregida.
  • Un dels tràilers de “Gravity” (2013) d’Alfonso Cuarón, encara a la cartellera.
  • “About Time” (2013) de Richard Curtis, amb Domhnall Gleeson, Rachel McAdams i Bill Nighy. Crec que continua a la cartellera com “Una cuestión de tiempo”: una opció simpàtica per passar l’estona.
  • “The East” (2013), una d’espies dirigida per Zal Batmanglij amb Alexander Skarsgard, Ellen Page i Patricia Clarkson. Encara no l’han estrenada aquí.
D’acord, és una composició molt bonica i, gràcies al seu minimalisme, és fàcil investir-la del sentiment que cadascú hi vulgui trobar, però potser està en greu perill de morir d’èxit (el mateix que li passa ara mateix a l’”Hallellujah” de Leonard Cohen i les seves innombrables versions). Seria saludable establir una moratòria: prohibir “Spiegel im Spiegel” durant els propers vint-i-cinc anys i després només permetre el seu ús com a cita irònica.

Abans que arribi aquest moment i, propulsat per la meva sempre didàctica dèria, us deixo amb una versió híbrida del duet. Lura Johnson toca el piano, Peter Minkler, la viola, Alfonso Cuarón posa les imatges de la primera part.



8 comentaris:

  1. Fa molt de temps que vaig escoltar un disc d'Arvo Part. L'hauré de recuperar del fons dels CD on ha quedat soterrat. M'agradava i em continua agradant malgrat que m'apunti a aquesta campanya que promous... ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recupera'l; com ja dic, no fa nosa a ningú.

      Elimina
  2. Jo, si més no, del Pärt vaig fer servir el Rèquiem per a donar-li profunditat a un vídeo.

    M'enfilaré a una branca literària... Si alguna cosa és “Touching the Void”, apart del documental que dius, és l'obra mestra de Joe Simpson; d'ençà 1988 un clàssic absolut de la literatura testimonial. En el seu cas, testimoni d'uns fets que ultrapassen l'esglai i d'una lluita mítica. Mítica per les muntanyes de lectors d'arreu del món que l'hem llegit. Que l'actual edició espanyola sigui la quarta crec que diu bastantes coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com a mínim vol dir que els amants de la muntanya també són lectors, el que per a mi no és novetat.

      Elimina
  3. Home, no pots culpar a algú per haver escrit una peça d'èxit! Moltes cançons/temes bons els acabes avorrint de tant com se n'abusa, però se n'abusa precisament per certes qualitats que tenen, normalment. L'altra cosa és que et trobis la Miley Cyrus fins a la sopa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, no volia culpar al pobre Pärt sinó a la peresa musical dels creadors que l'utilitzen.

      Elimina
  4. He sentit parlar molt d'aquest músic i el dec haver escoltat sense saber que era ell. Intentaré recuperar-lo. Pel que fa a la música que ens poses, aquest goteig tan suggerent. és la mena de música que si, per exemple, escolto a casa, em reclama imatges. De vegades ja ens venen donades i d'altres les haig de posar jo.
    Salutacions, Allau.

    ResponElimina