dilluns, 18 de maig de 2015

Dones al volant

La carrera de l’australià George Miller no deixa de ser ben curiosa: després de fer-se un nom a l’escena internacional amb la trilogia de Mad Max, va abandonar durant trenta anys el cinema d’acció per dedicar-se a aventures tan diverses com els pingüins de “Happy Feet”, els animals de la granja de “Babe”, l’humanisme de “Lorenzo’s Oil” o l’extravagància de “Les bruixes d’Eastwick”. Que ara als setanta anys Miller torni a la franquícia Mad Max pot semblar una d’aquelles maniobres revisionistes que tant abunden al cinema comercial actual, on es prefereix la posta al dia d’històries ja conegudes i contrastades, més que no una aposta per l’originalitat i el risc.

Afortunadament “Mad Max: Fury Road” evita les solucions previsibles i supera la més optimista de les expectatives, mentre fa sospitar que potser Miller s’havia estat reservant tots aquests anys per demostrar que encara pot donar lliçons als més joves de com filmar una pel·lícula d’acció superlativa. Més que plantejar un reinici de la saga, el film opta per una continuïtat a penes suggerida per algun “flashback”, amb un univers que estèticament està emparentat amb el de “Mad Max Beyond Thunderdome” i on el personatge que llençà a la fama Mel Gibson ara l’interpreta Tom Hardy. Tornem a un món post-apocalíptic i erm (gentilesa dels deserts de Namíbia i Austràlia), on les grans monedes de canvi són l’aigua i la benzina i en el qual l’objectiu únic de la humanitat és la supervivència.

Un cop descrit superficialment el decorat, i contra el meu costum, no intentaré fer cap resum esquemàtic de la trama, ja que “Mad Max: Fury Road” té en realitat molt poca trama, però l’exposa de forma magistral. De fet és una de les seves grans virtuts. Una de les regles bàsiques del bon guionista es resumeix en l’adagi “Show, don’t tell” (No donis explicacions, mostra!) i aquest film, per honorar el seu gènere (que és el de l’acció pura) no s’atura ni un sol moment a informar-nos del rerefons dels personatges, ni del funcionament d’aquesta societat, ni de les seves creences transcendentals: tot el que ens cal saber, que és més aviat poc, ho anem atrapant al vol. És una sàvia decisió: quantes epopeies fantàstiques han caigut en ple ridícul per culpa d’un excés de justificacions?

Deslliurat d’algunes servituds narratives beates, el film deriva en espectacle cinètic total. Crec que en les seves dues hores de metratge, els intervals de calma no deuen de sumar més de deu minuts. La resta són interminables persecucions sobre rodes, màquines i motors, acrobàcies, armes, deflagracions, cicatrius, col·lisions, sang i metall. A diferència del que ara es porta, en l’acció hi ha molt d’intervenció física i poca manipulació d’ordinador. Almenys així ens ho volen fer pensar els 150 especialistes contractats, entre acròbates del Cirque du Soleil i atletes olímpics d’oferta.

La pel·lícula és visualment magnífica, absorbent fins a no poder dir més, com tot el que s’inspira en un número qualsevol del “National Geographic”; però, per ser just, he de citar que el director de fotografia és John Seale (“The English Patient”, “The Talented Mr. Ripley”, “The Perfect Storm”), qui fa meravelles amb taronges i blaus saturats. A més, tant el vestuari com el disseny de producció són plens de tocs de geni, començant per una col·lecció molt inventiva de vehicles de qualsevol nombre de rodes (aquells tambors!, aquelles guitarres!) Fantàstic el disseny dels personatges, deformitats físiques incloses, que combinen retrofuturisme amb els quadres del Bosco.

Els actors, que en general han de posar més el cos que l’ànima, són perfectament funcionals aquí, on poden deixar el cervell en repòs. Ha ofès una mica, entre mascles amb poca cintura, que “Mad Max: Fury Road” converteixi els seus personatges femenins en els veritables artífexs de la trama: de fet, el Max titular és més un comparsa que el veritable protagonista; però Tom Hardy (d’una masculinitat menys agressiva que la de Mel Gibson) està adequadíssim. De totes maneres, qui té més oportunitat per brillar és Charlize Theron, implacable i bellíssima, la qual es revela com una gran actriu d’acció i, amb la dotzena de frases que profereix durant el film, dibuixa perfectament tot l’arc del seu complex personatge. L’altra gran actuació és la de Nicholas Hoult, com la del psicopàtic soldat Nux, un altre paper d’evolució inesperada.

L’única crítica que es podria fer a aquest “Mad Max: Fury Road” és que es pot explicar la mateixa història amb mitja hora de més o de menys, atès que les escenes de persecucions, que constitueixen el gruix de la pel·lícula, no són més que interaccions explosives entre cossos físics que en general no fan avançar la trama. Però no em feu gaire cas, perquè el gènere d’acció no és el meu preferit i l’adrenalina en vena durant dues hores pot arribar a empatxar-me. Aquest film ha nascut amb fusta de clàssic, perfecte antídot contra tant super-heroi de la Marvel animat per ordinador, intel·ligent i visceral, admirable te’l miris per on te’l miris, només em resta exclamar, igual com fa joiosament l’eixelebrat Nux: Oh, what a lovely day!

8 comentaris:

  1. Caram, primer acte després de campanya: anar a veure-la!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No te la perdessis, Clidi, és de 10.

      Elimina
  2. La veritat és que em sorprèn molt aquest elogi tan entusiasta per part teva... Tenia la impressió que Mad Max ja era cutre als 80. Ja suposo que la filosofia que hi ha darrere els cops i les persecucions deu ser molt profunda. Però n'he sentit a parlar bé d'aquesta nova versió, tot s'ha de dir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, no és el meu tipus de pel·lícula favorit, però també sé reconèixer quan un film està ben parit. I la cosa té més trellat del que puguis pensar.

      Elimina
  3. Veig que estàs d'acord amb tot el que he sentit fins ara, la nova de Mad Max es acció de la bona, i la gent cau enamorada de Charlize Theron.

    PD: Què malparits! Ja la podien haver estrenat una setmana abans quan era la festa del cine a 2.90€!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, és d'aquelles vegades que el preu de l'entrada està totalment justificat (a més han tret el màxim profit d'un pressupost que es nota que era generós).

      Elimina
  4. Vaig veure el primer Mad Max a Montpellier quan aquí encara ni s'havia estrenat. Em va impactar el paisatge postapocalíptic que descrivia una mica rudimentariàment, però com les dues segúents era molt inconsistent.
    Aquesta últimal entrega, de la que n'he vist el trailer, no n'interessa, amb el trailer ja he vist la pel·lícula, potser perquè tot és molt reiteratiu i no aporta res de nou, a banda dels maelïts efectes especials QUE TANT DE MAL HAN FET AL CINEMA D'ACCIÓ. La foto de la portada del teu escritr ho diu tot, És exactament la mateixa estética 35 anys més tard amb més pressupost.i prou. Francament, no m'interessa gens, tot i que no m¡'hauria de sorprendre que la recomanessis, la crítica de el periódico li posava 4 estrelles. O potser si, la veritat és que si m'ha sorpres, màxime amb el críptic post d'àhir que semblava anar en direcció contraria.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, ho tens tan clar que no t'intentaré convéncer.

      Elimina