dijous, 10 de juliol de 2014

Desmemòria històrica


Entre els anys 1965 i 1966, com a conseqüència d’un cop d’estat fallit, un mínim de mig milió de persones foren assassinades a Indonèsia pel sol fet de ser considerades comunistes. Aquesta purga la realitzaren sovint gàngsters locals a instàncies de l’exèrcit. La total desaparició del partit comunista, que havia sigut un dels suports principals del president Sukarno precipità la seva caiguda i l’inici de les tres dècades de presidència de Suharto. En el seu moment l’opinió occidental, liderada per l’anticomunisme d’Estats Units en el punt culminant de la Guerra Freda, decidí ignorar els fets, donada la conveniència del canvi polític produït. Quan Suharto finalment caigué l’any 1998, el parlament establí una Comissió de la Veritat i la Reconciliació que investigués la massacre, però va ser suspesa pel Tribunal Suprem indonesi. En l’actualitat, la massacre és omesa a tots els manuals d’història del país, els seus instigadors continuen al poder (o en bona relació amb ell) i els seus perpetradors són tractats com a herois als seus pobles d’origen.

En aquest context es mou el documental “The Act of Killing” de Joshua Openheimer, una de les peces de cinema més fascinants i terribles que mai he vist; però també una de les més reveladores. Hauria sigut fàcil fer un film que, des de la nostra bona consciència vagament progre, denunciés els fets criminals del passat, que acusés Occident de complicitat perversa i que s’encarés al règim indonesi actual com a hereu directe d’aquell vessament de sang; però Openheimer opta per un camí més inesperat i fèrtil (no endebades té com a padrins Werner Herzog i Erroll Morris, que és com dir l’avantguarda del documentalisme modern). De fet, de les dues hores del film, només durant poc més d’un minut es dóna veu a la dissidència i és per oferir un comentari molt més perspicaç que no vindicatiu.

Si això fa somriure algú, espero que el somriure li quedi gelat als llavis.

“The Act of Killing” té com a protagonistes Anwar Congo i Adi Zulkadry, un parell de vells mafiosos del nord de Sumatra, responsables d’algunes de les matances del 65-66 (en algun moment de la pel·lícula Anwar confessa haver matat més de mil persones amb les seves pròpies mans o ajudat per un filferro escorredís), persones palesament desequilibrades pel pes del seu passat, malgrat o gràcies a la seva celebritat local. La jugada mestra de la pel·lícula és oferir a aquests criminals la possibilitat de recrear els seus moments de glòria assassina en forma de ficció cinematogràfica, i ajudats a més per un solvent equip de producció disposat a permetre’ls tots els capricis.

Tant Congo com Zulkadry s’embarquen en el projecte de forma entusiasta, tal és la respectada impunitat en la que viuen, i sense cap mena de remordiment descriuen amb detall la manera com perpetraven els seus assassinats. Grans aficionats al cinema de Hollywood —en especial al gènere de gàngsters, el western i els musicals— cometien els seus homicidis talment com si es trobessin actuant dins d’una pel·lícula. A l’hora de recrear cinematogràficament aquelles aberracions acudeixen als seus gèneres preferits i obtenen unes escenes de riure per no plorar, a mig camí entre el kitsch i el “grand guignol”, veritables exemples d’allò abans tan popular de l’alienació del cinema comercial. Tot plegat és tan incòmode i desagradable com si Eichmann expliqués cofoi en un programa de bricolatge les minúcies de la Solució Final. I sí la masegada referència a la “banalitat del mal” assalta més d’un cop l’espectador.

L’estratagema d’Oppenheimer es revela sovint preclara, sobretot en els moments miraculosos quan els botxins, a través del psicodrama que ells mateixos orquestren comencen a ser conscients de les atrocitats que han comès i del mal karma que porten sobre les espatlles. L’espectacle és certament repugnant i hom pot arribar a indignar-se perquè s’hagi escollit uns protagonistes tan estúpidament abominables; però la veritat és que aquests carnissers desequilibrats continuen sent veus respectades de la comunitat, recolzats per la premsa local, pel moviment paramilitar proguvernamental i fins i tot pel propi govern.

“The Act of Killing” documenta de forma extraordinària la monstruositat d’una societat que es fonamenta en un pecat original i nega tota reconciliació. Mostra el paper de la propaganda que fa creure tot un país que el comunisme, més que un ideari polític i econòmic, és un pacte amb el diable. I denuncia el discurs inhumà del vencedor, que s’atorga la raó absoluta pel simple fet d’haver sortit victoriós. A escala més individual retrata com són de simples les pulsions que ens mouen (sexe, diners, popularitat, humiliació, por…) i com ens enganyem per sobreposar-nos a les nostres iniquitats. I, per què no?, que fins i tot la persona més envilida pot amagar en el seu interior un àpex de decència.

No cal insistir que és un documental molt desagradable de veure —malgrat que tota la violència que apareix en pantalla és teatral i grotesca, totalment irreal—; però que m’ha semblat tanmateix horriblement fascinant. El recomanaria a persones inquietes i amb bon estómac. El DVD que s’ha comercialitzat aquí es complementa amb la versió del director que s’allarga fins els 158 minuts. Hi inclou bones escenes que al director li sabia greu que haguessin caigut del muntatge final, però opino que els 122 minuts de mal rotllo de la versió que va arribar als cinemes són més que suficients perquè el missatge s’entengui diàfan i sense que calguin additius.

Pocs diaris (algun diari?) de casa nostra haurà informat que ahir se celebraven eleccions presidencials a Indonèsia. Apart dels bons records personals d’unes vacances de fa vint anys, el país mereix una mica més d’atenció de la que rep, ja que és la quarta nació més poblada de la Terra i sense discussió la màxima potència musulmana mundial. Serveixi aquesta ressenya com a recordatori de tot el que ara està passant i no ho comenten ni els amics de FB ni els savis de Twitter.

16 comentaris:

  1. Ostres, totalment ignorant d'aquesta altra barbaritat en nom de ves a saber què! Haurem de veure'l perquè la proposta sembla interessant. Serà millor, però, veure'l en dejú...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt i molt interessant i no només per qüestions polítiques.

      Elimina
  2. El TN3 vespre va informar del joc brut en l'actual duel presidencial indonesi. (Ara entenc l'entusiasme pel HeavyMetal del Joko “Jokowi” Widodo, el candidat opositor.)
    I, enmig de la crueltat que expliques, els turistes no han deixat de sestejar a les paradisíaques platges de Bali.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, jo també ho vaig veure a TV3, no pas a la premsa. Veurem si es comenten els resultats.

      Em declaro d'haver estat a Bali i veïnes amb completa ignorància d'aquests fets. Aviat no quedaran platges lliures de pecat.

      Elimina
    2. Segons tinc entès, els turistes heu sigut decisius alhora de mantenir viva l'anomalia de Bali; un illot de tolerància hinduista enmig d'un país islamista. Sinó fixem-nos en el cas del catòlic i no turístic Timor oriental, un altre genocidi indonesi que deixa'l estar (220000 morts de 650000 habitants).

      Elimina
    3. Vaig ser a Flores, potser no tan turístic, però catòlic tanmateix. No sé si la religió és el principal problema d'Indonèsia.

      Elimina
  3. La vaig votar en alguna d'aquestes llistes que es fan a final d'any com la millor pel·lícula de 2012. Però en realitat és una de les millors pe·lícules del segle XXI, sense cap mena de dubtes. Crec que feia molt de temps que no veia res tan estètica i discursivament revolucionari ni que expliqués millor el poder del cinema i de la representació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord: lúcida i sotragadora.

      Elimina
  4. No me la perdré. Cada cop més ens fa falta la dissidència a l'opinió d'aquest savis que descrius, els de Twitter i els d'arreu. Estic fart de gent que parla perquè té boca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys aquí sentiràs parlar veus que sonen a l'altre extrem del planeta.

      Elimina
  5. En tinc prou amb la teva excel·lent crònica perr saber que no puc restar ignorant d'uns fets així i, al mateix temps, que trio no anar a veure el documental. Masses holocausts comesos entre nosaltres! Inevitable recordar gent d'aquí, encara supervivent, que, per ignorància, consideraven i consideren el comunisme, com molt bé dius, un pacte amb el diable.
    Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veient la pel·lícula per segona vegada, Glòria, no podia evitar fer paral·lelismes amb situacions encara més properes que les que menciones.

      Elimina
  6. No la veig a la cartellera... està penjada al youtube (amb el permís dels copyright holders) però no està subtitulada ni en anglès... És fort que aquests assassins, a qui es dóna veu (s'ha de ser valent) siguin respectats per la comunitat i estiguin tan campantes, encara ara...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Gemma, la van estrenar ja fa molts mesos. Jo l'he vista en DVD.

      Elimina
  7. Doncs jo sí que em vaig assabentar de les eleccions per la premsa. I el guanyador (encara no reconegut) em va semblar realment "autèntic", que suposo que és el millor elogi per a un heavy.

    M'hauràs de deixar el DVD, així veuré com va acabar "El año que vivimos peligrosamente", després que els guapos marxessin del país.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així va guanyar el candidat no oficialista? No m'ho puc creure...

      El DVD quan vulguis...

      Elimina