dijous, 14 de maig de 2015

Barcelona criminal

Una possible inspiració per a Víctor Català
De tota la vida, els llecs en la matèria havíem sentit dir que, de les dues novel·les que Víctor Català va escriure durant la seva molt llarga vida, l’única bona era “Solitud”, mentre que “Un film (3000 metres)”, de tan dolenta, gairebé resultava tòxica i que els seus contemporanis l’havien condemnada unànimement des del moment de la seva publicació. Jo no havia arribat a tenir-la mai a les mans i em pensava que des de la seva aparició a l’Editorial Catalana l’any 1926 no s’havia tornat a reeditar (en realitat no era així: a més de dins l’Obra Completa d’Editorial Selecta (1972), edicions 62 l’havia publicada en època tan relativament recent com l’any 1985). De totes maneres, per tots aquells que no pertanyem al ram de la filologia, la notícia més fresca sobre “Un film” ens va arribar el 23 de març d’enguany, quan Maria Bohigas des del seu blog “Cartes elèctriques” expressava el seu entusiasme ran de la lectura de la segona novel·la de Víctor Català. El títol de l’entrada ja constituïa tota una declaració d’intencions: “Desenterrar un tresor: Un film de Víctor Català”. Per accentuar el caràcter de troballa literària, la blogaire s’adornava una mica la feina:
M'havia costat anys aconseguir el volum després de la sorpresa de saber que existia (i saber que existia ja havia estat una aventura plena d'avatars).
No cal que la Bohigas exageri o dramatitzi; si hagués consultat l’Aladí (el catàleg informàtic de les biblioteques públiques de la Diputació de Barcelona) hauria vist que el llibre el tenia ben a l’abast i en diverses edicions. Si jo he reconegut la meva ignorància sobre la carrera editorial d’”Un film” en una sola frase, per què no hauria de fer ella el mateix? Però com que ella, a més de lectora, és factòtum i beneficiària del Club Editor, se li poden perdonar les seves intencions esbiaixades i promocionals. De fet, la seva maniobra d’esforçada investigadora literària tingué tant d’èxit que “Un film (3000 metres)” començà a adquirir un munt de moment literari, recolzaments pòstums de Jordi Castellanos inclosos, que acabà convertint-lo en un dels títols més venuts del recent Sant Jordi en la respectable categoria de “clàssics a descobrir”.

“Un film” s’inspira de forma confessa en els fulletons per episodis que omplien les sales de cinema de la segona dècada del segle XX, històries truculentes destil·lades a la baixa a partir dels clàssics literaris dels Dumas, Victor Hugo i Eugène Sue. Molt conscient que s’estava ficant en un territori que no era el seu, Víctor Català es curava en salut des del pròleg tot menysvalorant el seu projecte:
La poca o molta solvència literària que tu m’hagis amablement concedit per obres anteriors, queda desada en aquesta ocasió; no et fa fermança de res. El novel·lista cedeix accidentalment sos estres al filmaire, per al qual no resen certa mena d’obligacions ni puritanismes.
En altres paraules la Caterina Albert se situava més enllà de l’abast de la crítica literària convencional i es concedia la potestat de regnar en el país del tot s’hi val; estratègia força assenyada quan s’ha perpetrat les quatre-centes pàgines ben poc assenyades que constitueixen la substància d’”Un film”. La novel·la parteix d’un dels elements més tradicionals del gènere fulletonesc, el de l’orfe criat a l’hospici que parteix a la recerca de la seva autèntica família. Així en Nonat Ventura (un nom ben poc innocent) està convençut de la noblesa dels seus orígens; però, després d’unes primeres perquisicions fallides, decideix conquerir el lloc que li pertoca a la societat per la via criminal. Per això, en Nonat acabarà convertint-se en un lladre d’admirable perícia, tot cultivant una imatge pública refinada que li guanyarà el sobrenom del Senyoret.

El caràcter episòdic de la trama i els materials tan volgudament vulgars amb els que està construïda són inherents al gènere fulletonesc: no hi tinc res a objectar; però el que em sembla imperdonable és que la història avanci amb tant poca empenta i amb un sentit del suspens completament inexistent. L’únic motor d’en Nonat és el de desposseir la burgesia barcelonina dels seus bens, d’una manera més teòrica que digna de compartir amb el lector, ja que les malifetes són trivials i a penes es mencionen. Per no tenir, el llibre no té ni trama amorosa: en Nonat sembla del tot asexuat, el que per un protagonista de fulletó no es pot acceptar. Sense un guió potent al darrera, la novel·la ha de xifrar els seus atractius en altres elements de l’espectre literari, però em sembla que Víctor Català tampoc se n’acaba de sortir aquí.

Deixant de banda uns personatges que són necessàriament estereotips sense gruix, l’estructura de la novel·la no podria ser més matussera. Cada nova figura que s’introdueix a la peripècia ve acompanyada d’una biografia prèvia que fàcilment es pot retrotraure a la Guerra del Francès, mentre que el seu paper real al llibre es limita a un parell de planes. Aquesta manera de procedir genera un ritme narratiu de petits avanços i frenades, d’allò més irritant que empitjora de forma alarmant quan s’apropa la conclusió. Es diria que a Víctor Català l’interessen més les anècdotes puntuals que el marc general de la història.

I si la solidesa estructural és problemàtica, la coherència tonal del text és un veritable garbuix. És “Un film” una obra que explota els nostres més baixos instints? És una divertida paròdia mancada de tot sentit de l’humor? És una exquisida exploració de sentiments i paisatges dins la ciutat moderna? Víctor Català no ho acaba de tenir clar, i de retruc tampoc nosaltres. Predomina la voluntat d’exterminar personatges a dojo, detall que només em puc prendre amb un somriure negre, tal és la perversitat dels homicidis:
Una nit despertà el cotxer tossint i queixant-se d’un fort dolor al costat. La muller li féu fregues, li donà aigua del Carme, aigua de matafaluga, per si eren vents encantats, i com amb res no trobés millora, cridaren el metge. El metge declarà que tenia una pulmonia furiosa. Als quatre dies el cotxer estava de cos present. Sos companys de parada li deien el “Valencià”. El fill heretà el cotxe i el motiu del pare. La mare seguí amb les dispeses: un dispeser s’enamorà d’ella i va casar-s’hi. Era d’un poble del cor d’Astúries, on s’anava encara amb diligència. El nou marit volgué fer el viatge de noces a la seva terra; els cavalls de la diligència s’esquivaren en un mal pas i la baluerna s’espenyà pel segat de la carretera. Els nuvis, així com altres viatgers, quedaren tots nafrats i capolats i, duts a una casa camperola d’aquells indrets, on foren entregats a una assistència per demés primitiva, les nafres se’ls infectaren, sobrevingué la gangrena, i amb quinze dies de diferència moriren els dos.
De vegades la intenció desacomplexada i destructiva de l’autora entra de ple en el mal gust, com en el càncer sanguinolent i pudent que exterminarà un dels personatges femenins del llibre. O en la desagradable conclusió “gore” de la seva tercera part:
El pobre Rovira havia quedat mort a l’acte, encara que la seva carn seguí debategant i estremint-se durant uns quants minuts. L’envestida formidable li havia fet donar un capgirell rodó i després l’havia cabdellat com una truita… El comboi sencer havia passat per sobre d’aquell cos, fent-hi l’ofici de triturador… Tenia les cames trinxades, una espatlla separada del tronc, el cap badat com una magrana i part del cervell sobre una travessa de la via…

D’un forn proper algú portà una estrassa i cobrí amb ella aquell munt de pasta sangonosa i fumejant, per amagar-la, per sostreure-la a l’espaumòdica i salvatge curiositat del concurs, fins que arribés el Jutjat de guàrdia…

A les farmàcies dels volts estaven refent unes quantes dones que s’havien desmaiat.
Si, d’alguna manera es pot salvar aquesta segona novel·la de la Caterina Albert de l’Escala serà pel seu particular ús del llenguatge, tan allunyat de la normativa fabriana, on conviuen sense manies flagrants barbarismes amb girs dialectals i expressions arcaïtzants. Depenent dels gustos del lector l’experiència pot resultar embriagadorament exòtica o bé un malson incomprensible. En tot cas, sense negar-li a "Un film" el seu caràcter de novel·la "única", qualificatiu que no compromet gens, el fet de concentrar totes les seves virtuts en l'originalitat de la llengua li carrega massa les espatlles i en resulta una obra geperuda.
Pàl·lida, lassa, amb el xal de randes a les espatlles i sola en la tribuna de la saleta, la Cònsola mirava enartadament cap al jardí. Res passava, amb tot, pel jardí, que semblés motivar aquell enartament. En l’havent dinat, sòpit, de dia feiner, una com irradiació mandrosa esmortia la vida i fins les fulles dels arbres s’hauria dit que feien la becaineta. Tan sols una de solitària, a l’extrem d’una vergella que fugia del tou de verdor i destacava per obscur sobre el cel nacarí, tremolava de tant en tant com un ocell que fes l’aleta. Passant pel jardí, venien, de la dreta i de lluny, remors de vaixella remoguda i, per l’esquerra i de més prop, els “xècs” secs i agres dels tacs al petar en les boles de billar i el segit retruc d’aquestes a l’envestir-se elles amb elles. Entre els tres punts de la mena de triangle imaginari que formaven la trèmula fulla i els dos sorolls, semblava segrestada l’atenció de la Cònsola.

10 comentaris:

  1. Caurà aviat. Hi tinc posades moltes esperances malgrat la teva crítica i els excessos d'altres. Ja et diré el què.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els tres que la vam llegir al club de lectura en vam quedar molt decebuts. M'agradarà saber la teva opinió.

      Elimina
  2. Ja feien bé de tenir-la 'enretirada' tot i que com a part de la promoció sembla que no s'havien adonat que no era difícil de trobar, vaja, tot plegat una bona promoció que aconsegueix el que cercava, vendre. 'Que no es poco'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja pots comptar l'alegria que em fa haver picat.

      Elimina
  3. Si la Maria Bohigas hagués mirat a l'Argus, el catàleg de la diputació de Girona, també s'hagués estalviat feina!
    Doncs quin contrast entre el seu post i el teu! Quin entusiasme per part seva, es veu que l'ha disfrutat (sic) molt.
    De totes maneres no m'interessa especialment, més que res pel gènere. Si, la teva crítica també hi té alguna cosa a veure hehe

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roselles, evidentment el seu entusiasme té una part interessada. Què n'ha de dir la pròpia editora?

      Elimina
  4. Tots sabem que era una dama molt i molt dotada per l'escriptura però jo no he passat dels "Contes i Rondalles" tan irregulars com escrits amb ploma segura i sovint cruel, en tot cas molt inspirada.
    Salut, Allau!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Glòria, la crueldat és potser el tret seu que més em sobta. No sé si volia demostrar que era tan capaç com els homes.

      Elimina
  5. HOME TAN DOLENTA TAN DOLENTA...NO L'ES.

    ResponElimina