dimecres, 18 de juny de 2014

Rapa


L’illa de Rapa, sovint mencionada com a Rapa Iti (petita Rapa) per distingir-la de Rapa Nui (gran Rapa, també coneguda com a illa de Pasqua), pertany a les illes Australs de la Polinèsia francesa, i està situada a una zona del Pacífic austral on, a diferència dels paradisos tropicals, es poden percebre els canvis estacionals de la temperatura. Amb una superfície de 40 quilòmetres quadrats i uns 500 habitants, l’illa habitada més propera (Raivavae) es troba a 500 quilòmetres i Tahiti a 1420 quilòmetres. La seva primera imatge aèria lliure de núvols no s’obté fins l’any 2009.

Però de Rapa destacaré, com fa Schalansky, una llegenda més illenca que no pas urbana, àmpliament indocumentada a la xarxa amb tota mena d’embelliments i contradiccions i que tinc la seguretat que és en gran mesura falsa. Tot comença amb un tal Marc Liblin, nascut prop dels Vosges, que a la tendra edat de sis anys (o a la no tan tendra de setze, segons les fonts consultades) comença a ser visitat en somnis per un personatge que li dóna lliçons d’un llenguatge desconegut. Liblin, a base de repetides sessions de “Berlitz la nuit” acaba dominant amb plena fluïdesa un idioma que ningú li entén. Segons les versions més melodramàtiques, el noi és assetjat pels seus condeixebles escolars, que no li aguanten les seves bones notes i la seva repel·lència lingüística. Per cert, tot això s’esdevé (per si no ho havia dit encara) cap als anys 50/60 del segle XX, encara que alguna pàgina web sense nord ho situa a principis de segle.

Segueixen uns anys de pelegrinatge, a mig camí entre el rodamón i “l’idiot savant”, que culminen de forma molt cristiana quan Liblin fa trenta-tres anys. El retrobarem a la bretona Rennes on, de sobte, un parell de lingüistes de la universitat decideix afillar-se’l i analitzar la llengua somiada del noi. Durant dos anys la sotmeten infructuosament a l’escrutini dels ordinadors de l’època (calculo que estem parlant de principis dels 80); almenys això és el que afirma la documentació existent, tot i que no em puc creure els resultats, vist el que se’n seguirà.

En un meravellós gir del guió, els acadèmics decideixen portar Marc a les tavernes del port, on abunda la música d’acordió, l’alcohol de garrafa, les escenes pintoresques i el record palpable d’oceàniques sodomies. Liblin profereix el seu abstrús “uatxi-uatxi” a un cercle de perplexos mariners tunisians (en això coincideixen totes les versions) i l’amo del local, que s’ho escolta des de la distància, s’aixeca de darrera la barra i jura que coneix una senyora que parla talment amb aquest vocabulari.

La senyora viu a la cantonada (ja no ve d’una casualitat) i la comitiva se n’hi va de cap, tots èmuls de mossèn Alcover i les seves excursions filològiques. Truquen a la porta de la casa del veïnat, l’obre una dama polinèsia de nom Meretuini Make. Marc la saluda en vernacle i ella respon amb completa naturalitat. Estan parlant “rapa”, una llengua que en cap moment de la història han utilitzat més de mig miler de persones.

El final d’aquesta història és l’únic que em veig capaç de trobar versemblant, potser perquè depèn de fets constatats i documentats de forma fiable a internet (i perquè no és gens feliç). En format breu, gairebé telegràfic, Marc i Meretuini s’enamoren i es casen. Viatgen a Rapa, tenen quatre fills, gaudeixen de l’estimació local (mentre ell fa classes de física i de metafísica), pateixen pel rebuig local (com ho faran tots els forasters transgressors, des de l’inici dels temps) i ell mor de càncer el 26 de maig de 1998. Ara doneu-me Stevenson i el segle XIX.

6 comentaris:

  1. Alça Manela..., I que bo!
    Al traductor del Google la llengua més propera seria el maori, i això para a milers de quilòmetres de Rapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una llengua que s'aprèn en somnis pot prescindir d'aquestes minúcies geogràfiques.

      Elimina
  2. Allau,gràcies per contuar la sèrie de les illes.
    M'ha agradat molt aquest capítol de Rapa, especialment això de l'acadèmia nocturna de llengües. Si algú trobés la manera que reproduir-ho, seria un bon negociet!!!
    Marta

    ResponElimina
    Respostes
    1. MBG, crec que ja hi ha un mètode que consisteix a posar un magnetofon sota el coixí. Ves que no fos això.

      Elimina
  3. un gran interrogante de color Esmeralda, una joya en sí misma...

    un placer, Allau

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Pilar, parece más inventada que real.

      Elimina