dimecres, 11 de juny de 2014

La solució per a Catalunya: la via Voronói


La possibilitat de fer de Catalunya un territori independent d’Espanya omple des de fa mesos els mitjans de comunicació, les xarxes socials virtuals i les tertúlies analògiques (amb resultats catastròfics per la convivència familiar, com és sabut). Malgrat l’ubiqüitat de la qüestió, no diria jo que existeixi un veritable debat entre les parts enfrontades: mentre els uns semblen actuar en una realitat paral·lela, on és suficient tenir una il·lusió perquè aquesta es faci realitat; els altres es neguen a parar l’orella tot proferint auguris de Cassandra malastruga (assumiré que les terceres vies postulades, de moment, no se les creu ningú). En definitiva, si continuem per aquest camí això no acabarà mai, com no sigui de mort per avorriment. Sóc conscient que l’assumpte és complicat, sobretot perquè la idea de pàtria conté un fort component sentimental difícil de negociar.

Sabeu que aquest bloc no toca mai qüestions polítiques, perquè la vida és massa breu per guanyar-se més enemics dels que espontàniament li surten; però avui permeteu-me que trenqui aquesta norma; ja que, enmig d’una revelació enlluernadora, crec que he trobat la manera de solucionar el problema a satisfacció de tots els implicats. Seria doncs lleig que me la guardés per a mi, quan està en les meves mans assegurar el futur d’una Catalunya lliure, alegre i feliç. La clau del meu sistema és evitar la irracionalitat de l’actual concepte de pàtria, que ja hem vist que no ens ha dut enlloc i optar, en canvi, per un mètode estrictament científic el qual, un cop establertes les seves regles, no admetrà discussió.

Abans de continuar caldrà fer una marrada matemàtica (no patiu, serà indolora) i presentar Georgy Feodosevitx Voronói (1868 - 1908), un matemàtic ucraïnès especialitzat en fraccions contínues. No sé perquè, però el fet que fos ucraïnès em sembla vagament pertinent; però el que importa ara és que Voronói va inventar un diagrama que du el seu nom. Un diagrama de Voronói és una manera de dividir l’espai en un nombre determinat de regions. Un conjunt de punts (o “llavors”) s’especifica d’entrada i per cada “llavor” hi haurà la seva corresponent regió constituïda per tots els punts que es troben més a prop d’aquesta “llavor” que de cap altra.

A continuació es mostra un cas bastant simple amb 20 “llavors” escampades sobre una superfície plana. Cada “llavor” es troba envoltada de la regió formada pels punts que li són més propers que a cap altra “llavor”. De fet, les línies que defineixen el diagrama de Voronói estan formades pels diferents segments equidistants d’un parell de “llavors” diferents, mentre que els seus vèrtexs equidisten de tres (o més) “llavors”.

Es pot fer una aplicació d’aquesta definició tot utilitzant com a punt de partida la superfície del nostre planeta i com a “llavors” les capitals dels països que el conformen amb resultats sorprenent i geopolíticament revolucionaris. Només cal que observeu a continuació l’Europa que en resulta, un continent que ni la seva pròpia mare reconeixeria. Els països petits reben una injecció de testosterona: Mònaco s’apropia del Piemont, la Llombardia, la Provença, Còrsega i una banya de Sardenya; Liechtenstein  es queda amb Baviera, part de Suïssa, el Tirol i el Vèneto; mentre que San Marino  endrapa Emilia-Romagna, Toscana i Umbria. Com que Ciutat del Vaticà es troba a l’interior de Roma (i en matemàtiques no pot ser que un punt estigui dins d’un altre punt), s’ha optat per posar les dues capitals una al costat de l’altra. En tot cas, Francisco surt guanyant.

Posats en clau sobiranista és interessant el que passa a les illes Britàniques. Londres, capital situada a l’extrem meridional del Regne Unit, guanya alguns crostons de la Bretanya i la Normandia franceses; però perd a canvi Cornualla, Belfast, Gal·les i Escòcia, terres totes elles geogràficament més properes a Dublin i per tant a Irlanda. No, no és tan estúpida com pot semblar aquesta divisió del món: la distància física convida a la desafecció (són massa lluny, no ens coneixen, no saben que existim, no ens estimen… solen ser les excuses). Aquest problema es fa palès a tots els països del món que tenen una capital “excèntrica” en relació al seu territori, que jo diria que són la majoria. D’aquí es podria deduir que el centralisme és la panacea, tot i que França, l’àvia del centralisme, surt molt mal parada en aquest experiment.

I que passa amb la també centralista península ibèrica? Doncs que Madrid/Espanya hi surt perdent. Portugal preserva intacte gairebé tot el seu territori; però hi afegeix mitja Galícia, dos terços d’Extremadura, Huelva i l’espanyolitat arquetípica de Sevilla (!!!) El Marroc es menja Cadis i Algèria rossega la costa d’Alacant. Espanya queda força mutilada i només conquereix una cantonada de Bragança, però manté la seva estimada ciutat de València que li ofrena les glòries conseqüents.

I Barcelona?, no nano, Barcelona no és pal de paller de res. Però Andorra la Vella, capital d’un país de fireta que tanmateix ha estat matriculat a l’ONU, es berena el Principat sencer, Castelló, tot l’Aragó, la Rioja, mig País Basc, l’Aquitània i el Languedoc Occidental. Ran d’aquesta sobtada pujada d’adrenalina, serà millor esperar una mica per negociar amb aquests cap calents.

Confesso que —més enllà de la seva aplicació al “problema” català— tan brillant idea no ha sigut meva, sinó d’un tal Jason Davies. Podeu entrar a la seva pàgina i passejar-vos a consciència pel seu planisferi virtual “à la Voronói”.

13 comentaris:

  1. Pràctic sobretot, ara cal que algú s'hi avingui.

    ResponElimina
  2. Molt curiós, però també lògic. I suposo que si Andorra renuncies en favor de Barcelona (atenent a la seva vocació) el nostre mapa no canviaria gens. I tampoc si en lloc de la capitalitat (o amb ella) es fes valdre un factor que s'ha omes, el número d’habitants de les ciutats, el seu pes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si traspasséssim la capitalitat a Barcelona, perdríem l'Aquitània, però guanyaríem part dels Països Catalans ;-)

      Elimina
  3. Ja triguen a planificar un TGV Barcelona-Andorra-Tolosa.
    I quina precursora, la diva Montserrat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La línia ràpida que tots trobàvem a faltar.

      Em convenç menys tenir de copríncep el bisbe de la Seu.

      Elimina
  4. Brutal... pèrò lògic? Em provoca una sensació difícil de descriure en veure que, segons aquesta divisió, he nascut a Algèria. Xàbia - Marina Alta - Algèria? Ves per on, la denominació xabienca de "meló d'Alger" ara tindria sentit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no és lògic, almenys provoca una altra manera de contemplar el món.

      Elimina
  5. Ja et deus imaginar que les disputes estèrils de pàtries i fronteres es transformarien en disputes estèrils sobre el concepte de capitalitat voronoiana. Els torracollons mai no descansen...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Santi, opto perquè la capital sigui Xàbia. Tant se me'n dona.

      Elimina
  6. andorrana!...hmmmmmmmm, vale ok no voy a discutir por tan poca cosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pilar, puedes aspirar a más. ¿No te apetece ser riojana?

      Elimina
    2. Eso lo llevo en el corazón, siempre...

      besos, allau

      Elimina