dilluns, 4 de maig de 2015

Com gat i gos


Tothom s’estima Georges Simenon, el més gran dels autors belgues del segle XX, amb permís de Brel i d’Hergé (¿serà Bèlgica la descobridora del concepte “clàssics populars”?). Li vaig llegir una llunyana aventura de Maigret (“Signat Picpus”) a La Cua de Palla, groga i negra, del també gran Fornas, i ara li atrapo “El Gato” (traducció de Mercedes Abad, juliol de 2004 a Tusquets), per intentar percebre alguna de les virtuts que tanta gent li troba.

“Le Chat”, un text tardà de l’escriptor (1966, a l’hora de buscar la precisió) rep gran part de la seva popularitat per la pel·lícula que Pierre Granier-Deferre va filmar l’any 1971 amb uns Jean Gabin i Simone Signoret en estat de gràcia. Cal dir que el guió s’allunya bastant de la novel·la original. Gabin el considerava el seu millor treball de la post-guerra i va ser premiat amb un Ós a Berlín, igual com ho va ser la coprotagonista.

Però, tornant al llibre, “El gato” tracta d’Émile i Marguerite, vidus i ja jubilats, que decideixen casar-se per assegurar-se la companyia i la protecció durant les velleses. Aviat descobriran la seva mútua incompatibilitat. Émile va treballar tota la vida a la construcció, primer com a mà d’obra, després com a capatàs, i és un home acostumat a gaudir dels plaers més bàsics de la vida: un bon filet, una copa de vi al “bistrot” del barri i alguna rebolcada de passa que t’he vist. En canvi, Marguerite prové d’una família vinguda a menys, però encara preserva les pretensions dels seus privilegis perduts i troba el comportament del seu nou marit d’una vulgaritat inadmissible. El gat d’Émile, l’adorada mascota que li serveix de vàlvula d’escapament dins de l’asfíxia matrimonial, esdevindrà la primera víctima col·lateral d’aquesta llar d’atmosfera viciada.

“El gato” no és ni una novel·la policíaca, ni tan sols una novel·la criminal, a menys que es tinguin en consideració els animals domèstics que s’hi sacrifiquen; però sí que és una excel·lent novel·la psicològica, on en poc més de dues-centes pàgines es dissecciona una relació tòxica amb finesa quasi entomològica en el detall i amb un toc molt saludable d’humor negre. Georges Simenon considerava “Le chat” com una de les seves obres més cruels, i no penso discutir-li les raons, però també és una de les més perspicaces, on —a més de reivindicar de forma discreta la sexualitat anciana— retrata molt bé com podem acabar depenent emocionalment dels nostres pitjors enemics.

“Le chat” m’ha semblat en definitiva una molt bona introducció a tot el que de recomanable amaga Simenon.

6 comentaris:

  1. Buscant també aquestes virtuts que comenten de Simenon, vaig llegir 'L'home que mirava passar els trens', i no em va acabar de convèncer. La veritat és que ja ni recordo de què anava...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, l'hauré de llegir per saber si la recordaré. O no.

      Elimina
  2. He llegit força aquest autor que va ser molt prolífic i té de tot, el que m'admira és com a França promocionen els seus autors en lloc de fer el contrari, com passa aquí, que quan se'n lloa un se n'enfonsa un altre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys aquest té la posteritat assegurada.

      Elimina
  3. Vaig llegir El gat fa uns anys, i recordo poca cosa (en moments així em maleeixo per no ressenyar tot el que llegeixo). Ja havia llegit algun d'en Maigret, que em va semblar força lleugeret, i per mi aquest no tenia res a veure. La teva ressenya m'ha avivat el record, sé que em va agradar moltíssim, per intens i psicològic. En definitiva, me l'apunto per rellegir-lo hehehe

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo ressenyo pràcticament tot el que llegeixo sobretot per recordar una mica de què anava i la impressió que en vaig treure, que la memòria és molt traïdora.

      Elimina