dilluns, 7 de juliol de 2014

Vides inesperades


Amb Juan José Millás em passa una cosa curiosa: la seva obra narrativa m’interessa tirant a poc, però en canvi els seus treballs per a la premsa em semblen sovint immillorables. La columna que publica cada divendres a l’última d’EL PAÍS aconsegueix la rara fita de comentar amb perspicàcia l’actualitat més punyent a través d’un discurs lluny de tota obvietat, que s’empara en els recursos del conte fantàstic o de la gramàtica de l’absurd. Menys celebrats, potser per la irregularitat en el ritme de la seva publicació, són els reportatges que escriu per a EL PAÍS SEMANAL i que el llibre “Vidas al límite” s’ocupa d’antologar (hi ha edició de butxaca a booket de març de 2014).

Els dinou treballs, que s’estenen en un vast període que comença el 1998 i arriba fins al 2012, toquen temes de molt diversa rellevància; i encara que els que aborden tragèdies del present immediat (totes elles mereixedores de ser divulgades) són eficaços i sovint esfereïdors, rarament assoleixen la qualitat literària d’altres esforços aparentment menors. Potser pel seu caràcter anòmal dins de la producció de Millás, aquests reportatges ocupen el darrer tram del llibre i versen sobre catàstrofes tan lacerants com l’horror bèl·lic a Sierra Leone, l’horror bèl·lic a Caixmir i l’horror post-nuclear a Fukushima.

La resta de “Vidas al límite” detalla de forma exhaustiva l’especialitat periodística dels reportatges de Millás, la d’esdevenir l’ombra invisible i gairebé silenciosa, que certifica amb aires de notari perplex la jornada difusament laboral d’un personatge (que pot ser famós o no ser-ho). Acompanyarem Penélope Cruz en una visita a la barriada polsegosa de Madrid on va néixer i créixer, ens deixarem convidar a un àpat cutre a casa de la Mala Rodríguez, passarem algunes hores admirant el sentit comú del futbolista Ronaldo i espiarem Pedro Almodóvar sense obtenir a canvi cap accés satisfactori a la seva intimitat cerebral. Tots aquests escrits tenen més o menys gràcia, segons el coneixement que el lector servi dels seus protagonistes, però tots tenen en comú les expectatives defraudades: res no és exactament com Millás s’esperava i d’aquesta confrontació entre la màscara pública i la persona real se n’extreu la humanitat del mite.

Més interessants són els seguiments de la rutina de personatges anònims (per desconeguts), de vegades tan normals i corrents com la protagonista de “María Tapia, la vida del ama de casa” o la seva rèplica “Vida de Mercedes” (sobre les mestresses de casa que també tenen un treball remunerat lluny de la llar). A la recerca de l’experiència única, Millás es posa en la pell d’un cec, espia a una forense i un oncòleg o acompanya les darreres hores d’un malalt que es disposa a suïcidar-se. Com sempre, els moments més reveladors són aquells en els quals els prejudicis del periodista es topen amb les contingències de la realitat:
Marga es, en cierto modo, la antiprostituta, por lo que nada más verla pensé que se me había venido abajo el reportaje. Acudió a la cita con su hija, Salma, de seis años, e iba vestida con una camiseta negra y ancha, que le llegaba hasta los muslos, unos pantalones pirata y unas zapatillas deportivas con calcetines blancos. No había en ella nada del glamour ni de la sordidez que, alternativamente, esperamos de la prostitución. Me encontraba, en fin, ante una especie de ama de casa harta de hacer camas y pendiente de su hija.
O encara, amb resultats més còmics, el seguiment de la jornada laboral de Paco (un jove afectat de la síndrome de Down) durant la qual el concepte de discapacitat queda seriosament tergiversat.
Ya cerca del mediodía le sigo a una ferretería donde tiene que sacar copia de unas llaves. No sabe exactamente la dirección de la ferretería, pero acaba encontrándola, pese a mis intervenciones. Es, de todos los establecimientos en los que hemos entrado, casi el único en el que no le conocen. Entramos juntos y el ferretero me mira esperando que lleve yo la voz cantante, pero yo adopto la actitud pasiva que vengo ensayando desde que empecé a minusvalorarme y enseguida se hace a la idea de que soy yo el que va con Paco y no Paco conmigo. Le dicen que no tienen llaves de ese tipo y que hay que esperar al día siguiente, o regresar por la tarde, no sé, pero Paco telefonea a la Fundación y resuelve el problema con energía mientras yo contemplo, fascinado, un conjunto de grifería plateada.
La peça de 2009 “Un sueño en la cabeza” combina amb brillantor el tracte amb la celebritat i el reportatge d’interès humà. En el moment de la seva aparició feia dos anys que Pasqual Maragall havia fet pública la seva condició de malalt d’Alzheimer. Millás segueix amb la llengua fora el nostre ex-alcalde, ex-president i ex-pràcticament-tot. Mai no li queda clar si el Maragall jocund és un producte derivat de la seva personalitat o bé de la malaltia i aquesta ambigüitat confirma una vegada més la inutilitat dels prejudicis.

Però el moment més rar de tots és la impossible “Biografia de una mosca” sobre el dia a dia de Catalina, una mosca de laboratori. Sembla mentida que de material tan aliè a l’experiència humana se’n pugui treure tantes reflexions i tanta literatura.
La desaparición de Catalina ha provocado en mí, si no tristeza, cierta perplejidad. Tenía que fallecer, desde luego, y por estas fechas, pero la vida sin ella está más vacía. Sin exagerar, claro, pues no hay dolor, no hay duelo, no hay sufrimiento. De hecho, he tratado de imaginar qué efecto habría producido esta muerte en mí si Catalina hubiera tenido el tamaño de un perro, incluso de un perro pequeño. Hay una relación increíble entre la masa somática y la energía sentimental. Una masa pequeña produce sentimientos pequeños. ¿Dónde se encuentra la frontera en la que desaparece la empatía? La mosca sin duda es una de estas fronteras. La mosca es una vida llevada al límite. La mosca es Marte. ¿Seremos Marte nosotros para alguien?

7 comentaris:

  1. Sobre la nostra semblança amb les mosques -per no dir-ne identitat fisiològica-, res a dir davant la seva insubstituïble aportació experimental.
    Enllà, m'has remès a les meves àmplies experiències amb la ceguesa... Després d'explicar-me fil per randa la darrera estrena cinematogràfica, l'X, un veterà excursionista invident, m'al·ludia a la seva singular percepció d'un indret major que ambdós compartíem: "És tracta d'abraçar-se al tronc de les poderoses alzines que hi creixen. Sentir-les del tot."
    D'ençà, acluco els ulls mentre abraço els grans arbres que trobo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els ulls els tenim per despistar.

      Elimina
    2. me gusta mucho esto que dices, Allau;" Els ulls els tenim per despistar"...

      (también a mí, me gusta más el Millás articulero)

      Elimina
    3. Por lo menos eso es lo que opinaría un ciego.

      Elimina
    4. no creo, un ciego seguro que los desea...

      Elimina
  2. Des que no em compro El país que em perdo el Millás dels divendres, és veritat (potser ho podria recuperar per internet). M'agrada això que dius que s'empara dels recursos del conte fantàstic i de la gramàtica de l'absurd, són els "articuentos"... Fa temps li vaig llegir un reportatge sobre el trastorn bipolar molt bo, potser que hi torni, merci!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els "articuentos" m'agraden molt, però millor llegir-los espaiadament perquè no es facin indigestos. El reportatge sobre el trastorn bipolar, "Enfermos de afecto", també figura en el llibre.

      Elimina