divendres, 11 de juliol de 2014

Teràpia i text


Poc després d’haver posat punt i final a un llibre titulat “Futur” (que acabaria dient-se “L’home manuscrit” i que finalment recolliria en aquest mateix futur un munt de petons i abraçades en forma de premis literaris), Manuel Baixauli, mentre assistia a la projecció d’un film suec mut a la Filmoteca de València va començar a sentir que els peus se li paralitzaven. En pocs dies quedaria tan insensible com una pedra, salvat de la mort només per l’ajuda mecànica de la respiració assistida. Víctima de la poc explicable síndrome de Guillain-Barre, Baixauli només va començar a recuperar la mobilitat al cap de sis setmanes inacabables, durant les quals l’única funció que va perviure fou la de la consciència.

Una experiència d’arquetípica mort i resurrecció, com aquesta, hauria motivat un escriptor una mica més acomodatici a redactar un inspirador manual d’autoajuda, amb tocs metaliteraris i epifania de llàgrimes inclosa. Manuel Baixauli, a qui no li havia llegit res abans, ha preferit prendre un camí més complex a “La cinquena planta” (Proa, gener de 2014). Cert que a la primera part del llibre s’explica, amb suposada fidelitat documental, l’hospitalització d’un escriptor a qui s’identifica (molt previsiblement) com a B. I que en capítols posteriors es descriu superficialment tot el procés editorial que conduiria a la publicació de “L’home manuscrit”, però aquesta només es revela com una de les preocupacions menors del llibre.

A partir de la pàgina 69, l’obra es ramifica en direccions divergents, tot desplegant les històries dels companys d’hospitalització de B, i també les dels seus cuidadors. Durant unes quantes planes “La cinquena planta” trontolla davant de tanta dispersió i el lector pot sospitar que Baixauli es deixa guiar pel tot s’hi val; per fortuna aviat s’adonarà que tot (més o menys) conflueix a mesura que l’acció avança. I és que el llibre, segons ha confessat l’autor a la majoria d’entrevistes promocionals, se l’hi ha escrit sol, com si una veu interna l’hi ho dictés; per això no sempre és directament explicable la rellevància del que s’hi narra.

Algunes decisions formals de la novel·la no m’acaben de convèncer: ni els microrelats ni els aforismes de Timoteu em semblen que estiguin a l’altura del material que els envolta, tot i que he de reconèixer que tant un com altre gènere esperonen el meu jo més exigent. En quant a la idea de nomenar personatges i llocs amb etiquetes definitòries però irreals (Fotògraf, Físio, Fix, Fíxia…) acaba produint un text tan engavanyador i artificiós com els diàlegs dels indis dels westerns antics:
Director no el convidà a eixir al balcó. Tenia massa feina o poques ganes de xarrar. B preguntà per Orofila. Director digué que Orofila no hi era, que havia deixat Sanatori.
Forçat a situar-me entre l’espasa i la paret, feina tindria per descriure el significat que amaga “La cinquena planta”, enmig de la seva selva de referents, on s’hi pot trobar literatura del jo, investigació bibliogràfica, arquitectures impossibles, horror corporal, excursions oníriques, violència masclista, shoa, ronda amb fantasmes i, per descomptat, metaliteratura. Però a diferència de les recents excursions una mica fatigades de Fresán o Vila Matas en aquest territori, Baixauli aporta una versió com a mínim fresca (per inhabitual). El relat irreflexiu sobre el fet d’escriure imbricat amb l’autobiografia i la fantasia impura, fa pensar més d’una vegada en les irrealitats paral·leles d’un David Lynch. La comparació, ho sé, és tan còmoda com barata; en tot cas seria un Lynch molt improbable que parla amb els definits accents de la Ribera Baixa.

En resum, el que volia dir és que no sempre entenc què m’explica Baixauli, però que m’atrau, m’interessa i (més sí que no) aporta una veu mai abans sentida a la literatura catalana. Benvingut sigui.
Una infermera viuda, que està a punt de jubilar-se, viu amb el seu únic fill, solter. Una nit el fill comença a sentir dolor al cap, un dolor que no l’abandona, que augmenta i es fa més intens cada dia que passa. El fill perd progressivament la parla, i a poc a poc embogeix, fins que al cap de dos mesos, després de passar diversos dies inconscient, mor. La mare s’enfonsa. Incapaç de seguir vivint en l’habitatge que compartia amb el fill, s’instal·la a l’hospital on treballa, on diversos metges li tracten la depressió i l’unflen a medecines. La viuda no millora, inclús va a pitjor. Fins que l’atén, en última instància, el Dr. Trogom, home de mètodes controvertits, que li retira les medecines i li diu: «La solució al seu problema no és cosa de píndoles. A vostè li cal trobar-se, de tant en tant, amb el seu fill».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada