diumenge, 8 de juny de 2014

X-men: dues tasses


Fa uns mesos que em prometo no tornar a veure més pel·lícules de super-herois: és un gènere que mai m’ha interessat particularment i amb els anys cada cop em sembla més inadequat per la meva edat, molt allunyada ja de la adolescència a qui va destinada en primer terme. Tot i això sempre estic disposat a fer excepcions, especialment si Bryan Singer dirigeix una pel·lícula de la franquícia X-men; perquè ningú millor que Bryan Singer per dirigir una pel·li de X-men i perquè (amb l’excepció d’”Els sospitosos habituals”) són les que millor li surten.

“X-men: dies del futur passat” s’inicia l’any 2023 quan trobem els nostres mutants preferits (el Professor X (Patrick Stewart), Magneto (Ian McKellen) i Logan/Wolverine (Hugh Jackman)) assetjats per una raça de robots “transformers” dissenyats per destruir tota forma de vida mutant. L’única manera d’escapar a l’extinció imminent és fer viatjar algú al passat per tal de fer canviar el curs de la història i impedir que els robots letals arribin a ser una realitat (algú ha pronunciat la paraula Terminator?) Com que el Professor Xavier i Magneto ja han superat de llarg l’edat de jubilació, l’escollit per viatjar en el temps és Wolverine/”Lobezno” el que ens assegura la benvinguda presència de Jackman tot al llarg de la pel·lícula.

En el passat, que es concreta en l’any 1973, retrobem els avatars joves del Professor X (ara James McAvoy) i Magneto (Michael Fassbender) en situacions penoses que requeriran l’enèrgica intervenció de Wolverine. Simultàniament també conspira per allí Mystique (Jennifer Lawrence), una mutant capaç de prendre qualsevol forma humana i que està decidida a eliminar Bolivar Trask (Peter Dinklage), el científic militar que inventarà els robots aniquiladors de mutants.


Aquest plantejament revela prou bé el contingut més aviat genèric del guió, on els viatges en el temps —origen segur d’inversemblances— juguen un paper fonamental. Sortosament, “X-men: dies del futur passat” (a diferència de tantes cintes coetànies) no es rebaixa a donar explicacions detallades i a disfressar de ciència fets que són clarament pura fantasia, si no que s’afanya a fer que els esdeveniments avancin amb lleugeresa, tot deixant el temps just per les reflexions. Les seqüències d’acció m’han semblat admirables: cap d’elles s’allarga fins assolir el tedi de la repetició acumulativa, no hi ha més explosions ni destrucció massiva de l’estrictament necessària, i el seu desenvolupament és ple d’encantadors detalls de guió que poc tenen a veure amb l’habitual consigna de destrossar-ho tot amb el màxim soroll possible. Hi ha en particular una escena a càmera lenta (lentíssima), situada a la cuina del Pentàgon, que paga de sobres la meitat del preu de l’entrada i pertany de ple dret a les futures antologies de cinema fantàstic.

Entre seqüència d’acció i seqüència d’acció, els personatges interactuen de forma íntima i (sovint) humana, sense por a fer servir primers plans que quedarien tan fora de gènere. I en això Singer es distingeix dels seus col·legues (més amics de retratar ninots en leotards que persones de debò), quan dota a uns personatges, que no tenen dret a res més que a una presència arquetípica, d’un gruix dramàtic infreqüent a can Marvel. És clar que juga amb avantatge, perquè l’altíssima competència del seu elenc supera de lluny el que se l’hi exigeix. Pel meu gust James McAvoy és el que està millor de tots, però aquesta apreciació té molt a veure amb el que es demana de cadascú dels participants, que francament és molt variable. Michael Fassbender i Hugh Jackman estan igualment estupends (en tots els sentits, fins i tot en el de “poster boy”), com també ho està Patrick Stewart, en funcions bastant més limitades. Malauradament el Magneto d’Ian McKellen té poc a fer aquí. I en quant a Jennifer Lawrence, que tothom m’assegura que és una bona actriu o que almenys pot fer un bon paper, al film es veu massa constreta per la seva pell de goma blava i per la seva permanent cara de pepona.

A partir d’aquí, en termes d’interpretació, tot és una mica decebedor, ja que l’abundosa conjunció de mutants del passat i del futur pot afegir picant i inventiva a les escenes d’acció, però no ofereix a cap actor competent ni una sola opció per lluir-se. Per això fa una mica de peneta contemplar com desfilen per la pantalla els “zombies” gairebé fútils, i sovint sense frase, de Peter Dinkage, Ellen Page, Anna Paquin, Omar Sy, Halle Berry, James Marsden o Famke Janssen.

Però d’una pel·lícula encunyada sota el segell Marvel no se n’hauria de demanar més. Si es supera la seva petita intenció de missatge transcendent, pseudo-evolucionista en aquest cas, tota la resta és d’allò més entretingut i divertit. Fins i tot per a esperits analítics que no descansem ni els dissabtes a la tarda. Bona. No, molt bona.  

Tres bons motius per considerar una pel·l·lícula bona.

12 comentaris:

  1. Feia temps que no anàvem al cine amb la dona, i la Txell ens va convèncer d'anar a veure la primera de la seria X-men. Varem tardar molt de temps a tornar al cine davanr el lamentable espectacle d'aquest subproducte cinefil, i per tornar a cagar-la varem anar a veure 8 apellidos vascos, i es que aixo no és cine, és malbaratar metres de cinta. Com a tu, no m'agraden les pel·lícules de superherois, millos les d'anti-heroisd, per cert, al plus en feien una 'el MAYORDOMO 'que tot i els clixes típics i tòpics, es deixa - almenys - veure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, si la primera X-men et va semblar lamentable, ja veig que no ens entendrem.

      Elimina
    2. sincerament penso que és lamentable, o sia dolenta, sense cap sentit, un còmic maldestrament posat a la pantalla. O es que potser el còmic no donava més de si. Ho sento.

      Elimina
    3. No et sàpiga greu, Francesc, tot són gustos.

      Elimina
  2. L'hauria anat a veure igualment sense llegir-te, però m'alegra que confirmis que darrere de la càmera hi ha algú capaç les dosis justes de testosterona i que no s'allargui innecessàriament en escenes d'acció que acaben avorrint.

    Sóc un vell lector de la saga clàssica de la "Patrulla X" de Vértice i, per tant, un enamorat de la relació entre Xavier i Magneto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que ignoro, Enric, és si s'ha mantingut cap fidelitat a l'original en paper: de còmics de super-herois sí que no n'he llegit gairebé mai.

      Elimina
    2. No, Allau; no s'ha mantingut la fidelitat pel que fa al grup original. Però, en canvi, s'ha aprofundit molt més en coses que estaven en la filosofia del còmic original sense estar desenvolupades. A les pel·lícules els personatges del grup ajuden a explicar el que hi ha darrere del món de Xavier i Magneto. El conflicte que viuen els superherois com a marginats de la societat o com a individus amb problemes per desenvolupar la seva personalitat més íntima està més ben tractat al cinema que als còmics originals de la primera etapa. Com que vaig deixar de llegir aquests còmics quan van aparèixer les noves generacions de superherois, no puc dir res sobre la fidelitat dels seus protagonistes. Gent com Lobezno, Storm i la resta no tenen res a veure amb la Patrulla X, dels quals només sobreviuen Cíclop i Marvel Girl (Famke Janssen). En algunes pel·lícules han aparegut els altres membres originals: Àngel, la Bèstia i l'Home de Gel.

      Elimina
    3. En aquest sentit aquí te'ls trobaràs tots, encara que sigui en papers molt menors.

      Elimina
  3. Bones,
    gran pel·lícula i gran post.
    Com a complement, per a mi el paper de Jennifer Lawrence es molt destacable, sobretot com es reflexa l'evolució del seu personatge en les dues pel·lícules. També destacaria el paper de Peter Dinkage, un paper petit però perfectament interpretat. Però el que més m'ha agradat ha estat la profunditat de la relació entre el professor Xavier i Magneto i l'escena a camera "lenta" al Pentàgon.
    Un servidor l'ha vista en 2D, però he llegit que el 3D està molt ben executat i justificat, algú de vosaltres l'ha vista en 3D?

    ResponElimina
    Respostes
    1. La pega, FatEli, és que no tothom tindrà al cap la pel·lícula anterior per poder apreciar l'evolució del personatge de la Jennifer Lawrence. En aquest sentit els que la gaudiran més són els molt fans.

      Jo la vaig veure en 2D, perquè el 3D em mareja.

      Elimina
  4. Totalment d'acord amb l'escena del noi ràpid. Es una gran troballa, segur que el fan servir en les pelis següents, dona molt de joc.

    Ei! Peter Dinkage té una bona escena quan està en el judici i... ah calla que allò es el capítol 4x06 de joc de trons... llavors sí, tens raó, els actors no tenen lloc per interpretar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, em consta que Quicksilver tornarà sortir el 2016 a "X-men: Apocalypse".

      Elimina