Rentat de baixos

“Servicio completo” (Anagrama, 2013) hauria de ser en teoria la prolongació encara amb menys prejudicis (ja en ple i descarat segle XXI) dels clàssics “Hollywood Babylon” (1 i 2) del cineasta experimental Kenneth Anger (a Tusquets), llibres que repassaven amb dubtós rigor documental les històries més escabroses del Hollywood de l’època dita daurada. El volum que ara m’ocupa el firma un tal Scotty Bowers, i en lletra més xiqueta Lionel Friedberg; això vol dir que l’escassa qualitat literària que hi trobareu és responsabilitat del “negre” Friedberg, mentre que en Bowers s’ha ocupat exclusivament de les revelacions escandaloses i les coartades morals.

La principal diferència amb Anger és que Bowers parla en primera persona per donar-nos a entendre que tot el que ens relata ho ha viscut. La seva història comença a una granja d’Illinois, on als nou anys té una relació sexual amb un granger veí; continua a Chicago on, encara adolescent, es compadeix d’un mossèn catòlic que va calent. Ran d’aquesta bona obra, tots els capellans de la ciutat formen una filera per rebre un similar tractament consolador. Després del parèntesi de la Segona Guerra Mundial, el nostre heroi s’instal·la a Hollywood i comença a treballar en una benzinera.

Gràcies a la seva agradable aparença, a la seva manca d’escrúpols i a una certa capacitat d’iniciativa, aviat esdevé l’alcavot de referència entre la flor i la nata del món del cinema. Scottie, que es presenta sempre com una ànima desinteressada, que tot ho fa pel benestar del proïsme, no treu cap benefici de les seves maniobres de proxenetisme (a menys que el seu propi cos hi estigui involucrat), ni es permet jutjar ningú per les seves parafílies sexuals. Així va coneixent, més en sentit bíblic que en cap altre sentit, una llista impressionant de celebritats, els quals (catre mitjançant) invariablement esdevenen amics per a tota la vida. De fet, Bowers només parla malament de James Dean i Montgomery Clift, perquè no van ser mai els seus clients (i de Roddy MacDowall, que ho va ser, però després li negà la salutació).

Per les pàgines d’aquest “Servicio completo” desfilen, tot fent bandera de les seves misèries sexuals, des de Walter Pidgeon a Rock Hudson, de George Cukor a Katherine Hepburn, de Charles Laughton a Elsa Lanchester, de Tyrone Power a Errol Flynn, de Cary Grant a Randolph Scott. La majoria d’ells ja comptaven amb abundant material bibliogràfic sobre les seves suposades perversions, encara que l’amic Bowers sempre troba una manera més desagradable de presentar-les. O d’inventar-se’n de noves. Descobrirem així que els ducs de Windsor es van casar (i que Eduard va abdicar), perquè els dos membres de la parella eren homosexuals i aquell matrimoni era l’única via per escapar amb hedonisme de les servituds de la corona. Amb la mateixa intenció iconoclàstica se’ns revelarà que Spencer Tracy mai no va estar enamorat de Katherine Hepburn i que, un cop ben torrat per una sobredosi de “scotch”, es lliurava a un homoerotisme d’estar per casa.

I no content de fer favors d’entrecuix, el paio estava sempre disposat a ajudar els amics en els més diversos menesters, fos per donar idees d’interiorisme, ajudar a allotjar els Beatles o assessorar el doctor Alfred Kinsey en la redacció del seu famós informe. Almenys això és el que afirma Scotty Bowers (i Lionel Friedberg transcriu). Desafortunadament, absolutament tots els protagonistes d’aquest safareig fa anys que són morts i enterrats, o sigui que difícilment ningú ho desmentirà. No queda clar si Bowers és un fantasejador sense escrúpols o un ingenu que no s’adona de la magnitud del que relata. El que sé de cert és que exposa els abusos sexuals als que va estar sotmès com si es tractés de gestos de bona voluntat, que descriu l’estat de postergació al qual va sotmetre la seva dona i la seva filla amb molt lleu penediment i que no es talla a l’hora de presentar suposats amics sota la llum més deplorable (no us perdéssiu els innecessaris “últims dies de William Holden”).

Un cop acabada la lectura tingueu per segur que qualsevol estrella admirada que aparegui a les seves pàgines us semblarà més bruta, degradada i indigna de la vostra admiració. L’única justificació per llegir aquest llibre depriment i patètic, sense gota d’enginy (i que Roman Gubern ha tingut els collons de prologar), és la del pur, vell i conegut “morbo”. No conté índex onomàstic, o sigui que per descobrir on es parla de les curioses fílies de Vincent Price (per citar alguna cosa a l’atzar) caldrà pentinar les seves pàgines com a penitència.