dimarts, 26 de maig de 2015

Suite d’un sol moviment


La història de la creació i l’edició del llibre “Suite francesa” d’Irène Némirovsky resulta gairebé tan ple d’incidències com el seu contingut. La seva autora l’havia previst format per cinc novel·les curtes ambientades a partir de juny de 1940, el mes en el que l’exèrcit alemany havia ocupat París i el nord de França. Només en va arribar a escriure les dues primeres (‘Tempête en juin’ i ‘Douce’), però va poder esbossar la sinopsi de la tercera (‘Captivité’) abans de ser arrestada per la seva condició de jueva i traslladada al camp de concentració d’Auschwitz on morí de tifus l’agost de 1942. L’obra, potser la primera ficció literària sobre la Segona Guerra Mundial, escrita a més contemporàniament a l’acció, va romandre durant 50 anys en mans de la filla gran de Némirovsky, la qual creia que aquell quadern de notes ple d’anotacions microscòpiques era una mena de dietari, massa dolorós de llegir. Quan finalment ho va fer, poc abans de donar els papers de la seva mare a un arxiu francès, va descobrir la novel·la inacabada i va insistir en la seva publicació. Així fou com “Suite française” esdevenia l’any 2004 un bestseller a França, el qual aviat es faria extensiu a molts altres països.

Amb aquests antecedents no resulta estrany que de seguida els adalils més actius del cinema de qualitat adquirissin els drets del llibre per fer-ne una adaptació tan infidel com d’exquisit bon gust. I encara que el material de base sigui tan francès com el camembert, qui millor que els britànics per fer de “Suite française” (la pel·lícula) una irreprotxable reconstrucció històrica? El director escollit, un tal Saul Dibb, havia fet poc més que un film d’època on sortia Keira Knightley; de la preciosa fotografia s’encarrega el barceloní Eduard Grau i el tema musical, que té un paper important al guió, el firma l’imbatible Alexandre Desplat. El recull d’actors i actrius tampoc està gens malament, encara que la seva inversemblança lingüística fa pensar sobre tot en un episodi brillant d’”Allo, Allo!” 

Així, malgrat haver nascut a Montana, la dolça Michelle Williams fa de la francesa Lucille Angellier sense despentinar-se gaire, mentre que el belga Matthias Schoenaerts fa de nazi alemany i sensible, amb propensions musicals, però espatlles prou amples. Lambert Wilson és l’únic personatge del repartiment principal que és francès i fa de francès; mentre que Kristin Scott Thomas (en un paper de viuda severa, que li surt molt britànic) és la que està millor de tots. I perdoneu-me la parcialitat.

La “Suite française” original era un mosaic de situacions catalitzades per la guerra. Tenia molt d’impressionisme i de visions fragmentades de vocació coral. Però Hollywood i els seus associats avorreixen tot el que és inconclús. Per això aquesta història d’atracció entre una francesa malcasada i un nazi cultivat s’omple de girs truculents i barats que no existien a l’original. A més, una innecessària veu en off (sempre una mala idea, i molt especialment en el cinema literari) ens va explicant tot el que ens hauria d’estar mostrant.

“Suite française” és bonica i correcta, però no desvetlla cap passió i per descomptat no li fa cap favor a Irène Némirovsky, de qui algú podrà arribar a pensar que era una autora de novel·les roses.

8 comentaris:

  1. Quan vaig llegir la sinopsi vaig veure que s'havia falsejat la història per fer-la comercial i deixar-la en una tràgica "histoire d'amour interdit". Així que guardat molt bon record dem la novel·la que tu descrius tan bé com a "fragmentada" o "impressionista" vaig pensar de seguida que no aniria a veure-la.O si va preparat com tu o, el què dius, et penses que Némirovski tan dotada escrivia novel·les de color de rosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, jo no és que hi anés preparat, però sí una mica escamat.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Veig que sou més desconfiades que jo.

      Elimina
  3. Quina pena! Suposo que l'acabaré veient quan la facin a la tele. Desaprofitar textos com aquest hauria d'estar penat per la llei.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una mena de sort que la filla morís sense veure'n l'adaptació.

      Elimina
  4. Una bona novel.la, a la que el que menys interessa és l'anècdota, i que passa bastant dels nazis. La peli estava condemnada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, han invertit els termes i ho han convertit tot en anècdota.

      Elimina