divendres, 22 de novembre de 2013

L’horitzó recuperat

Se n’ha parlat tant i tan bé del llibre de contes ”A Butxacades” (LaBreu, 2011) de Joan Todó que, en saber que a Laie li presentaven un nou llibre (“L’horitzó primer”, L’Avenç, 2013), hi vaig acudir corrents disposat a que em convencessin de l’excel·lència de l’obra tota d’aquest poeta i narrador nascut a La Sénia (Montsià) l’any 1977. Sobre el paper la cosa no tenia la menor dificultat, perquè els encarregats de dur a terme la cerimònia d’exposició en societat foren dos amigatxos d’en Todó (com són la Sucunza i l’abans-Subal), ben predisposats a deixar-lo pels núvols a canvi d’una fotesa cotitzada en birres o en presentacions futures. Ben conscient que els prescriptors no eren imparcials, vaig assumir el risc, i encara és l’hora que me n’hagi de penedir.
Jo sóc l’Escrivent. Tu, el Protagonista. La gent sovint ens confon, malgrat que sempre anem junts, perquè no em veuen; ni tan sols sospiten que jo existeixi, tot i els cops d’aire que, com una porta mal tancada, s’escolen en forma de contradiccions entre el que dius i el que fas. ¿Qui podria sospitar que allà on només hi veuen un individu bru, més aviat baixet, robust i de celles espeses, en realitat n’hi ha dos? Ara que al teu poble t’han proposat que facis el pregó de les festes majors d’enguany, tasca que sempre s’encomana a un senienc absent, algú que va marxar del poble i ha destacat en el seu camp professional, la gent creurà, quan senti el teu discurs, que les paraules són teves, que ets tu qui parla, que allò ho has pensat tu, que és del teu cap que han sortit les frases que els arriben, malgrat que la teva veu greu, ronca, vacil·lant fins a ofegar-se en un murmuri, els gemecs guturals en què t’atures mentre busques el mot just, sempre convençut que estàs parlant massa fort, la suor tremolosa de les mans, la vibració imperceptible de les cassoletes dels genolls, tot això hauria de posar-los sobre la pista.
Com es pot observar al paràgraf precedent, des de les primeres ratlles s’estableix l’estratègia literària que distingeix entre el Todó escriptor i el Todó membre de la societat civil i, per guarir-se encara més en salut, el llibre es subtitula com a “novel·la”. No és la primera ni la segona vegada que observo com un escrit d’arrels clarament autobiogràfiques s’escuda i s’excusa sota l’etiqueta de la ficció, no sé si per permetre’s  excursions de la veritat o per protegir una intimitat ja perduda. Com si qualsevol matèria explicada —per molta voluntat documental que s’hi interposi— no participi inevitablement del cabdal imparable de la ficció.

“L’horitzó primer” és un llibre fill de la crisi. I qui no ho és a aquestes alçades? Todó havia emigrat fa temps a la Gran Encisera per estudiar Teoria Literària. Todó, ja es veu, té un nul sentit pràctic. Després de treballar en feines tan vulgars com ruïnoses, i de firmar un llibre de contes molt ben considerat, el no tan jove autor decideix buscar refugi econòmic a la casa paterna, mentre redacta el pregó de la festa major que li han sol·licitat com a fruit d’un equívoc. El retrobament amb el poble i els seus costums, la constatació del pas del temps, la sensació d’haver malbaratat part de la vida ocupen els dies de l’escriptor i l’inciten a reviure també anècdotes i històries del passat, sigui de les guerres carlines o de la guerra civil.

Cap al final del llibre es descobreix que “L’horitzó primer” prové d’un encàrrec de la revista “L’Avenç” sobre una sèrie d’estampes de la vida rural. El fet que es tracti d’una feina alimentícia, acceptada en un moment que l’autor no s’hi podia negar, no implica que sigui una obra menor. Es nota que Todó s’hi ha implicat i s’ho ha passat molt bé, tot aprofitant l’ocasió per muscular la seva prosa. Com que no pot ocultar que és un escriptor de raça, el resultat és esplèndid: una barreja equilibrada d’informació i estil sobre una de les zones més oblidades del nostre país, la dels escassos municipis que paren a l’altra banda de l’Ebre.
Fa un mes que van enterrar Ricardo. La tardor ha anat avançant, escurçant els dies, cobrint el cel d’un tel gris, de vegades brut i espès com el plomatge d’una oca, d’altres fi com un llençol vell, esclarissat de massa rentades, i espargit sovint per ventades cada cop més fortes. Algun dia fins i tot s’ha insinuat la pluja, com si el temps jugués amb les esperances dels qui compten que regaran. Esteu a punt d’anar a votar, i el poble és ple de cartells; passen cotxes avisant d’actes, de mítings, i no hi ha dia que no salti alguna notícia pels diaris digitals que llegeixes cada matí, després de donar un cop d’ull a la safata d’entrada, al Facebook, a les animalades que es diuen pel Twitter. La sensació és la d’anar a bord d’un transatlàntic buit, sense tripulació, enmig d’un oceà de boira i mar rúfola, i voltat de passatgers que, per simple inèrcia, segueixen ballant, fent dringar les copes, estirant els temes de conversa com si fossin xiclets. Surts a passejar pels carrers plens de clots, de clapes d’asfalt rosegat per l’erosió, per la humitat, els marges sembrats de llaunes buides i paquets de tabac, els semàfors de la Clotada, que no funcionen; una desídia, un deixar-se dur, ho inunda tot. Una lletjor. No passa cap setmana sense que entrin en alguna casa de camp, per endur-se’n ferralla i vendre-la. De vegades cauen quatre gotes, però s’atura aviat.
Plenament convençut de les dots de Todó, penso continuar d’immediat amb els contes d’”A butxacades”.

4 comentaris:

  1. Quant l'Allau es mostra pràcticament entusiasmat...se m'encomana la dèria. Sortiré a la cerca de Todó, n'estic quasi segura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si els dos fragments que he posat et diuen alguna cosa, jo no dubtaria, Glòria.

      Elimina
  2. Els contes d'A butxacades estan bé, t'agradaran. Encara no he llegit L'Horitzó...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, els he acabat de llegir aquesta tarda i, després d'haver conegut aquest Horitzó, m'han semblat una mica exercicis d'estil dictats per la senyoreta. O sia que et recomano vivament "L'Horitzó primer".

      Elimina