dilluns, 9 de juny de 2014

A l’ombra de l’homenot

M’imagino que ningú que sigui lector antic d’aquest bloc podia dubtar que aniria a veure el film “The Invisible Woman” de Ralph Fiennes (basat en el llibre del mateix títol de Claire Tomalin), donat que el seu protagonista no és altre que el meu estimat Charles Dickens. De tota manera hi vaig anar amb una certa aprensió, ja que els “biopic” solen caure bé en l’hagiografia, bé en el cartró pedra, quan no en ambdós defectes. Sortosament la pel·lícula no tracta la vida sencera del novel·lista, només se centra en un episodi molt particular, i per tant no s’ha de preocupar d’embolicar-ho tot amb un gran llaç per a regal: les biografies dels grans homes no solen proporcionar un gran “argument”, amb prou feines una corrua d’escenes deslligades.

“The Invisible Woman” narra com un Charles Dickens (Ralph Fiennes) en plena maduresa i al cim del seu èxit popular coneix i s’enamora de la jove actriu de divuit anys Ellen “Nelly” Ternan (Felicity Jones) amb la qual establirà un relació clandestina que perdurarà fins a la mort d’ell, tretze anys més tard. És una història que té moltes possibilitats —la sempiterna indefensió i dependència de la dona en tot temps passat, la pulcra hipocresia victoriana, les servituds de la fama—, fos quin fos el seu protagonista, tot i que la seva extrema celebritat té un pes crucial en el desenvolupament de la trama. 

De tots aquest punts en treu bon profit el guió d’Abi Morgan; en canvi deixa enmig d’una certa nebulosa d'el·lipsis els detalls concrets de la relació, potser perquè els historiadors no han aconseguit encara posar-se d’acord sobre el que va passar realment (eren temps púdics i la gent no disposava d’un Facebook per llegar-lo a la posteritat). L’explicació de tot lligam sentimental requereix localitzar que és el que l’impulsa i, si es decideix no mostrar-ho explícitament a la pantalla, cal trobar la manera de fer-ho implícit. A la pel·lícula Charles exhibeix un cert interès, més paterno-jovial que veritablement amorós, mentre que Nelly, quan no somriu per compliment, fa cara de serena repugnància. En definitiva, la història amorosa no arriba a ser creïble com a tal.

Em descuidava de dir que tot el film està articulat a partir del flashback d’una Nelly més madura que, mentre rememora els fets, es retorça les mans amb cara de dispèptica, acarona els lloms de l’obra completa de Dickens i trota per la platja de Margate com si la perseguissin els creditors. Suposo que així és com s’ha de comportar una dona enamorada tretze anys més tard de la pèrdua de l’amor de la seva vida. Per fortuna, al final de la pel·lícula recuperarà el seu antic somriure sense cap motiu aparent (com no sigui el de permetre a l’espectador sortir de la sala amb l’ànim reconfortat).

Puc semblar cruel, però em sembla que Felicity Jones, com a Ellen Ternan, és la principal responsable de la falta de credibilitat de l’afer, una noia tan bufona com incapaç de traspuar la mera idea de la passió. Fiennes, sempre un sòlid actor, fa un Dickens càlid i vivaç molt proper a com sempre l’he imaginat (i amb una notable semblança física). Al seu voltant, els sempre fiables intèrprets de l’escola britànica, amb Kristin Scott Thomas (la mare de Nellie) i Tom Hollander (Wilkie Collins) al capdavant. Però el paper millor defensat és el de Catherine Dickens —l’obesa, soferta, postergada esposa i mare dels deu fills de l’escriptor—, al qual Joanna Scanlan atorga una descomunal dignitat.

Confirmar que l’ambientació, els decorats i el vestuari de “The Invisible Woman” són impecables, resultaria gairebé redundant, en tractar-se d’una producció britànica (encara que l’escena de l’accident de tren no pot evitar deixar entreveure les limitacions del pressupost). Fiennes com a director intenta esbossar alguna figura d’estil, com aquests primer plans mutilats de rostres en penombra o algun desenfocament eventual; però la pel·lícula li ha quedat mústia, sense vida, convida a la somnolència. Tractant-se de Dickens, el pecat és mortal de necessitat.

5 comentaris:

  1. Si és que no guanyes per disgustos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tancant-me a casa seria més feliç, oi?

      Elimina
    2. No ho crec, tu en sentir la paraula Dickens t'actives i aleshores la veuries per Internet, o la compraries, o ... rendeix-te, és el teu destí fatal :P

      Elimina
  2. Hi acabaré anant perquè les 'd'època' tenen el seu ganxo i si m'adormo, mira... per altra banda les històries amoroses d'aquests grans senyors de la literatura que després de fer més de deu fills a les parentes els agafaven mania i se'n buscaven de més joves em fan una mica d'angúnia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser fins i tot t'agrada. La crítica britànica la va deixar molt bé.

      Elimina