dimecres, 27 de maig de 2015

En cursiva


Estic acabant de preparar el club de lectura del proper dimarts a Vic: “L’origen” de Thomas Bernhard. Tinc a les mans dues versions, la d’Anagrama firmada per Miguel Sáenz —la persona que pràcticament ha monopolitzat la traducció a l’espanyol de l’obra de l’autor austríac— i la d’Edicions del Salobre de Clara Formosa Plans en català. Tot i que m’agrada molt criticar els defectes de traducció, diria que aquestes dues em semblen molt decents. Potser la de Formosa resulta més fluïda, però en el cas de Bernhard (un autor d’estil molt artificiosament marcat), no sé si això és més un inconvenient que un avantatge.

El que volia fer notar aquí és com la versió catalana es carrega gran part de les paraules i els prefixos en cursiva de l’original, quan una de les característiques més evidents de Thomas Bernhard és el seu ús dramàtic de la tipografia cursiva, que lluny de les funcions diacrítiques habituals sembla voler remarcar amb pinces d’entomòleg les parts importants del discurs. A continuació confronto Sáenz amb Formosa i pinto les cursives en vermell grana perquè es notin més les diferències.
La ciutat, poblada per dues categories de persones, les que fan negocis i les seves víctimes, per als que aprenen i estudien només és habitable d’una manera dolorosa, una manera torbadora per a qualsevol naturalesa, amb el temps destorbadora i pertorbadora, i molt sovint pèrfida i mortal. Les condicions climatològiques extremes, que irriten i consumeixen de manera continuada les persones que hi habiten i que sempre les fa emmalaltir en qualsevol circumstància d’una banda, i l’arquitectura salzburguesa que en aquestes condicions climatològiques repercuteix sempre devastadorament en la constitució d’aquestes persones, de l’altra, l’opressiu clima prealpí, que produeix una vegada i una altra amb una manca de consideració increïble uns habitants irritants i extenuants i malfaents i humiliants i insultants i dotats d’una gran vilesa i infàmia, totes aquestes persones dignes de compassió, conscientment o inconscientment, però en un sentit mèdic sempre nociu, pesant sobre el cap i el cos i tota la resta dels éssers perfectament exposats a aquestes condicions naturals, engendren una vegada i una altra aquells salzburguesos de naixement o nouvinguts que entre les murs freds i humit, estimats per preferència, però odiats per experiència per l’aprenent i l’estudiant que vaig ser fa trenta anys en aquesta ciutat, es lliuren a les seves obtuses obstinacions, absurditats, estupideses, brutals negocis i malenconies, i són una font d’ingressos inesgotable per a tots els possibles i impossibles metges i empresaris de funerària.
La ciudad, poblada por dos clases de personas, los que hacen negocios y sus víctimas, sólo es habitable, para el que aprende o estudia, de forma dolorosa, una forma que turba a cualquier naturaleza, con el tiempo la disturba y perturba y, muy a menudo, sólo de forma alevosa y mortal. Las condiciones meteorológicas extremas, que irritan y debilitan continuamente y, en cualquier caso, enferman siempre a las personas que viven en ella, por una parte, y la arquitectura salzburguesa, que en esas condiciones produce unos efectos cada vez más devastadores en la constitución de las personas, por otra, ese clima prealpino, que oprime a todas esas personas dignas de compasión, de forma consciente o inconsciente pero, en sentido médico, siempre dañina y, en consecuencia, que las oprime en su mente y cuerpo y en todo su ser, al fin y al cabo totalmente a merced de esas condiciones naturales, y con brutalidad increíble produce una y otra vez esos habitantes irritantes y debilitantes y enfermantes y humillantes e insultantes y dotados de una gran vileza y abyección, engendran una y otra vez a esos salzburgueses de nacimiento o llegados de fuera que, entre sus muros fríos y húmedos, amados con predilección por el aprendiz y estudiante que fui hace treinta años en esa ciudad, pero odiados por experiencia, se entregan a sus estúpidas terquedades, absurdidades, barbaridades, asuntos brutales y melancolías, y constituyen una inagotable fuente de ingresos para todos los médicos y empresarios de pompas fúnebres posibles e imposibles.
Tot i que havia promès no parlar de les dues traduccions, em continua meravellant com arriben a traspaperar subtils eleccions plenes de reflexió filològica. Com traduiríeu “Wetterverhaltnisse”? Condicions meteorològiques o condicions climatològiques? Opto per la segona, encara que soni més forçada.

La primera línia del text de Sáenz presenta algun error de concordança, perquè després d’emprar dos mots femenins (“poblada por dos clases de personas”) no els pots enllaçar amb el masculí “los que hacen negocios”. També cal reconèixer que les terminacions coincidents de “habitantes irritantes y debilitantes y enfermantes y humillantes e insultantes” respecta més l’original que la versió Formosa, on un adjectiu acabat en “ent” (malfaent) destrossa la monòtona rima.

La moral de la història, segons el meu pobre enteniment, és que no s’ha de prendre seriosament Thomas Bernhard. I encara menys la seva obra pollosa. Així Bernhard. Així Allau. O així l’anomenat Allau.

2 comentaris:

  1. Bernhard, a propòsit de les traduccions:

    Wögerbauer: T’interessa el destí dels teus llibres?
    Bernhard: No; de fet, no.

    Wögerbauer: I què me’n dius de les traduccions, per exemple?
    Bernhard: Amb prou feines m’interessa el meu, de destí; el dels meus llibres, gens. Traduccions? Què vols dir?

    Wögerbauer: El que els passa als teus llibres en altres països.
    Bernhard: No m’interessa gens, perquè una traducció és un llibre diferent. No té absolutament res a veure amb l’original. És un llibre de la persona que l’ha traduït. Jo escric en alemany. T’envien una còpia d’aquests llibres i o t’agraden o no. Si tenen unes cobertes horroroses llavors a sobre t’emprenyes. I els fulleges i res més. No tenen res en comú amb la teva obra, a banda del títol canviat estranyament, oi? Perquè traduir és impossible. Una peça musical es toca igual arreu del món a partir de les notes escrites, però un llibre meu s’hauria d’interpretar sempre en alemany. Amb la meva orquestra!

    Quin tio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sembla que li feia molta gràcia que se li anessin morint els traductors. Ho explica en Sáenz. Quin tio.

      Elimina