dijous, 12 de juny de 2014

Cinc-centes setanta-set paraules per a mil imatges

Els amics de la Galeria d’Imatges van celebrar fa una setmana la publicació de la seva entrada número 1.000 amb una festassa típica d’ells, tan mancada de pretensions com plena d’encerts fantabulosos. Per qui no ho sàpiga, aquest bloc que ara m’ocupa, és un excel·lent expositor de material gràfic de tota mena pertanyent al passat més o menys recent del nostre àmbit geogràfic (amb totes les excepcions que calgui). Els seus artífexs són tan diversos com quatre mitjons desaparellats: el bibliòfil Galderich (de Piscolabis Librorum), l’entomòleg Carles Hernando (d’El Gabinet Negre), l’investigador de la Barcelona secreta Enric H. March (de Bereshit) i l’immensament inclassificable Leblansky (d’Enceneu els Llums i Santa Tecla); però tots ells estan units per un mateix gust pel passat popular, ranci, freaky, sicalíptic, futurista i marginal; de manera que tot acaba lligant d’una certa manera en el culte profà a la imatge.

Corre per la saviesa popular aquella vella dita que afirma que una imatge val més que mil paraules, o sigui que potser hauríem d’estar celebrant ara mateix no el primer miler d’imatges sinó el primer milió de paraules de la Galeria d’Imatges. Però, qualsevol que s’hagi aturat a pensar en l’equació, comprendrà que de la mateixa manera que una imatge pot evocar moltes més de mil paraules, una paraula pot convocar també infinites imatges. Per tant, segurament deu existir alguna paraula capaç d’enquibir el significat d’aquestes mil imatges que ara celebrem; però jo no la conec, i em sembla que ja m’he embolicat prou. Prossegueixo.

La festa va celebrar-se al Guinardó, al jardí de la Casa de l’Heura de la Rambla Volart (carrer que mai abans havia trepitjat però que deu ser l’únic del món que fa cantonada amb el passatge de la Caixa d’Estalvis i el passatge del Mont de Pietat), marc incomparable on apart de l’heura que li presta el nom també hi havia una buguenvíl·lea  en ple paroxisme cromàtic i altres plantes de més difícil filiació. Enmig de la luxuriant floresta s’exhibien algunes de les peces que en el seu dia havien protagonitzat les li·lustres pàgines virtuals de la Galeria d’Imatges. Per la seva bellesa i presència quantitativa, voldria destacar l’extensa col·lecció de cobertes realitzades pel gran Manolo Prieto; mentre que per motius sentimentals em quedaria amb les joguines de “¡Los Thunderbird en acción!”.


Tota aquesta excel·lència artística no seria res, si l’element humà no hagués acompanyat en excel·lència; per fortuna la distingida concurrència provenia tota de les millors famílies (desestructurades) de Barcelona. Entre els blocaires que es van desvirtualitzar (o no, perquè també n’hi havia alguns de bastant sobreexposats) destacaré primer de tot en Girbén, qui també va donar una mà en el muntatge de l’exposició. Altres assistents, i espero no oblidar ningú dels que tenen presència a la xarxa, foren Marta la Voladora, Kalamar, Sicoris, Víctor Pàmies, Miquel de TotBarcelona, Puigmalet, Miquel Saumell o Borgo.

Se serví un piscolabis sorprenent i eclèctic, molt a l’altura dels organitzadors: ganxitos, olives assassines, gominoles japoneses, olives innocents i talls d’embotit, tot regat amb refrescos de llauna i aigua mineral sense gas. Un cop conclòs el tiberi, es procedí a rifar entre els assistents algunes (4) peces escollides de la mostra. No recordo haver vist en la vida un sorteig més amanyat. Per tancar l’acte els quatre factòtums van bufar unes espelmes que formaven el número 1000 sobre un pastís en forma de llibre. Ja fosquejava quan la concurrència es va dissoldre. No calgué que hi intervingués la força pública.


Trobareu més informació a:
- TotBarcelona (Ecos de societat)
- Santa Tecla (els vídeos)
- Enceneu els llums! (les fotos)
 

22 comentaris:

  1. La Galeria d'Imatges a més compta amb uns cronistes a l'alçada de les mil imatges que pot contenir una paraula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galde. Ara afegiré els altres enllaços.

      Elimina
  2. No hi puc afegir res, Allau. Si tot plegat no es pogués compartir amb vosaltres, res no tindria sentit. I aquesta crònica ho demostra.

    ResponElimina
  3. interessant que avisis de la festa un cop ja ha passat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, no em vinguis amb comèdies, em consta que coneixies la invitació. Això només és la crònica post-mortem.

      Elimina
    2. em fa por veure com em tens de controlat :P

      Elimina
    3. Home, mentre els comentaris siguin públics, serà fàcil.

      Elimina
  4. I mira que conjuntaven bé el toc madur d'aquell jardí i les fal·leres dels galeristes; uns senyors com cal!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys, Girbén, els esperits eren joves ;p

      Elimina
  5. Amb el passadís d'entrada de les portades del Prieto, la cosa prometia. Meravelles degudament exposades i curiositats que ens sorpreneren. Un plaer haver conegut tantes autoritats i retrobar-me amb vosaltres i menjat kikos addictius. La propera, vull Els Nibelungs, com li vaig demanar al Galde. I més kikos..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, els kikos se'm van escapar.

      Elimina
  6. Ho sabia, sabia que em cauria la baba amb la teua crònica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, ves amb compte que per menys que això et tanquen a una residència d'ancians.

      Elimina
  7. El luxe són moments, paraules, imatges, converses, jardins, ganxitos, il·lusions, sorpreses, meravelles... Molts bons records que valen or. Em vaig divertir allà i m'he divertit llegint la crònica. Hi havia kikos? Potser l'home invisible se'ls va acabar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però no hem quedat que l'home invisible no hi va assistir? Marta, hem tingut sort a l'hora d'escollir amics.

      Elimina
  8. Només per llegir la crònica ja val la pena muntar una altre trobada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et diré que no, ja veus que hi ha ganes.

      Elimina
  9. Veig que encara fan prou bona cara i jo que en sóc fan m'ho vaig perdre :( Potser és que el meu instint em deia que mai m'apropi a aquests dos carrers fatídics. Per allò de la sobre-dosi. Fantabulosos tots!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig pensar que no havies entrat perquè anaves vestida de forma poc modesta.

      Elimina