Les gràcies de Graz (2)

Un dels edificis més suggeridors de la ciutat és el Mausoleu de l’emperador Ferran II situat al costat de la molt discreta catedral. Li trobo uns teatrals aires italianitzants, ideals per a una escenografia de “Don Giovanni”. El misteriós reflex prové del sostre d’un cotxe aparcat.

Aquestes fotos provenen d’un palau gòtic fet construir per l’emperador Ferran III entre 1438 i 1453. Avui dia és la seu del govern regional estiri. Això que es veu aquí és una doble escala de cargol siamesa. Aquesta extravagància arquitectònica deu tenir finalitats purament estètiques, perquè no presenta cap avantatge per l’usuari. No sé si s'entén gaire com funciona.

Molts dels museus de Graz s’agrupen sota el nom comú de Johanneum i no tinc idea del que contenen, perquè no els vam visitar. Però em va agradar aquesta entrada soterrada on les parets transparents formen un con truncat que reflecteix i deforma els edificis circumdants.

Encara que Graz és en general una ciutat plana, al seu centre s’alça una excrescència muntanyosa que tot just ofereix lloc per les runes d’un castell, una torre del rellotge, un parell de restaurants i unes vistes sobre les teulades. Al cim s’hi pot pujar tant per unes escales que fan ziga-zaga, com per un funicular de cremallera, com per un ascensor interior. De fet, la roca està perforada a bastament i en els seus túnels es refugiaren durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial tots els habitants de la ciutat. 

No em pregunteu sobre el contingut de la Kunsthaus, la joia de la corona del 2003, l’any de les celebracions de la capitalitat cultural de Graz. La firmen Peter Cook i Colin Fournier, i defuig totes les convencions sobre com ha de ser l’epidermis d’un museu (cúbic i blanc, preferiblement). Jo hi sé veure un fonoll negre escapçat, però estic segur que el públic local ja l’ha batejat com “el llimac” o simpàtic apel·latiu similar.

Passa pel bell mig de Graz el riu Mur, un riu del que no en sabia res, però que té una pinta important o, si més no, cabalosa. L’arquitecte de Nova York Vito Acconci va plantar-hi el crucial any 2003 una illa artificial que connecta les dues ribes (us estalviaré el pont amb els cadenats universals d’en Moccia). L’illa conté un cafè, un amfiteatre i un racó per l’esplai infantil. La resurrecció de Barbarella, si em voleu fer cas.