dilluns, 9 de desembre del 2013

Un polar que no ve del fred

Una d’aquestes atzagaiades, tan pròpies de la meva recent condició d’usuari de la biblioteca pública, em va dur a llegir “Niebla en el puente de Tolbiac” (Libros del Asteroide, 2008) per la simple raó que l’immens Jacques Tardi havia il·lustrat la novel·la molts anys abans. Léo Malet el seu autor va néixer a Montpeller l’any 1909 i morí el 1996 prop de París. Durant la seva joventut tingué contactes successius amb grups anarquistes i trotskistes. Exercí tota mena de treballs (manobre, administratiu, negre literari, extra al cinema) i durant un temps escrigué poesia surrealista. 

Se’l recorda per les seves novel·les policíaques, gènere que en francès anomenen “polar”, especialment per les protagonitzades pel detectiu privat Nestor Burma, presentat en societat l’any 1942 amb “120, rue de la Gare”. L’any 1954, justament amb aquest detectiu i en clar homenatge als “Mystères de Paris” d’Eugène Sue, inaugura la sèrie “Les nouveaux mystères de Paris” que havia de dedicar un enigma a cadascun dels vint districtes de la capital. El projecte s’estroncà l’any 1959, tot quedant orfes d’aventura els “arrondissements” 7, 11, 18 i 20. Jacques Tardi n’adaptà quatre al format historieta: “Brouillard au Pont de Tolbiac”, “Casse-Pipe à la Nation”, “Le soleil naît derrière le Louvre” i “Boulevard...ossements”.

Aquest “Niebla en el puente de Tolbiac”, publicat per primer cop l’octubre de 1956, correspon al districte 13 i, segons l’opinió d’Andreu Martín, és l’obra mestra de Malet (almenys això afirma la contraportada de l’edició castellana, mentre que el diari LA REPUBBLICA assegura que l’autor és un dels grans). No és que em plagui contradir veus tan autoritzades, però he trobat aquest llibre molt deficient i d’interès escàs. El més positiu que li he sabut veure és una reminiscència que fa l’autor dels contactes que mantingué en sa joventut amb alguns grups anarquistes i vegans. I, si em forceu una mica, concediré que la novel·la té atmosfera, gràcies sobretot a la presència de la boira pàgina sí i pàgina també.

Però lamento dir que la intriga és astènica i només es posa en marxa quan ja han transcorregut dos terços de la longitud del llibre. Tampoc és que la trama sigui un prodigi d’invenció i el personatge de la gitana, amb els pits constantment amb turgència de guàrdia, voreja la “sexplotation”. No cal ser un fanàtic de la correcció política per esgarrifar-se davant de la confessió de Nestor Burma, que diu entendre Hitler quan es veu confrontat a alguns desafiaments antropològics. I el que és encara pitjor: tots aquests prejudicis i racismes els mantingué Malet fins el final dels seus dies.

Com que vull salvar de totes totes la pell d’en Tardi, escriuré que la barreja de bon dibuix i nostàlgia (altrament dita “vintage”) redimeix qualsevol còmic. No sé si ell faria el mateix per mi.

13 comentaris:

  1. Davant d'en Tardi l'opinió del Leb seria la teva mateixa. Fins i tot ell seria capaç de veure que hi ha històries que els pot haver passat l'arròs. Malgrat tot, el disposar de cert temps permet certes equivocacions a l'hora de la tria del que es llegeix.

    ResponElimina
  2. Continuo preguntant-me el perquè de l'elecció d'en Tardi. Un passat anarquista justifica qualsevol cosa?

    ResponElimina
  3. Vaig arribar a cert gust pel polar i les seves perifèries. La meva iniciació va ser "Ratas de Montsouris", una mica millor i que encara em va deixar ganes de provar-ho amb aquesta desangelada boira de Tolbiac. Més que res per veure si m'havia perdut alguna cosa. Però en llegir-la també em va sorprendre que hagués suscitat recomanacions tan enceses. No li nego certes virtuts: el col·loquialisme i l'absència de retòrica, alguns diàlegs sorneguers i divertits o cert ambient de baixos fons ben aconseguit. Ara bé, la trama és fluixeta. I del seu valor com a retrat social ja has dit tot el que calia. Sí, jo també segueixo capficat: si Tardi (i altres respectables opinadors) tenen tanta reverència per Malet, per què no la veig ni de lluny justificada?

    ResponElimina
  4. El comentari anterior ha sortit tallat: Deia que vaig arribar a a Malet pel mateix camí: Tardi i els elogis exuberants de les contraportades. A banda del gust pel polar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser, si hagués llegit la versió original, m'hauria amarat dels col·loquialismes que menciones. Definitivament, és hora de tastar Simenon.

      Elimina
  5. Quan vaig llegir el còmic de Tardi la trama em va semblar fluixeta i sense interès, però els dibuixos i l'atmosfera eren magnífics (París és una ciutat molt BDgènica). Això m'ha passat amb altres adaptacions de Tardi, ell és tan bo que aconsegueix salvar qualsevol relat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Santi, en el fons crec que a Tardi mai no l'he llegit de debò i m'he deixat encantar pels seus dibuixos.

      Elimina
  6. I l'opció assenyada de mirar els "sants" i prou? Manta vegades funciona :)

    ResponElimina
  7. No sabia que en deien Polar els francessos del gènere negre...
    A mi el comic em va agrada, però clar, potser es perquè m'agrada Tardi. Sempre es interessant llegir la novel·la original. Per exemple Blade Runner, que no te res a veure amb el film.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, el còmic sempre té el plus del dibuix que, en casos com aquest, és el que salva l'invent.

      Elimina
  8. Dels polaristes em ve al cap el Japrisot per l'absorbent "Piège por Cedrillón" (aquí -coses del Pedrolo-: Parany per a una noia). I també el marsellès Izzo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, recordo perfectament el groc i negre d'en Fornas. L'Izzo fa temps que sona al meu horitzó, potser li faré una ullada.

      Elimina