dissabte, 2 de maig de 2015

Els fruits de la guerra

“Mandarines” del georgià Zaza Urushadze és una pel·lícula decididament exòtica: no corren pel món gaires coproduccions estònio-georgianes que, a més, hagin sigut candidates a l’Oscar i al Globus d’Or. El guió parteix d’un fet que no crec que sigui conegut, el de l’existència d’una colònia d’emigrants estonians al Caucas. El film té lloc durant la Guerra d’Abkhàzia (1992-1993), quan la majoria dels estonians ja havien retornat a la seva pàtria (que acabava de recuperar la independència). Enrere han quedat el vell Ivo (Lembit Ulfsak) i el seu veí Margus, més preocupats perquè no es faci malbé la seva collita de mandarines que pels efectes de la guerra. Un mal dia es produeix una escaramussa davant de casa seva, el resultat de la qual són dos soldats ferits: un de txetxè i un de georgià. Ivo actua com el bon samarità que és i els acull tots dos a casa seva. Les tensions no trigaran a produir-se.

Pel·lícula aspra i molt propera al dia a dia del seu quartet protagonista; malgrat la seva voluntat naturalista i algun toc d’humor, imposa en la seva conclusió un gir que propicia la tragèdia, potser perquè les bones intencions asfalten l’infern. Sap una mica de greu posar pegues a una obra tan defensable moralment i amb unes interpretacions tan ben mesurades com les d’Ulfsak i la resta del repartiment; però el conjunt no m’ha acabat de convèncer. Potser perquè la relació entre els personatges no flueix orgànicament del tot, sinó que queda forçada en benefici de la tesi; potser per una atmosfera d’abúlia involuntària, però generalitzada.

Això sí, totalment d’acord amb els missatges que “Mandarines” pretén enviar. El primer, que per enfrontar dos exèrcits, dues nacions, cal fer invisible la humanitat del respectiu enemic. En el moment que en el teu contrincant hi reconeixes un possible germà, l’hostilitat esdevé molt més problemàtica. El segon, que en una guerra la majoria de les baixes són tan injustes com absurdes. Gràcies per la lliçó, però una narració amb menys simbolisme i més gruix humà també l'hauríem agraïda.

4 comentaris:

  1. Ja és ben cert que el primordial en una guerra és no reconèixer l'enemic com a humà. I els anys que perviu aquest efecte que encara paguem! Em sembla que m'hi arribo.

    ResponElimina
  2. Jo no li dono les gràcies, m'ha semblat d'una puerilitat esgarrifant, greu cosa quan la tesi és tan noble.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les gràcies són per educació; la veritat és que la pel·lícula ja estava oblidada.

      Elimina