Pobra dona rica

“Blue Jasmine”, la collita 2013 de Woody Allen, ha estat rebuda amb admiració (exceptuant Carlos Boyero) pràcticament universal. ¿La millor pel·lícula del director criat a Brooklyn des de “Match Point” / “Sweet and Lowdown” / “Deconstructing Harry”? (Ratlleu el que més us convingui). Segurament no, no i no; però en tot cas una de les seves obres més estranyes i fascinants, tota una sorpresa enmig de la plàcida filmografia que ens estava oferint aquest segle XXI.

En quatre paraules, la història que explica “Blue Jasmine” és la d’una dona acostumada a una vida de luxe i despreocupació a Nova York que d’un dia a l’altre es troba enfonsada en la misèria per culpa dels tripijocs financers del seu marit i es veu obligada a buscar refugi a casa de la seva germana, pura classe obrera de San Francisco. Aquests fets tenen una relació certa amb recents escàndols com el de Bernard Madoff o sigui que podeu afegir a les excepcionalitats del film (en termes de la carrera de Woody Allen) el seu ancoratge a les capçaleres d’actualitat.

La pel·lícula se centra totalment en el personatge de Jasmine, tot intercalant el seu desastrós aterratge a San Francisco amb flash-backs de la seva vida regalada a Nova York. Jasmine és una dona horrible que en el passat ha preferit tancar els ulls per continuar gaudint dels seus privilegis i que ara refusa reconèixer que depèn de la caritat de la seva família més humil, a la qual continua menyspreant. Contemplar la desequilibrada i antipàtica Jasmine no és un espectacle agradable i difícilment aguantaríem “Blue Jasmine” si no fos perquè darrera de la figura de Jasmine està Cate Blanchett en una interpretació que suposa el cim de la seva carrera (fins ara). Potser la justificació és una mica horrible, però seguir la davallada d’aquesta dona en fractura, que tant pot predicar des del púlpit del seu desvarieig, com quedar-se en blanc a mitja frase, és infinitament llaminer.

Per descomptat, el treball de la Blanchett és l’ànima del film, i si l’omets no et queden grans motius per l’entusiasme. La brillant Sally Hawkins, com a vivaç germana “proletària”, és el més proper a un ésser humà que hi trobareu aquí. La resta del repartiment, bàsicament masculí, compleix sense més. Tampoc la fotografia de Javier Aguirresarobe sembla a l’alçada de les nostres altes expectatives. I en quant als coneixements que té Allen sobre la classe obrera semblen una mica vagues. Dubto molt que una caixera de supermercat a San Francisco es pugui permetre un pis tan espaiós (i amb barra lliure de Stolitxnaia) com el de la Hawkins. També m’ha semblat de dubtós gust que un dels pocs moments clarament humorístics sigui una escena d’assetjament sexual.

Però torno a repetir-ho, tot això són pegues menors davant del magnètic espectacle de la Blanchett, sempre a punt de passar-se tres pobles, però sempre frenant a temps. I com que se suposa que Allen dóna indicacions mínimes als seus actors, més mèrits per ella; potser l’Oscar i tot.