diumenge, 13 de juliol de 2014

La mort de Virgini (novel·la inacabada)

A la safata d’entrada del seu correu Virgini troba un missatge d’un remitent desconegut de nom Sebastià Cruells. Se li adreça pel seu nick a Blogger (Vírgola) i es confessa admirador del seu bloc. En Cruells l’informa que està endegant un projecte editorial d’última generació, mig “print on demand” mig descàrrega en qualsevol format i que li agradaria comptar amb una selecció dels seus escrits per inaugurar la col·lecció virtual “Paraules en bit”. Proposa una trobada quan li vagi bé, per veure’s les cares i explicar-li amb millor detall els seus projectes.

Virgini se sent entre afalagat i confós. El seu orgull irreductible li ha impedit practicar les inevitables relacions públiques entre blocs i, la veritat és que el nombre dels seus lectors fa pena. Que un d’aquests circumstancials lectors sigui un admirador, i a la vegada editor, l’omple de satisfacció anticipada.

Queden a un cafè molt literari, on els cambrers argentins també serveixen “quiches”, “cupcakes” i “brownies”. Sebastià Cruells sembla d’entrada molt menys literari: el seu estricte vestit gris, amb la ratlla dels pantalons ben planxada, recorda més aviat l’uniforme d’un venedor d’assegurances. Però es fa perdonar, perquè cita amb memòria perfecta alguns dels textos que Virgini ha anat publicant durant el darrer any.

Virgini no està acostumat a conèixer admiradors. Fins ara en el seu bloc ha  publicat poemes sense rima i reflexions de prosa poètica sobre matisos de l’actualitat. Havia arribat a pensar que aquests textos no tenien cap interès, que eren elucubracions onanistes d’un altre escriptor de diumenges. Que aquest home tan desconegut i tan aliè li confessi la seva admiració, l’enorgulleix i li fa perdre el món de vista.

—Entengui-ho —li està dient Cruells—, això només és un primer contacte sense compromís. Voldríem que ens fes una selecció dels textos del seu bloc que li semblessin més representatius. I, si en té, també hi podria incloure algun inèdit.

—Tot el que tinc és inèdit —respon avergonyit Virgini—; però si el que vol dir és que no ho he penjat a la xarxa, alguns poemes trobaré als calaixos (de fet seran raïmes de poemes que no han vist la llum del dia el que trobarà als calaixos).

—Busqui, busqui; tenim gran interès en tota la seva producció.

Quan s’acomiaden, fa estona que han consumit els seus cafès. Cruells ha comentat que el títol del bloc, “Versos estantissos”, no és gens comercial i que ja és hora que en vagi pensant un altre de més atractiu per titular el llibre hipotètic.

—Donada la seva obsessió per l’ornitologia, potser caldria pensar en un títol que s’hi referís —diu l’editor abans de desaparèixer.

Virgini es pregunta què hi té a veure l’ornitologia i corre cap a casa per revisar els arxius i començar a fer la selecció que li han demanat.

Però, un cop ha tancat la porta darrera seu, se sent eufòric i amb ganes de cridar. Voldria trucar la Maria Victòria i explicar-li tot. Però és l’hora de banyar els nens, de fer sopar els nens, d’acotxar-los. Virgini obre un calaix i n’extreu folis inèdits i publicats. Ocells?

Virgini rellegeix textos antics i nous i descobreix, ací i allà, una oreneta i un pardal, una gavina i un colom. Potser sí que en Cruells té raó i que els seus poemes es caracteritzen per un excés de ploma. Es proposa escriure a continuació un sonet dedicat als castors i es posa a riure tot sol.

Quan Cruells torna a trucar ha passat un mes i mig. Virgini fa dies que té preparada una antologia personal en forma de fulls solts. També ha pensat un títol que li sembla brillant: “Inici de vol”. Es diria que premonitori.

Ara es troben en un lloc no tant bufó, un oliós bar de cantonada qualsevol. Cruells continua mantenint la seva imatge formal i la seva impassibilitat de gestos. Virgini intenta estar a l’alçada. Després de passar-se el material, cap dels dos obre la boca. Semblen espies o traficants.

—Per cert —diu Cruells, com el bombarder que sobrevola l’objectiu—, tens obsessió per la paraula “ocell”.

—Ocell? —pregunta estúpidament Virgili.

—Sí, menciones ocells en 45 dels teus 243 apunts. No te n’havies adonat?

No, Virgili no se n’havia adonat, però agraeix que algú s’hagi ocupat en comptar-los.

—Què hi tens amb els ocells?

—No res, trobo que queden poètics, no li sembla?
—Cap problema, ja en parlarem més endavant.

Passen els dies, l’editorial no truca, Virgini s’inquieta, mira amb aprensió l’ornitologia urbana de coloms, pinsans, gavines i cotorres, se sent perseguit i pensa que algú el vol assassinar, finalment escriu l’oda al castor.
..

10 comentaris:

  1. S'exclama en Girvini: Si n'és d'àmplia la família dels oriols! I això que a la làmina no hi apareixen els americans; molts d'ells, com l'Scarlet-headed Oriole, tirant a rogencs. No com l'espècie d'aquí, la nostrada nº12, la més genuïna com el seu propi nom (Oriouls oriolus) indica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La més nostrada, Jordi, és sant Josep Oriol, no ens confonguéssim.

      Elimina
  2. Déu nos en guard dels admiradors. Val més concertar una entrevista amb el diable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pista: jo crec que era el diable.

      Elimina
    2. Tenia entès que el diable vestia Prada i aquest teu sembla tret del Sepu. La crisi, tu.

      Elimina
  3. Espero hi hagi continuació, si no, com a admirador em sentiré decebut. Una oda al castor no el desvincula de les seves obligacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, una novel·la inacabada no pot tenir continuació; per definició.

      Elimina
  4. "Inici de vol" em sembla un títol fantàstic, no el perdessis de vista!

    ResponElimina
  5. D'acord, me'l guardo, no sé perquè fer-ne.

    ResponElimina