Diu que “Une nouvelle amie”, l’última de François Ozon, es basa molt lliurement en el conte “The New Girlfriend” de la recentment traspassada Ruth Rendell. Realment l’adaptació ha de ser molt i molt lliure ja que jo no he sabut reconèixer la trama original. Pedro Almodóvar que comparteix amb Ozon el gust per les transgressions sexuals, ja va destrossar un altre títol de Rendell a la seva “Carne trémula”.
En el pròleg sense paraules se’ns explica la història de l’amistat entre Laura i Claire, una mica com a l’inici d’Up, però amb una estètica més llepada. Laura mor poc després del part i deixa desconsolats tant al seu marit David com a Claire. Un dia, aquesta descobreix accidentalment que David es transvesteix com a mitjà per suportar l’absència de la seva dona. A partir d’aquí s’iniciarà una intrigant relació entre Claire i David que explorarà múltiples variacions sobre la identitat sexual.
Si algú pensa que en mencionar el transvestisme de David estic revelant un secret crucial del film, ja es pot relaxar, perquè el propi director en parla a les entrevistes promocionals, el cartell i el tràiler ho insinuen, i el fet es descobreix als quinze minuts del metratge. “Une nouvelle amie” no és en cap cas un film de misteri, sinó allò tant francès d’observar les maniobres del desig amb esperit distant, curiós i desacomplexat. M’ha semblat més especulatiu que estrictament realista i no m’he acabat de creure les situacions. No ajuda el to, una mica de conte fantàstic, amb unes localitzacions que semblen inspirades en “Desperate Housewives”, més americanes que no pas franceses.
Gran part de l’encant que pugui tenir la pel·lícula s’ha d’atribuir als seus protagonistes Anaïs Demoustier i Romain Duris. Ella (se suposa que ja la coneixia de “Les neus del Kilimanjaro” de Guedignian) es mostra fràgil i encisadora; ell té un paper difícil que com a mínim no converteix en risible i li ha proporcionat alguna candidatura a premis. De totes maneres Duris, que pot resultar bufó com a home, queda inquietant i distraient amb perruca i faldilla.
Segurament Ozon pretenia continuar jugant a fer d’infant terrible, però estem prou curats d’espants perquè ens entabani. Aquesta amiga nova és passadora, però no em traurà la son: el seu flaire és pur artifici.
En el pròleg sense paraules se’ns explica la història de l’amistat entre Laura i Claire, una mica com a l’inici d’Up, però amb una estètica més llepada. Laura mor poc després del part i deixa desconsolats tant al seu marit David com a Claire. Un dia, aquesta descobreix accidentalment que David es transvesteix com a mitjà per suportar l’absència de la seva dona. A partir d’aquí s’iniciarà una intrigant relació entre Claire i David que explorarà múltiples variacions sobre la identitat sexual.
Si algú pensa que en mencionar el transvestisme de David estic revelant un secret crucial del film, ja es pot relaxar, perquè el propi director en parla a les entrevistes promocionals, el cartell i el tràiler ho insinuen, i el fet es descobreix als quinze minuts del metratge. “Une nouvelle amie” no és en cap cas un film de misteri, sinó allò tant francès d’observar les maniobres del desig amb esperit distant, curiós i desacomplexat. M’ha semblat més especulatiu que estrictament realista i no m’he acabat de creure les situacions. No ajuda el to, una mica de conte fantàstic, amb unes localitzacions que semblen inspirades en “Desperate Housewives”, més americanes que no pas franceses.
Gran part de l’encant que pugui tenir la pel·lícula s’ha d’atribuir als seus protagonistes Anaïs Demoustier i Romain Duris. Ella (se suposa que ja la coneixia de “Les neus del Kilimanjaro” de Guedignian) es mostra fràgil i encisadora; ell té un paper difícil que com a mínim no converteix en risible i li ha proporcionat alguna candidatura a premis. De totes maneres Duris, que pot resultar bufó com a home, queda inquietant i distraient amb perruca i faldilla.
Segurament Ozon pretenia continuar jugant a fer d’infant terrible, però estem prou curats d’espants perquè ens entabani. Aquesta amiga nova és passadora, però no em traurà la son: el seu flaire és pur artifici.
Quan vaig veure la sinopsi i la vaig lligar al títol vaig pensar que era molt previsible. De seguida vaig pensar en Rendell perquè havia llegit el seu conte que resultava molt audaç tot i que l'estil de la baronessa era eixut.
ResponEliminaNo vaig llegir la novel·la destrossada per Almodovar però també va fer una carbnisseria amb La piel que habito del difunt Thierry Jonquille.
Saps, Allau? Vaig llegir fa molt temps que el productors, els guionistes i els realitzadors de Mujeres desesperadas s'havien inspirat en el director manxec començant pel títol que ens porta, evidently, a Mujeres al borde de un ataque de nervios.
Bona nit!
No sabia això dels productors de Mujeres desesperadas, però tot lliga. Gràcies, Glòria.
Elimina