dilluns, 14 de juliol de 2014

Arrop i vinagre (1 de 2)

La collita cinematogràfica d’aquest cap de setmana no podria ser més contrastada, amb dues pel·lícules fàcilment comparables amb la nit i el dia. La del dissabte ja anuncia el to amb el títol, “Amanece en Edimburgo” (o encara millor l’original “Sunshine on Leith”), i l’ha dirigit sense gaires virgueries l’actor Dexter Fletcher. El film adapta l’obra teatral homònima, un cas arquetípic de “jukebox musical”, gènere infame que va popularitzar “Mamma Mia” amb la seva explotació de les cançons d’Abba i que ha generat casos més propers com “Hoy no me puedo levantar” (entorn de Mecano) o “Boig per tu” (sobre Sau). “Sunshine on Leith” es basa en el repertori de The Proclaimers, un duet de bessons d’Edimburg aparegut a mitjans dels anys 80. Malgrat la seva aparença “nerd”, cultiven un folk-pop tan assequible com poc memorable, més conegut a casa seva que a l’aldea global.

Evidentment un guió-patchwork, cosit en precari a partir de l’aprofitament d’una col·lecció de cançons disperses, no pot garantir cap narrativa sòlida, i el film s’ha de conformar en explicar una triple crisi de parella amb predomini dels finals feliços. Tot plegat queda entre feble i tontet, encara que no necessàriament desagradable. Juga al seu favor que tots els actors/cantants del film són raonablement atractius sense que els hi calgui presentar la imposant bellesa de les estrelles de Hollywood. Les seves veus cantants tampoc apareixen sempre en perfecte estat de revista; però si comptes amb dos intèrprets tan consistents com Peter Mullan i Jane Horrocks, ho tens quasi tot guanyat.

Per l’independentisme grimpant (i també per l’unionisme acollonit) “Sunshine on Leith” podria constituir un instructiu terreny de joc. El film deixa ben clar que una història d’amor entre un escocès i una britànica (de sang una mica negra, detall contenciós que fa una mica de mandra) probablement tindrà un futur problemàtic. El guió també fa broma amb la rivalitat entre Glasgow i Edimburg, com si el país no fos prou petit i encara calgués reduir-lo a una (segona) incruenta guerra civil.

Un cop aparcades les seves funcions representatives, cal afegir que Edimburg és una de les ciutats més boniques i fotogèniques del planeta. Una pel·lícula refrescant i poc exigent, acceptable perquè som a l'estiu, encara que no es noti.

4 comentaris:

  1. Podien haver endegat un guió més consistent i menys ximplet amb els elements que tenien, la veritat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Som a l'estiu, Júlia, no tenim dret a enfadar-nos.

      Elimina
  2. Jo vaig trobar que s'excedien amb les cançons... ara una altra??? Però bé, em va agradar en conjunt, no sé si perquè és estiu, s'hauria de veure en ple mes de febrer...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, potser en fan un gra massa amb tanta cançó.

      Elimina