Retrobaments al Japó

Amélie Nothomb és una escriptora tan uniformement fèrtil que la nostra industria editorial amb prou feines li pot seguir el ritme. Si no m’equivoco, en català tenim pendents els seus tres últims llibres, mentre que en castellà només en són dos. Això vol dir que, si algú vol llegir “La nostalgie heureuse”, la seva darrera obra, de moment només la trobarà en francès.

De la ingent producció d’aquesta autora, els meus favorits són els llibres que parlen de les seves experiències al Japó en dues èpoques importants de la seva vida —”Metafísica dels tubs”, “Estupors i tremolors” i “Ni d’Eva, ni d’Adam”—, per això em congratulo que aquest “La nostàlgia feliç” reincideixi en aquest material. Més en concret, el llibre és la crònica del viatge que la Nothomb va fer l’any passat a Osaka i Tòquio amb un equip de la televisió francesa amb la intenció d’enregistrar un programa que la confrontaria amb escenaris i personatges del passat. Així durant una setmana Amélie visita la seva llar d’infants, la dona que li va fer de segona mare o el xicot amb el que va festejar a les pàgines de “Ni d’Eva, ni d’Adam”; fins i tot té un moment per desviar-se cap a la desolació de Fukushima.

Les coses que li passen en aquest periple són tan sensacionals que, de vegades, semblen mentida. No us perdéssiu la manera com els seus llibres van tornar a ser publicats al Japó després de l’ofensa nacional que va significar “Estupors i tremolors”: l’increïble relat ja val el preu de l’entrada. L’escriptora no ens ho posa fàcil per establir la seva veracitat en començar el llibre amb la frase: “Tot el que hom estima esdevé una ficció”. Sigui veritat o mentida, el llibre m’ha entusiasmat tant per la riquesa de la peripècia com per la perspicàcia d’algunes observacions. Per descomptat el recomano sense reserves, fins i tot a qui no conegui els seus llibres “japonesos” anteriors, encara que millor fer les coses ordenadament. Però com que sóc conscient que el francès cada dia és menys una llengua de lectura en aquestes latituds; per tal que aquest apunt no quedi en una recomanació d’aplicació escassa, us deixo un fragment que explica el sentit del títol i que m’ha semblat molt interessant.

El 4 d’abril l’editor nipó m’ha organitzat una entrevista. La periodista m’espera a l’Institut Francès, junt amb l’admirable Corinne Quentin, la intèrpret francès-japonès més coneguda de Tòquio. Ja no sé per a quin diari treballa aquesta periodista però desborda d’entusiasme: li ha agradat molt “Metafísica dels tubs”, publicat al Japó el novembre de 2011, i m’interroga amb alacritat. Sovint comprenc les seves preguntes sense l’ajuda de Corinne Quentin, i responc amb el meu japonès d’estar per casa; parlo gairebé exclusivament de Nishio-san, un dels personatges principals d’aquesta novel·la. Quan em sento superada, Corinne ve en la meva ajuda. Paro l’orella per aprendre i tinc sorpreses. Per traduir com n’estic de nostàlgica dels anys de jovenesa a Kansai, sento la intèrpret dir nostalgic enlloc de l’adjectiu natsukashii, que considero un dels mots emblemàtics del japonès. 

Després de l’entrevista, al taxi que ens condueix al restaurant reservat per l’editor, intento aclarir-ho amb Corinne. 

 —Natsukashii designa la nostàlgia feliç —em respon—, l’instant on el bell record retorna a la memòria i l’omple de dolçor. Les teves faccions i la teva veu revelaven el teu dolor; es tractava per tant d’una nostàlgia trista, el que no és una noció japonesa. 

A la pregunta de saber si la magdalena de Proust és nostàlgica o natsukashii, ella s’inclina per la segona opció. Proust és un autor nipó.