Connectats per la mort

El sempre interessant François Ozon firma amb «Frantz» la seva pel·lícula menys transgressora i de factura més clàssica. No endebades es basa en una peça de Maurice Rostand, que ja havia adaptat al cinema Ernst Lubitsch l’any 1932 amb el títol de «Broken Lullaby», tot i que sospito que Ozon ha partit de la trama per conduir-la després per camins més personals.

Ambientada a Alemanya just després de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, coneixerem Anna (Paula Beer) que ha perdut el seu promès Frantz en el camp de batalla. En una de les seves visites diàries al cementiri es troba amb un jove francès, Adrien Rivoire (Pierre Niney), que està deixant flors tot plorós sobre la tomba de Frantz. Adrien es presenta com antic amic del jove alemany i aviat s’introdueix en el cercle domèstic de la seva família. Una confessió revelada a meitat del metratge, modificarà l’estatus del personatge d’Adrien; i aquí ho deixaré.
No sé ben bé perquè, «Frantz» m’ha semblat una pel·lícula d’arrels molt antigues. Potser per la bella fotografia en blanc i negre (i esporàdic color) de Pascal Marti; potser per la cuidada composició de la imatge que remet al cinema mut més madur; potser per un conflicte on s’hi barreja la intransigència, el perdó i la mentida pietosa, qüestions totes elles molt passades de moda.

De totes maneres, encara que només sigui perquè en un film d’Ozon sempre t’esperes que en qualsevol moment esclati un exabrupte gai, «Frantz» es contempla amb tensa curiositat intrigada. Per això mateix els morbosos se sentiran decebuts. Com a mínim visualment és un regal dels déus i la interpretació de la joveníssima Paula Beer paga la pena i justifica el preu de l’entrada. El seu missatge final no sé si és vitalista o pervers i té molt a veure amb un quadre de Manet («Le suicidé») que ja us asseguro que no el contemplareu mai al Louvre (com afirma la pel·lícula), perquè penja a una paret d’una fundació privada a Zurich.

Aneu a veure «Frantz» i establiu fòrum després. El cinema és la millor alternativa als àpats nadalencs.

Simplificació i ximpleria

Darrerament la premsa diària, enlloc d’oferir notícies o opinions (tot marcant una clara distinció entre unes i altres), opta pel còmode camí de la llaminadura sense calories, la informació entre pràctica i frívola, que quedaria millor al Calendari del Pagès o al Bloc Maragall. Vegeu alguns exemples més o menys estrafets a partir de casos reals:

• Les 10 sèries de televisió pitjor valorades, que vostè hauria de veure abans de morir.
• La genial resposta que Naomi Campbell va fer a Beyoncé.
• Com coure els llagostins perquè no quedin eixuts al sopar de cap d’any.
• Les dones que prenen quinoa són més eficients que els homes que beuen cassalla.
• Maria Josep Kardashian deixa Instagram durant quinze minuts…

D’entre aquesta col·lecció de no-notícies em va sobtar l’altra dia una que publicava La Vanguardia i que ahir l’amiga Mati reproduïa. En el seu moment vaig estar a punt d’escriure una entrada al respecte, després vaig pensar que no valia la pena; però finalment m’hi llenço, ja que sempre és bonic denunciar la falta de rigor.

La notícia es titula «Un algoritmo demuestra que las novelas se ajustan sólo a seis modelos» i la firma Josep Lluís Micó, el qual resumeix amb matusseria i comprensió parcial un assaig universitari d’una validesa que no sé qui l’ha sancionat. El que ens ve a dir el periodista, amb la inexactitud que caracteritza el seu ofici en l’actualitat, és que la majoria de les novel·les de la tradició occidental (almenys reconeix que no es contemplen altres tradicions) responen a sis patrons que es descriuen així:

     1. De los harapos a la riqueza. La fortuna de los protagonistas mejora con el tiempo.

    2. En el agujero. La suerte inicialmente es equiva, no obstante, la remontada es posible.

    3. Cenicienta. De lo favorable se pasa a lo oscuro por culpa de un revés; el final, sin embargo, es feliz.

    4. Tragedia. El destino de los principales individuos empeora sin remedio.

    5. Edipo. Figura en quinta posición: la promesa posterior a un mal arranque no se materializa y todo termina con la caída final.

    6. Ícaro. A pesar de los buenos augurios, los protagonistas están condenados al fracaso.

A l’article acadèmic original tot queda molt més simple i més clar, perquè la classificació està il·lústrada amb gràfiques sinusoïdals que es podrien traduir així:

1. De los harapos a la riqueza (sempre amunt).

2. En el agujero (avall - amunt).

3. Cenicienta (amunt - avall -amunt).

4. Tragedia (sempre avall).

5. Edipo (avall - amunt- avall).

6. Ícaro (amunt - avall).

Si bé un matemàtic vocacional apreciarà aquests esquemes tan poc ambigus en el que valen com a dèria classificatòria, un lector despert qualsevol els trobarà terriblement reduccionistes. I no li valdrà com a consol que li diguin que «Harry Potter and the Deathly Hallows» (aquest paradigma de complexitat literària que Harold Bloom encara no ha descobert) tampoc no troba patró literari en el qual emmirallar-se.

Deixant la J. K. Rowling de banda, puc imaginar infinits arcs argumentals que escopirien a la cara de les teories de Micó i de «La Vanguardia». «Ulysses», «Middlemarch», «Incerta glòria», «À la recherche du temps perdu», «Bartleby, the scrivener», "Waiting for Godot".

Les galàxies de la guerra

Davant de la immensa tradició popular entorn del folklore de «Star Wars», només hi caben tres actituds: la ignorància absoluta (de la qual no ens ocuparem, encara que superi les altres dues actituds en el terreny estadístic), el fanatisme acrític i erudit (que ja va molt ben servit arreu de la xarxa) i el seguiment reticent dels que prenem una certa distància, que em representa molt millor. A aquestes altures del partit, davant de l’aparició d’un nou producte de la saga, només hi caben dues certeses: que s’intentarà satisfer els fans amb llagoteria repugnant i que miraran de treure’n els quartos de totes les formes possibles. Per tant, davant de l’estrena d’aquest «Rogue One» de Gareth Edwards, no em posaré gaire exquisit i hauré de concedir que és força decent.

El film, plantejat com a títol independent de la sèrie, il·lustra uns fets que ja s’anunciaven al principi de la primera «Star Wars»: el robament per part de l’exèrcit rebel dels plànols de l’Estrella de la Mort, el descomunal satèl·lit capaç de destruir planetes sencers. De fet la connexió és tan neta que «Rogue One» conclou minuts abans que comenci «Star Wars». Afortunadament és un història autoconclusiva i que no tindrà seqüeles, el que sempre afegeix una satisfactòria sensació de completesa.

Publicitat com el títol que posa l’accent en el «wars» de «Star Wars», es tracta efectivament d’una bona mostra de cinema bèl·lic, escrit sota el patró de clàssics com «Dotze del patíbul»: la formació d’un esquadró d’arreplegats destinats a acomplir una missió tan impossible com suïcida. Com correspon al gènere, predomina la violència, la brutícia, la foscor i la viril camaraderia (encara que la principal protagonista sigui femella), mentre que l’humor resulta quasi absent. Sota aquests paràmetres, la mitja hora final és sensacional i més, del millor de la temporada, amb una batalla espacial que és pura «Space Opera», una vibrant escaramussa de guerrilles a nivell de platja, i un desafiament personal a la vora del precipici, per afegir una mica d’escala humana.

«Rogue One» amaga en el seu decurs altres moments d’efervescència, com ho és la presentació dels personatges de Chirrut Îmwe i Baze Malbus a través d’una exhibició d’arts marcials ben divertida. També dissenya una de les millors col·leccions d’ambients planetaris de tota la sèrie i dóna molt bé la idea de dimensions descomunals (literalment galàctiques) que la recent «The Force Awakens» semblava negar.

En el costat negatiu, una mitja hora inicial en la qual el guió circula com una cabra sense esquella, d’un planeta al següent, sense propòsit conegut. Tampoc no ajuden uns personatges pels quals no arribes a sentir gran interès. Felicity Jones, que sé que pot actuar bé, no ha estat escollida pels Cels per fer l’heroïna d’acció (com sí que ho era la Daisy Ridley, de «The Force Awakens»); mentre que Diego Luna queda tou i menys ambiguament moral del que voldria. Posat a escollir, firmo per Riz Ahmed, que treu petroli d’un paper de merda (de pilot renegat). O per Ben Mendelsohn, un dolent d’escala funcionarial.

L’estaca final la clava una tecnologia que es pot permetre (amb l’aquiescència familiar dels hereus) la resurrecció de certs morts. Com Peter Cushing, Grand Moff Tarkin el 77, que va abandonar el món dels vius l’any 94. Aquí ens el vivifiquen de nou, per via digital, com també passa amb la princessa Leia, cosa que avui no convida precisament a bromes.

Encara amb aquestes pedres a les sabates, "Rogue One" es pot classificar entre el bo i millor de la saga. Sospito que els fans n'hauran quedat satisfets.

Visions de la Nativitat (2)

En revisar la iconografia nadalenca, un dels detalls que sobta més és la quasi omnipresent nuesa de l'infant. El relat que sempre ens han venut era el d'una nit freda en la qual ningú no volia acollir la família sagrada. El precari refugi a l'establia a penes els podria oferir protecció i només el bou i la mula mitigaven la gelor amb la seva escalfor animal. Encara així, no calia convertir Jesuset en un nudista potencial, una mica més de robeta no li hagués fet cap nosa. En aquesta pintura del frare Juan Bautista Maíno, per exemple, em tenen el nen en exposició, com si volguessin demostrar que "ho té tot al seu lloc". Cal dir que els joves espitregats, que deuen ser pastors, semblen més propis del festival de Benicassim que del desembre a Betlem. El trio de senyors més posats que hi ha al fons semblen d'aquella mena de persones que volen sortir sempre a les fotos, encara que ningú no les hagin convidades. Notable aquí és el grup de la part de dalt: una molt colorista "rave" angelical.

Aquesta és una molt bella pintura de Domenico Ghirlandaio que trasllada el pessebre al pati del museu arqueològic, si hem de fer cas a les pretensions de les columnes i l'abeurador. Notable el realisme dels tres pastors, no endebades el de l'esquerra és el pintor mateix. En aquest cas el nen jeu sobre les vores de la túnica de la marededéu: una il·lustració molt gràfica de la penúria que pateix aquesta família. Sant Josep mentrestant es posa les mans al cap tot pensant en el preu de la matrícula del parvulari. En primeríssim terme, una cadernera que simbolitza la passió de Crist. I dalt a l'esquerra una figura blava que solca l'aire. Algú me la pot explicar?

En aquesta primícia, firmada per Bernardo Strozzi, constatem que un català va ser dels primers europeus en participar en l'adoració al nen Jesús. L'home, que havia decidit matar un gall per l'ocasió, a la tieta Pepa li va donar un tall. L'endemà, sense tenir res més a l'agenda, va inventar els canelons (vegeu Bilbeny et al.)

Aquest desgavell de Jacob-Cornelisz van Oostsanen és de difícil digestió, encara que em jugo un pèsol o un cigró que ha estat enregistrat en algun punt de la comunitat valenciana. Ens ho indiquen les garlandes amb taronges, la banda de músics de vent, la ceràmica policromada i la mar omnipresent. Si no fos per l'excés de monges i beats, juraria que l'escena l'han fotografiat a Benidorm. El nen Jesús mostra senyals d'escanyoliment que, si jo fos dels serveis socials de l'ajuntament, retiraria la pàtria potestat a Mary & Joseph.

Bona Nativitat

Avui no faré experiments amb "grasiosa" i la imatge nadalenca no permetrà cap ironia (bé, Sant Josep em sembla particularment absentista aquí). 

Només pretenia desitjar-vos bones festes i dedicar-vos una nadala. Es titula "Just like Christmas", la canta "Low" i la podria haver arranjat Phil Spector. Alegria, doncs.

Visions de la Nativitat (1)

Estava buscant, amb l’ajuda imprescindible de Google, una imatge escaient amb la qual acompanyar l’habitual felicitació nadalenca als meus lectors i amics. Enguany, enlloc d’optar per l’excentricitat graciosa d’altres temps, havia decidit escollir una pintura clàssica d’algun dels grans mestres de l’antigor. Vaig adonar-me aviat que l’oferta era descomunal i molt menys convencional del que caldria esperar.

Posem per cas el quadre que inaugura l’apunt. El firma John Singleton Copley (1738 - 1815), un dels primers grans artistes americans de tradició europea. La seva representació de l’escena de l’establia presenta un aire indubtablement anacrònic i una clara composició en diagonal. La resta dels elements roman més confús. Dos bous i no hi ha mula? Bé, un cap de tipus equí s’endevina a la dreta en companyia d’un pagès que té tota la pinta de ser dels afores de Boston. Al fons del quadre la lluna il·lumina una superfície aquàtica que suggereix qualsevol cosa menys la Palestina original. La marededéu vesteix de blanc, pèssima idea si preveus sortir de viatge i fugir a Egipte d’aquí dues vinyetes, i jeu sobre uns kílims que encara no havien sigut inventats. La seva expressió deixa molt clar que ha entès perfectament el daltabaix cultural i religiós que li ha caigut al damunt.

Passo ara a Domenico Piola, pintor barroc i genovès. Com s’esdevé amb moltes d’aquestes escenes de nativitat, el nen Jesús concentra i emet tota la font lumínica del quadre. Es diria que constitueix un autèntic perill radioactiu, si he de fer cas a la figura temorenca de l’esquerra. Un altre personatge secundari intenta tocar la tenora, mentre que el sostre del pessebre s’omple d’íncubes i súcubes celestials.

No tinc gens clar que aquesta pintura pertanyi a Tiepolo (un dels grans, i sempre digne de reivindicació tardana), però mostra maneres ben particulars. Amb una Maria absentista i un Josep que s’ha fet un embolic (o la pitxaunliu) amb els bolquers. L’angelet grassó de dalt, sembla deixeble de Bacus, i juraria que a la mà hi du una llauna de cervesa de marca blanca.

Aquest agressiu caos lluminós de Philippe de Champaigne conté el previsible nadó en el paper de bombeta Osram central i la inesperada col·laboració d’un estol d’angelets que intenten robar-li el protagonisme. El quadre que en resulta impressiona força, sobretot si penses que l’ha parit l’execrable escola francesa de pintura. De moment, és aquí on m’aturo.

D’un dietari inexistent (2)

Caro diario: avui la meva caminada quotidiana m’ha dut fins a la platja de la Mar Bella. Eren les onze i ha sonat el mòbil:

—Le llamo de SEUR, que le traemos dos paquetes. Nos han dado la dirección, pero no pone piso.

Són els regals dels Punts Estrella que vaig demanar fa quatre dies: no m’esperava que anirien tan ràpid. Li dono les dades que em demana i l’informo que ara mateix no sóc a casa.

—Oh! —exclama sorprès, com si li semblés del tot inversemblant que un domicili particular no ofereixi servei les 24 hores del dia—. I no ho puc deixar a casa d’algun veí?

Li dic que provi amb l’àtic primera, perquè sé que els hi ve una senyora de la neteja cada matí. Però quan torno a casa, la minyona de l’àtic no té res per donar-me i m’assegura que el porter automàtic no ha sonat en tot el dia. Durant les hores que segueixen no deixo de pensar en la forma tan irracional de funcionar que tenen aquestes empreses tipus SEUR, que prefereixen anar provant a veure si sona la flauta per casualitat, enlloc d’acordar una hora de lliurament amb el client.

Mentrestant, el paranoic que nia en mi comença a sospitar de la fàmula de l’àtic. No fos cas que m’hagués enganyat i ara s’estigui esmunyint cap a casa seva amb una maleta trolley grisa (24 litres de capacitat) i sis copes de cava com a botí del dia.

Més tard m’arriba un mail del Gran Teatre del Liceu que pretén fer-me una enquesta sobre la valoració del ballet «Coppelia» al que vaig assistir fa una setmana. Cada dia estic més fart d’aquesta tendència sempre creixent de convertir-nos els usuaris en banc dinàmic de dades. Ja no pots anar al teatre, sense haver de contestar a continuació unes quantes preguntes. Després de rebre a casa la visita d’un servei tècnic homologat, de calefacció o telefonia posem per cas, caldrà respondre la trucada subseqüent per part de l’empresa, on deixaràs el tècnic visitant pels núvols (perquè tampoc és qüestió de carregar contra la classe obrera). L’hotel on vam parar a la recent escapada a Bordeus ja m’ha tramès el seu qüestionari, mentre que la web on vam gestionar la reserva, sol·licita més o menys les mateixes dades i, a sobre, té la barra de demanar-me que els faci una guia de la ciutat, amb les meves recomanacions personals. Perdonin, senyors (i senyores) de booking.com, però jo, per aquestes confessions íntimes prefereixo expressar-me a través de Facebook i sobre tot del meu blog. No us l’enllaço, perquè si heu arribat aquí, ja l’esteu llegint.

L’endemà. Vaig a tallar-me els cabells, perquè penso que fa molt Nadal i no m’agrada que el meu fillol m’eviti per hirsut. El meu barber ha de ser la cosa més rància i anti-cool del barri; té 53 anys, visualment els supera, i no se n’amaga. Pocs segons després d’haver entrat a la barberia dedueixo que la conversa que manté amb l’inerme client assegut davant seu va sobre la hipotètica homosexualitat d’en Cristiano Ronaldo.

—Això és cosa de Florentino Pérez i dels patrocinadors —diu el meu perruquer de capçalera—; perquè aquí s’hi juguen molts calers. En el món del futbol ja se sap que la gent no accepta de bon grat aquestes coses si no s’hi interposa un benefici. Ja veu que va passar amb aquell àrbitre jovenet, que el van apedregar sense contemplacions quan va sortir de l’armari, com se sol dir. Però el meu cosí, que va estar emparellat amb el mateix xicot durant vint anys, i que encara el convidem (al xicot vull dir) a les celebracions familiars, tot i que fa dos anys que es van separar, ens l’estimem com si fos de la família. I és clar que hi ha d’haver gais en aquest entorn, perquè n’hi ha a tot arreu. Mira aquell cantant, crec que es diu Elton John.

Més tard. Truquen al porter automàtic: espatllat des de fa anys. Obro la porta a cegues (o a sordes) i em lliuren la maleta trolley grisa (24 litres), feta a la Xina. Comento a qui fos el missatger que ahir els regals a entregar eren dos. El camàlic sud-americà de torn m’informa que la intendència de SEUR funciona així, que potser un altre missatger corre pel barri amb les meves copes i que ell es limita a complir les ordres. M'arribaran les copes abans de Nadal?

Caro diario: avui he descobert que no totes les estacions de l'any duren el mateix i que l'estiu és la més llarga.

Museu d’Aquitània

Cenotafi de Montaigne

Contràriament al rònec Musée de Beaux-Arts, el Musée d’Aquitaine deu ser un dels museus més ben presentats de Bordeus i d’un interès que supera els atractius més aviat limitats de la majoria de museus d’història local. Comença amb l’habitual profusió de puntes de fletxa de sílex que us podeu saltar sense necessitat de sentir-vos culpables. Sortosament, en ser Burdigala colònia romana, vénen a continuació importants vestigis, entre els quals cal destacar un complet mosaic, que pot ser contemplat convenientment des d’una plataforma elevada, i un Hèrcules de bronze del segle II i de qualitat excepcional.

Aquí l'Hèrcules acabat de mencionar.

Del que segueix destacaré, perquè no sols trobar-te-les als museus, l’esquelet de la rosassa gòtica de l’església dels Grands Carmes. Però també el cenotafi de Montaigne. Michel de Montaigne, dordonyés de naixement, és el patró laic de tots els escriptors de blog que hi ha en el món. No he conegut ni un sol lector seriós que no se l’estimi amb bogeria. I jo no penso ser menys. El bo de Michel va ser durant dues legislatures l’alcalde reticent de la ciutat de Bordeus, per això el citen aquí, encara que els seus ossos es remoguin a la tomba.

El següent bordelès famós fou Charles Louis de Secondat, baron de La Brède et de Montesquieu (Montesquieu pels amics). Com que el seu negociat és el de la filosofia política, m’abstindré d’opinar. Ja se sap que als catalans el que ens perd és l’estètica i no pas l’Escola de Frankfurt. Però el museu l’hi preserva un bust de marbre, per si algú el volgués rescatar. O potser m’ho estic inventant, el que vindria a ser el mateix.

Cal dir, en honor de qui correspongui, que no s'eviten aquí les problemàtiques qüestions sobre el passat esclavista d'aquest port. Bordeus va ser un port negrer sense pal·liatius i ningú no ho pretén negar. Els aquitans conformaren la part més important de les colònies franceses, tant a les Antilles com a la Guyenne. Els servents de pell negra figuren a tots els quadres de l'exposició amb vergonyosa eloqüència.

En el final del recorregut regna una certa confusió i les peces que il·lustren la segona part dels segle XX estan una mica amuntegades, a l’espera d’una instal·lació definitiva. També desconcerta la intercalació d’unes sales amb mostres etnològiques africanes, que no vénen gaire a tomb. En tot cas no desmereixen un museu de visita obligada per poc que us acosteu a la ciutat.

Més proves per la defensa de «Picadura de Barcelona» d’Adrià Pujol Cruells

Prova per la defensa número 2: nit al Raval, reportatge

Desvariejo. No pas. Em diverteixo sol, com els herois, que deia Baudelaire. Apago la tatxa i tinc temptacions d’encendre el cigarret que he cargolat mentre fumava. No l’encenc i pujo cap a la rambla del Raval, aquesta nafra urbana incicatritzable, esvoranc a la carn del Xino on han plantat l’hotel Barceló, el cilindre tòtem enmig de la misèria, embolicat amb una malla de porucs.

Recolzats a la cua del gat d’en Botero, dos subsaharians enraonen, però sembla que s’escridassin. Dos subsaharians és com dir dos bípeds o dos ostrogots. L’un porta una samarreta d’en Messi. Els depasso i zigzaguejo per veure llocs que no sé quan tornaré a visitar. Travesso la plaça de Vázquez Montalbán, l’escriptor que sovint i des de la seva talaia de Sant Miquel de Cruïlles, i quin casalot, des d’allí escrivia sobre aquests carrers pudibunds que ara trepitjo. I em pregunto si des del terrat de l’hotel Barceló es veu el riu de prostitutes del carrer de Robadors. Els allotjats han vingut de vacances a Barcelona, però, a quina Barcelona?

Prova per la defensa número 3: el verb es fa pirotècnia a Canaletes

Tumult d'estults farànduls, èmuls dels muls, eixam de taüls que s'encastellen a la pobra font, de Canaletes. Estetes del bramul que vestiu el caracul blau i grana, que tothora espereu, amb candeletes, el gol de qui paga mana, i qui desgranarà el motiu dels vostres conciliàbuls? Jo. No és cert que el bàcul de l'equip us meni al cúmul, allèn de fabricar-vos crèduls. Us mou, més aviat, l'estímul del fàmul que s'empassa la filfa. Que, arreplegat i majúscul, s'enfila com un funàmbul a la fontana, i des de dalt, borràtxul com un cup, crida que som més que un club, amb cara de sargantana. I marca múscul, el noctàmbul cridaner, futboler, roig el pòmul, fet un règul ridícul, tros de tubèrcul de carrer que llença petàrduls amb els prosèlits de pàrvuls, al vestíbul de la ressaca de l'endemà. Pòtols.

Prova per la defensa número 4: passió i elegia

La vaig mirar als ulls. I m'hi vaig perdre. No sé si podria escriure-ho, això, sense sentir-me adotzenat. No ho escriuré. Queda toix. La recordo tant, perquè ella, a hores d'ara encara té a dins un foc irruent, una energia i una intel·ligència irrepetibles, uns fonaments que faran que me l'estimi sempre més. Vagi una llista d'adjectius, que l'haixix esperona: impuntual impenitent, somniadora empedreïda, irascible insubornable, dolça incorregible, analítica permanent, incansable juganera, sorneguera i aplomada, vulnerable i llepafils, ullverdosa i pigallada, escrupolosa i cançonera, apassionada, marmortívola, pietosa, gelosa justa, rosa, formosa, voluptuosa, carnosa i barcelonina.

I així ens estaríem hores i hores...

La travessa de Barcelona

De vegades arribo tard als bons llibres, però em queda el consol de pensar que els bons llibres, per molt que trigui, sempre m’estaran esperant. Ho dic ara a propòsit de «Picadura de Barcelona» d’Adrià Pujol Cruells (Edicions Sidillà, octubre del 2014), un títol que em venia de gust des de feia temps i pel qual no trobava l’ocasió fins una recent visita a la Llibreria Calders, on sospito que el tenen perennement com a «fons d’armari». I ja sé que dos anys és un lapse menor en el marc general de la Història de la Literatura, però és que en l’obsolescència programada del nostre món editorial dos anys representa tota una eternitat.

Pujol Cruells, escriptor i antropòleg begurenc del 74, assaja a «Picadura de Barcelona» un curiós híbrid de sociologia, crònica personal i experiment lingüístic. El llibre s’inicia a finals de setembre, de matinada, a la plaça del Sortidor del Poble Sec, amb l’autor (o la seva contrafigura literària) acomiadant-se d’un col·lega amb el qual acaba d’arreglar el món i emprenent la caminada nocturna cap a la llar familiar (zona Plaça Tetuan, si no m’erro). Tot creuant la ciutat, impulsat per innombrables cerveses subministrades per emprenedors pakistanesos i fumant com un proverbial carreter, el narrador descriu el paisatge nocturn que va solcant, recorda les vivències que la ciutat li ha proporcionat al llarg dels anys, especialment a partir de la seva època d’estudiant de províncies, i s’aventura a un enèsim retrat antropològic de la Barcelona post-olímpica.

No, no ens confonguéssim, no és la Gran Novel·la sobre Barcelona, ni el seu simulacre; però les seves prestacions són infal·libles. És aquest un calaix de sastre personal on tot hi cap, des del record a l’esvalotat amic antisistema fins a la recuperació de la besàvia rica i amb ulleres de cul de got, sense ordre ni concert, amb les dots de l’autor per a la improvisació virtuosa com a única excusa. Aquesta facilitat, que pot fer-lo fregar la pura arbitrarietat, se salva en gran part per la frescor, l’enginy i el sentit de l’humor que Pujol Cruells mostra en tot moment. Capaç d’escriure prosa rimada, notes meta-literàries, frases que interpel·len o corregeixen la frase anterior, expressions afortunades i neologismes feliços, llegir-lo pot ser tota una festa, encara que fins i tot massa hores de festa pot acabar cansant.

Prova per la defensa número 1: antropologia de l’estudiant de comarques

Planyo els propietaris d’aquests habitatges. Mai no se’ls compensarà prou pel desgast que els estudiants de comarques perifèriques infligeixen a les seves propietats. Malmeten els cataus. Són com un ramat de corcs pasturant dins d’una calaixera. No fa ni cinc minuts que l’administrador de finques els ha lliurat les claus —o entregat, que sempre diuen ara—, que els estudiants de comarques perifèriques, amb la barroeria nerviosa dels àngels caiguts al Pandemònium ja pregunten si poden rebentar un envà. Frisen per pintar les parets amb colors que no lliguen, es deleixen per capolar els mobles que bonament el propietari els ha cedit en usdefruit. Demanen reformes, punxen la llum, s’assabenten de quin dia hi ha la llençada de trastos al barri. No censuren la pruïja d’omplir el pis amb butaques esfilagarsades, amb una xacra de tamborets i de tauletes, una farfutalla que les revistes estúpides qualificaran de vintage. Volen decapar portes i porticons, l’emoció de fer-se un jóc a mida és fabulosa. Semblen castors atrafegats. I hi ha la culminació de la transformació destructora. Una de les imatges del terror, per a un propietari prototipus, és la del estudiant de comarques perifèriques armat amb un trepant. En conclusió, l’assassí de parets es mor de ganes de perforar-les en totes direccions. Les broques i les escàrpies, el fardell del manetes. Per a un estudiant de comarques perifèriques no hi ha res que no pugui ser fixat a la paret. Alguns, sobretot els estudiants vinguts dels extrems cardinals del país, fins i tot es graten amb el trepant. Apuja la guàrdia, germà, que el xaronisme sotja. 

(Continuarà).

Clàssics al dia

Sóc jo l’únic que va quedar enlluernat per l’adaptació que va fer la BBC de l’immortal totxo de Tolstoi titulat «Guerra i pau» l’any 1972? Sóc jo l’únic que va enamorar-se de Morag Hood  per la seva vivaç interpretació de l’heroïna Natasha Rostova? Estic segur que no, encara que aquestes mitificacions del passat potser no resistirien una segona mirada, i que el que recordem com opulència de la producció no passaria de ser cartró pedra d’Estudio 1 (molt ben interpretat, això sí). Em sorprèn descobrir que Pierre Bezukhov l’encarnava un joveníssim Anthony Hopkins, el que a hores d’ara seria un flagrant error de «casting»; o no, ves a saber. La dramatització de Jack Pulman intentava respectar fins a l’últim detall el guió previ de Tolstoi, incloent-hi els personatges menors, de manera que la durada total, propera a les disset hores, resultaria impensable en l’actualitat.

Si s’ha de fer cas als prejudicis, hom pensaria que la BBC adapta «Guerra i pau» cada cinc anys, encara que només sigui per mantenir en estat de revista el seu equip d’adaptadors habituals. La veritat crua és que, des d’aquella versió mítica del 1972, no hi ha hagut altra «Guerra i pau» televisiva més que una producció franco-alemanya-italiana del tot suspecta, on el principal esquer era Malcolm McDowell (que no és dir gaire).

És així com arribem al «War and Peace» de la BBC, collita de 2016, amb adaptació d’Andrew Davies (un especialista en aquestes operacions de prestigi literari), que ha esdevingut sense aparent esforç una de les sèries de la temporada, d’aquelles que figura a totes les travesses de liquidació de l’any i que ningú no s’hauria de perdre. Molt més breu que la del 72, aquí reduïda la novel·la a sis hores, originalment dividida en sis capítols, encara que Movistar+ ens la passi incomprensiblement en vuit lliuraments de 43 minuts. S’arriba a enquibir gran part del llibre, fins i tot moments purament contemplatius o de reflexió, que en principi no haurien de funcionar en el medi televisiu. Per això mateix, algunes veus crítiques han acusat aquest «War and Peace» d’un ritme excessivament morós (servituds de la societat de retribució instantània!). Ja us asseguro que de lentitud, ni gota, que el temps està molt ben mesurat, que el comte Tolstoi sabia que la introspecció i la serendipitat eren mitja vida i que cal gaudir cadascun dels segons del relat pel seu valor real, que és incommensurable.

El jove director Tom Harper ha disposat de tots els poderosos mitjans que la BBC li pot proporcionar, des d’envejables localitzacions als palaus de Sant Petersburg fins a impol·lutes planúries on escenificar batalles napoleòniques a les neutrals Estònia o Letònia. El vestuari és impecable, com ho són els cors de litúrgia ortodoxa que acompanyen les escenes més severes. El tractament del so, que ens trasllada des de l’èpica fins al dubte íntim reprodueix molt bé l’ambivalència d’aquesta «Guerra i pau» que combina molt bé els registres contradictoris de l’original. Els «drones» afegeixen algunes bones lectures zenitals d’un superb ball imperial i encara trobareu un indiscutible pla subjectiu d’una explosió, entre altres virtuosismes tècnics.

Els lectors de bona voluntat ja sabíem que «Guerra i pau», si li treus els trossos on Tolstoi fa teoria de la Història, és un novel·lot de nassos. Gràcies a déu, Davies ha mantingut tots els moments íntims que justifiquen i recolzen la decència única d’aquest conte perfecte, farcit de personatges tridimensionals (que no vol dir en 3D). I a més ha comptat amb un repartiment on pràcticament no hi ha ni una nota falsa i sí moltes ocasions pel lluïment. Que els intèrprets més veterans ho brodin —noms com els de Stephen Rea, Brian Cox, Greta Scacchi o Jim Broadbent—, no constituirà una sorpresa per a ningú. Només decep una mica la Gillian Anderson de «The X-files», no per culpa seva, sinó per un paper funcional que es limita a comentar la jugada.

En quant al trio protagonista, satisfà totes les expectatives i encara les supera. James Norton reuneix la noblesa, les limitacions expressives, i el fosc encant viril del príncep Andrei. Lily James fa una encisadora Natasha que sap passar molt bé del candor adolescent a una gravetat acabada d’adquirir a través de l’infortuni. Però la gran sorpresa és Paul Dano, un actor que difícilment desvetlla passió de cap tipus, però que resulta molt adequat en el paper antiheroic de Pierre Bezukhov. Si se’m permet el vaticini, Dano mai no estarà millor que aquí, o sigui que cal treure’n profit.

Si busqueu famílies felices, o lectors feliços, confieu en Tolstoi, feu-me cas. Com que la sol·licitud d’adopció a càrrec de la família Rostov és un afer tècnicament impossible, us haureu de conformar amb conviure amb ells a la novel·la. O amb aquest avatar seu televisiu, hiperbòlicament recomanable, i sense cap contraindicació coneguda.

Assortit d’ibèrics

Església i plaça de Saint Michel, un must-see

Potser ja prové dels temps de l’exili de Goya a principis del XIX, però Bordeus ha de ser una de les ciutats més «espanyoles» de França. A la fi de la nostra guerra civil, la comunitat espanyola constituïa la població forastera més nombrosa. Solia concórrer al barri de Saint Michel, prop de la seva espectacular església gòtica, una de les baules tradicionals del camí francès cap a Santiago.

En l’actualitat, al Mercat de les Puces de l’espaiosa plaça, més que els espanyols deuen dominar els magribins, aquests apocalíptics, aquells integrats. L’herència hispana roman present en forma de bars de tapes, amb toro i «gitanas de lunares» inclosos, èxits perennes; i en paelles d’origen dubtós, també. Les tapes. com a concepte, han fet molt de mal. O potser és que les tapes no són cap concepte en si mateixes. Caldrà preguntar a Perez Reverte o Savater, filòsofs conspicus.

Observo amb perplexitat que Bordeus deu ser la primera ciutat de món on els textos als museus i a les instal·lacions municipals són traduïts, després del francès, a l’anglès i l’espanyol. Sense més alternatives. Serà que l’Aquitània se sent més propera de Madrid que de París? Tot i que potser seria injust centrar la península ibèrica a Madrid.

Més sorprenent encara és la presència incòmoda del país basc francès, teòricament pertanyent a Aquitània, tot i que d’una cultura que no té a veure amb res conegut per la Dolça França. Amb reacció típicament central i unificadora, es celebren els trets més tòpics d’Euskadi, consistents bàsicament en la seva gastronomia pantagruèlica. S’exalça així el pernil de Baiona, algun formatge rudimentari, i un pastís d’ametlles que és conegut popularment com «gateau basque». Fins i tot la boina (o béret), és de rigor o d’irrisió. El mal que ha fet «Tria la teva pròpia aventura».

«Looking» mirat de nou

Malgrat que la primera temporada fos d’aprovat justet i poca cosa més, a casa hem retornat a «Looking», amb el prurit d’acabar allò que comences i no deixar ni una trista sobra al plat. Recordem-ho pels nouvinguts, «Looking» havia de ser l’aposta guanyadora HBO en el negociat de melodrama gai contemporani. La idea inicial era de Michael Lannan, però al darrera hi havia Andrew Haigh, força motriu de meravelles fílmiques íntimes com són «Weekend» o «45 years».

A l’hora de la veritat, la sèrie hagué de conformar-se amb dues temporades (la primera de vuit episodis, la segona de deu, cap d’ells arribava a la mitja hora) i una TV Movie final de menys de 90 minuts que intentava lligar els serrells que poguessin haver quedat. Des del principi fou acusada d’una certa manca de tremp dramàtic i estic d’acord que els conflictes presentats eren de molt baixa intensitat.

Entre les qüestions «palpitants» tractades: els prejudicis racials, la relació amb la família, la prostitució masculina, les parelles serodiscordants, el sexe en la era dels smartphones, el matrimoni gai o els adolescents trans. La perspectiva és més aviat blanca i benestant, encara que la presència d’un cubà de casa bona i d’un perruquer mexicà comptarà com a quota ètnica pels espectadors americans.

Finalment la cosa no té més importància, perquè en el fons «Looking» no va de res més que del clàssic dilema per decidir amb qui acabarà emparellat el protagonista: un tristoi i pusil·lànime Jonathan Groff. Els candidats són el seu «boss» britànic a l’empresa de video-jocs on treballa (Russell Tovey) o el mencionat perruquer «chicano» (Raúl Castillo). Com que la sèrie no pretén trencar res, pràcticament tothom acaba (ben) casat. San Francisco apareix solarment esplendorosa, com per entrar-hi a viure; les cançons de la banda sonora estan molt ben escollides i els actors i les actrius fan de molt bon mirar. Es podia haver demanat una mica més, però això és el que hi ha.

Musée des Beaux-Arts

Delacroix a l'Elisi, segons Binet

El Museu de Belles Arts de Bordeus passa per ser una de les pinacoteques més importants de França encara que no provoca gran entusiasme en el visitant casual. Si bé mostra alguns grans noms artístics i fins i tot alguna bona pintura, la impressió general es veu molt esmorteïda per la decrepitud de les sales, per l’amuntegament dels quadres i per una il·luminació criminal. De fa temps hi ha prevista la construcció d’un nou edifici dissenyat per David Chipperfield. Les últimes notícies daten la seva inauguració l’any 2020.

Compteu amb trobar algun Tiziano, Veronese, Brueghel o Hals i una colla de «caravagistes», però cap Caravagio. Hi ha diversos Rubens, un d’especialment repugnant que us estalvio, on surt Sant Just amb el cap a la mà. Sense cap dubte el quadre més cèlebre de la col·lecció és un Delacroix al·legòric que representa «Grècia sobre les ruïnes de Missolonghi», mitificació romàntica dels primers nacionalismes moderns, atès que els grecs estaven en aquell moment lluitant per alliberar-se del jou otomà. Laurent Binet a «La setena funció del llenguatge» situa aquest quadre al despatx presidencial de Valéry Giscard d’Estaing sense cap garantia de veracitat.

Molt més propera al meu gust i obra mestra indiscutible és la «Cacera de lleons», també de Delacroix però d’època molt més tardana. Malauradament escapçada en un terç de la seva superfície per dos focs consecutius, el que encara queda és un prodigi de color, dinamisme i drama, prova irrefutable de la modernitat de l’artista.

Aquí Redon

Inevitable fer una parada prop de dos artistes bordelesos, com el simbolista Odilon Redon i el post-impressionista Albert Marquet. El primer m’interessa poc, almenys a nivell pictòric, com em sol passar amb els pintors massa amarats de literatura (William Blake, Giorgio de Chirico…) El segon, francament no el tenia gens present, però després de contemplar els horrors que pot perpetrar la pitjor pintura «pompier» francesa, qualsevol indici de frescor i modernitat és rebut com aigua de primavera.

Allà Marquet.

L’orgull nacional l’eleva una graciosa i gràcil dansarina de Pablo Gargallo, més que no pas el dibuix d’una Olga llegint de (l’altre Pablo) Picasso. Reivindiquem finalment l’enorme, inclassificable, Chaïm Soutine, i el secret a veus del mig suís Félix Vallotton que aquí pinta la seva senyora sense fer-li cap favor. Però tot va bé, si acaba bé, encara que no sigui en una perruqueria de final feliç.

Bellesa i poder

Riquet segons Doré

Encara que la Jaimes i l’FNAC ens mantinguin convenientment al dia en matèria de literatura francesa, un viatge a l’hexàgon veí implica sempre fer-se amb l’Amélie Nothomb de la temporada. Com ja va succeir amb «Barbablava» (2012), l’autora belga assaja de nou variacions sobre els contes tradicionals de Charles Perrault a «Riquet à la houppe» (Albin Michel, 2016), un títol que en castellà em sembla que s’ha traduït sempre com «Riquete el del copete» i del que ignoro la seva equivalència catalana.

La peripècia del conte original em sembla interessant, perquè hi ha dos infants implicats, un de molt lleig però molt agut, i una de molt bonica però no gaire espavilada. Els dos protagonistes acabaran intercanviant les seves virtuts més intransferibles per constituir una parella de llarga durada, d’un «foren feliços» indestructible. Però en cap cas el text sembla implicar una relació convencional entre lletjor i intel·ligència o bellesa i estupiditat: el capital que manega Perrault és el molt més inaprehensible i francès de «l’esprit», o una mena  de seny elegant que sempre treu el millor de cada situació.

Nothomb modernitza el conte i el reescriu amb petites variacions, però sense temptacions cap al descarrilament: així que el final feliç és respectat, encara que, com afirma al curiós darrer capítol, de les 147 obres que formen «La Comèdia Humana» de Balzac, només un 6% acaba bé pels enamorats. No cal ni dir que hom no llegeix Nothomb per saber com acaba el llibre, o no només. Part del seu atractiu és la manera com ens presenta allò que creiem conèixer des d’una perspectiva nova.

Posem per cas Déodat, el nen lleig protagonista. A casa seva no tenen televisió i la descobreix als sis anys, quan va a casa d’un company d’escola. Queda enlluernat pels dibuixos animats: vertiginosos, plens de personatges fabulosos, onomatopeies estranyes i musiquetes amb gust de caramel. Sens dubte hi retornarà cada setmana per renovar el miracle contemplat. Un escriptor més adotzenat segurament insistiria en la capacitat alienant del televisor; en canvi aquí el nen savi es pregunta:

…com unes persones que posseïen un televisor tan màgic i que passaven la major part del seu temps mirant-lo podien ser tan enzes, i pitjor que enzes, vulgars i mediocres? Com era que els prodigiosos dibuixos animats no els elevaven l’esperit? Déodat va voler saber-ne més i li demanà a Axel si podia quedar-se a dormir.

«Riquet à la houppe» també és, entre moltes altres coses, un estudi irreverent de l’assetjament escolar i una defensa dels encants de l’ornitologia. Finalment els ocells són el tipus de bèstia que més sovint veiem i sense necessitat de sortir de casa. Ens els hauríem d’estimar més i en tot cas no engabiar-los.

Ignoro quan ens arribarà la traducció de la novel·la —encara tenim pendent l’anterior i decebedor «Le crime du Comte Neville»—, però ja planyo el traductor, que haurà de fer equilibris amb «la houppe» (la tofa de cabells) i «la huppe» (el o la puput). En qualsevol cas es tracta d’un Nothomb que es pot llegir alegrement i sense contraindicacions. Una bona notícia en definitiva.

Interessos en conflicte

Park Chan-wook deu representar l’ideal platònic del típic director de cinema coreà (o sud-coreà, per ser més exactes): violent, eròtic, de gust exquisit i extremadament formalista. El seu darrer èxit se l’ha marcat amb «The Handmaiden» (o «La donzella»), un film prou persuasiu com per haver-li proporcionat el premi del públic al darrer festival de Sitges. Adapta una novel·la («Fingersmith») de la neo-victoriana Sarah Waters i trasllada la seva truculenta peripècia als anys 30 del segle XX, durant l’ocupació japonesa de la península coreana.

La trama, d’entrada, s’explica fàcilment: un elegant estafador que actua sota el nom de  comte Fujiwara (Ha Jung-woo) recluta la delinqüent Sook-hee (Kim Tae-ri), perquè en qualitat de donzella personal l’ajudi a seduir la rica hereva Lady Hideko (Kim Min-hee), amb el propòsit de casar-s’hi i després recloure-la en un manicomi. El pla se n’anirà en orris així que la passió amorosa esclati entre algunes de les parts implicades. I ja no diré més, perquè un dels (molts) plaers de «La donzella» és anar descobrint els múltiples tels de ceba del seu sofisticat guió.

Un altre d’aquests al·licients és la seva elaborada estructura, amb una separació narrativa en tres parts, cadascuna de les quals complementa i desmenteix les anteriors, i ens obliga a contemplar la mateixa escena des d’angles diferents i amb interpretacions contraposades. Implica una bona lliçó pels que prenem la imatge representada a la pantalla com una veritat absoluta, quan tot allò que succeeix fora de camp és el que pot marcar la diferència.

No menys impressionant és la càrrega eròtica del film, impulsada per la figura de l’oncle erotòman (i sàdic) i el seu saló d’espectadors perversos, emmarcat en un entorn refinat i altament literari. S’insinua un pop gegant que convida a la zoofília a la manera d’Hokusai; però (ho lamento Lula) no sembla anar més enllà. El que predomina és la sensualitat lèsbica, inicialment suggestiva, però cada vegada més enfocada a la mirada masculina heterosexual, fins arribar a una escena final que produeix vergonya aliena en la seva simetria daurada d’anunci de cava nadalenc (picarols inclosos).

«The Handmaiden» és a més una pel·lícula d’una bellesa descomunal, tan excessiva en el seu esplendor que és a punt d’esdevenir embafadora. Bravo per la fotografia de Chung Chung-hoon i la música (amb un peu posat a Orient i un altre a Occident) de Cho Young-wook. Bravo també pels tres protagonistes, als que no em veig amb cor de trobar ni una sola pega. Park Chan-wook ho dirigeix tot d’aquella manera formalista i controladora, que tant m’agrada, amb una càmera deliberada i exploradora de geometries.

Malgrat el seu final feliç, «The Handmaiden» acaba qualitativament pitjor del que havia començat, culpa de la precipitació i el gust dubtós del darrer tram. El seu metratge excessiu de més de dues hores li gasta una mala jugada, però la major part del trajecte és un deliciós deliri. Molt recomanable per a tot tipus de públic sempre que una mica d’erotisme no els faci nosa, resulta una aposta segura per a orientalistes vocacionals (i penso en la Clidice especialment).

Els ponts de Bordeus

Pont de pierre

Sembla mentida, però és del tot cert: l’antiguíssima vila de Bordeus, que data de principis de l’era cristiana i que sempre prosperà al costat del cabalós riu Garona, no comptà amb un pont sobre el riu fins el molt recent any 1822. Els bordelesos consideraven aquesta circumstància un avantatge defensiu davant d’un enemic potencial, tot i que aquest raonament només seria vàlid si l’enemic vingués de l’est. Aquest primer pont és anomenat «pont de pierre» per raons òbvies, consta de 17 arcs i té una llargada de 487 metres. Per ell hi circula, a més dels vianants i els vehicles de motor, una línia de tram que connecta el centre de la ciutat amb el barri de La Bastide.

El següent pont, la passarel·la Eiffel, s’inaugurà l’any 1860 per dedicar-lo a la circulació ferroviària. Les seves vies permetien una velocitat màxima de 30 quilòmetres per hora, el que acabaria sent causa d’un coll d’ampolla inadmissible en els temps moderns. Per això a principis del segle XXI es va construir un segon pont paral·lel de quatre vies que va ser inaugurat el 2008. La passarel·la, inicialment condemnada a ser desmantellada, va ser salvada «in extremis» a títol de monument històric. Reformulada com a passarel·la per a la circulació pedestre, té prevista la seva inauguració l’any 2020.

Pont d'Aquitaine

Després del pont de pedra, el segon pont dedicat a la circulació rodada i els vianants no s’obrí fins l’any 1965: el pont Saint-Jean. Dos anys més tard s’inaugurava al nord de la ciutat el Pont d’Aquitaine, pont suspès de 1.767 metres de llargada. És l’últim obstacle a l’estuari de la Gironda fins arribar a mar obert gairebé cent quilòmetres més enllà. El 1993 data el pont d’Arcins-François Mitterrand de característiques força anònimes.

En canvi el pont Jacques-Chaban-Delmas, dedicat a l’alcalde vitalici de la vila i inaugurat el 16 de març de 2013 per François Hollande, entra de ple en la categoria d’arquitectura espectacle. Obra dels arquitectes Christophe Cheron, Charles Lavigne i el seu fill Thomas Lavigne, destaca per les seves quatre estructures verticals que només cobren sentit quan sostenen el pont llevadís i permeten la navegació de grans creuers. Molt a prop es troba l’acabada d’inaugurar Cité du Vin, però això ja seria tota una altra història.

Pont Jacques-Chaban-Delmas

I tu m’ho preguntes? Poesia ets tu!

A Laura li agrada el blanc i el negre

Ai, hi ha cosa més inaprehensible que la poesia? Qui gosaria definir-la sense córrer el risc de picar-se els dits? No, no patiu, no seré jo l’eixelebrat que ho intenti. Deixem-la doncs, la poesia, en el terreny de la valoració subjectiva. En la mateixa terra de ningú que ocupa el cinema de Jim Jarmusch, director «indie» per excel·lència, que amb calculat distanciament de vegades entusiasma i d’altres irrita. El seu darrer film «Paterson», potser un dels més càlids de la seva carrera, ha rebut una quasi unànime aprovació crítica; però a mi m’ha sumit en un continuat sopor. Coses de la subjectivitat que deia.

«Paterson» tracta tant de la ciutat de Paterson a Nova Jersey (pàtria de Lou Costello), com d’un conductor d’autobús d’aquesta mateixa ciutat que també s’anomena Paterson (Adam Driver). El film ens mostra el dia a dia d’aquest personatge durant tota una setmana no especialment farcida d’esdeveniments. Es tracta d’una mena de cinema d’anècdota mínima que es pretén contemplatiu i que cerca l’encant de les petites coses quotidianes. L’encant no l’hi he sabut trobar i els aires estòlids d’en Driver no han contribuït a desvetllar-me l’empatia. En quant als poemes que va redactant en hores perdudes, els podreu considerar sublims o vacus, a gust del consumidor: al cap i a la fi és poesia. Paterson (l’home, no la ciutat) té una xicota molt bufona (Golshifteh Farahani) que es passa la pel·lícula decorant la casa amb motius en blanc i negre, preparant «cupcakes» i aprenent a tocar la guitarra. Hi ha qui l’ha trobat adorable; beneitona és un adjectiu que li escau molt més.

«Paterson» es va presentar a Cannes el maig passat i Nellie, el bull-dog que omple la cinta de «reaction shots» no gaire graciosos, va guanyar pòstumament la Palm Dog. Hi devia haver poca competència canina.

El dimoni de les llistes: «maires de la France»

Chaban a Pey Berland amb roba d'acer impossible.

Tot observant el cas de Jacques Chaban-Delmas vaig adonar-me del fet freqüent en la política francesa d’alcaldes de grans urbs que fan el salt a l’àmbit nacional (o viceversa). El cas recent més sonat és el de Jacques Chirac, batlle de París entre 1977 i 1995, i president de la república de 1995 a 2002. Raymond Barre, que va ser alcalde de Lyon entre 1995 i 2001, havia sigut abans primer ministre amb Giscard d’Estaing a més de ministre d’economia i comerç. Gaston Deferre per la seva part va ser ministre al govern de François Miterrand i alcalde vitalici de Marsella des de 1953 fins la seva mort el 1986. Pierre Mauroy, primer ministre amb Miterrand i alcalde de Lille entre 1973 i 2001. I torno així a Chaban-Delmas, l’estàtua del qual presideix la plaça de la catedral com a alcalde de Bordeus entre 1947 i 1995 (que aviat està dit), però que també va ser primer ministre amb Pompidou (1969 - 1972). I què dir de l’alcalde actual Allain Juppé? Ja havia dirigit l’ajuntament entre 1995 i 2004, i de nou a partir de 2006. Va ser primer ministre amb Chirac i acaba de perdre la candidatura de la dreta a les properes eleccions presidencials, el que no vol dir necessàriament que tingui tot el seu futur a l’esquena.

Per acabar, l’actual estadant de l’Elisi, François Hollande, va encapçalar el govern municipal de Tulle entre 2001 i 2008, però aquesta vila de Corrèze, amb els seus 14.000 habitants, difícilment qualifica com a gran ciutat. I també Nicolas Sarkozy va ser alcalde de l’una mica més considerable Neuilly-sur-Seine entre 1983 i 2002.

Barcelona des de l’aigua

Després de dècades de desinterès pel patrimoni local, Barcelona ha entrat darrerament en una etapa molt més respectuosa amb el seu passat i sembla que ja no es tornaran a produir les destruccions insensates i descontrolades característiques de la seva expansió més salvatge. Sospito que en aquesta sensibilització hi ha contribuït força la xarxa amb pàgines que des d’iniciatives individuals han tret profit de la capacitat cooperativa del mitjà. Un dels que més destaquen per la versatilitat dels seus interessos com per la solidesa de la seva documentació és el blog Bereshit del professor i historiador Enric H. March, vell amic d’aquesta casa. I si el porto ara aquí és per la publicació el recent mes de setembre del seu imprescindible estudi «El Rec Comtal, 1.000 anys d’història», coeditat per Viena Edicions i l’Ajuntament de Barcelona.

El Rec Comtal fou una canalització hidràulica que abastí Barcelona des de l’alta edat mitjana fins ben entrat el segle XX i la crònica de la seva existència equival al seguiment del desenvolupament de la ciutat durant bona part de la seva història. El lector profà pensarà que la temàtica és especialitzada en excés, però si s’apropa al llibre sense prejudicis descobrirà el tresor de coneixements que amaga: des de l’orografia «secreta» del Pla de Barcelona fins als múltiples usos de l’aigua (beguda, higiene, bugaderia, agricultura, força motriu dels molins, indústria de la pell o l’estampació de teles, ornamentació paisatgística o part essencial del clavegueram).

I encara que el Rec Comtal sigui la sèquia protagonista, es mencionen també totes les artèries importants del sistema hidrogràfic barceloní, començant per les possibles concomitàncies amb l’aqüeducte romà original. Hi surten els nostres rius limítrofs (dos) i les rambles i rieres, els safareigs, els pous i les fonts. I els infectes desguassos cap al mar. Tot plegat configura una estampa molt viscuda de la ciutat descrita. I per a la cada dia més important comunitat de població jubilada (o prejubilada) es proposen passejades aproximatives al llarg de la pràctica totalitat del Rec.

El volum està, a més, estupendament il·lustrat, amb la contribució de les fotografies de veïns dels barris afectats, que hi aporten noms i cognoms i qualitat humana. Aquestes petites històries íntimes que s’endevinen afegeixen un plus d’emoció incommensurable, que m’han abocat més d’un cop a la vora de la llagrimeta. Una reacció impròpia davant d’un llibre d’història, però molt adequada si hom pensa en un regal nadalenc d'èxit garantit. Gràcies, Enric!

Encara vivim al castell

La feliç conjunció del títol escollit al club de lectura del mes de desembre amb la seva publicació en català (a l’Altra Editorial i en traducció de Martí Sales) m’ha fet retornar a «Sempre hem viscut al castell» de Shirley Jackson, una relectura que no ha suposat cap disminució en l’admiració que tinc per aquest llibre des de fa quatre anys. Fins i tot gosaria qualificar-lo d’obra mestra, començant pel banal motiu de les seves moderades dimensions.

I és que, si se’m permet la «boutade», la possibilitat que un llibre sigui una obra mestra disminueix proporcionalment a mesura que augmenten les seves pàgines. Per pura qüestió estadística, en una novel·la de vuit-centes pàgines és més fàcil espifiar-la que en una de cent. Penso en «La Prisonnière» (considerant el cicle complet de Proust com una sola obra), en els tecnicismes baleners de «Moby Dick», en els capítols narrats per Esther Summerson a «Bleak House» de Dickens o en les reflexions sobre el sentit de la Història a «Guerra i Pau». Al seu costat, cal admirar l’indefallible muscle narratiu de peces més breus com el «Bartleby» de Melville, «The Turn of the Screw» de James, «Pale Fire» de Nabokov o «Mestres Antics» de Bernhard.

I també aquest inclassificable «Sempre hem viscut al castell» que defuig qualsevol adscripció genèrica, encara que sembli jugar a cartes tan desaparellades com la novel·la gòtica, el misteri detectivesc o el conte de fades contemporani. Durant el debat en el club de lectura, he percebut com repetidament s’hi buscaven significats ocults en el text (la narradora és morta, el cosí Charles és un fantasma, les protagonistes patiren agressions sexuals per part del pare en la seva infantesa…) Quant de mal han fet M. Night Shyamalan i tots aquests relats misteriosos amb obligada sorpresa final!

Jo, en canvi, sóc partidari d’una lectura al peu de la lletra, més que suficient per revelar l’inefable encant d’aquest llibre on els nostres prejudicis són dinamitats una vegada i una altra. I on les fràgils víctimes potencials esdevenen les triomfadores finals. Quina avant-avant penúltima gran frase la següent:

—Pobres forasters —vaig dir—. Tenen tant a témer.

Hi ha a «Sempre hem viscut al castell» moltes expectatives frustrades i un ferotge humor negre que se’m va mig escapar a la primera lectura. El segon capítol és digne d’estudi en escoles d’escriptura «Urbi et Orbe» per la seva intel·ligent solvència: l’esdeveniment central del relat ens l’expliquen a través de la visió excèntrica i mòrbida de l’oncle Julian, davant de l’horror de la veïna tafanera i la prudència de la visitant més veterana. Tot plegat és tan informatiu com d’una comicitat extrema.

Sempre em sento insuficient i estult d’expressió davant d’un llibre que adoro. Així que, quatre anys després del 10 de desembre de 2012, em limitaré a repetir que cal llegir la Jackson per eixamplar horitzons, com si us hi anés la vida. I no dubto que amb ella la vida comença a anar en sèrio. Tots els membres del club, amb rara unanimitat i entusiasme prop de la forasenyamenta, estaríem disposats a subscriure-ho.

La venjança és un plat que es cuina amb lentitud

El modista Tom Ford havia debutat de forma molt prometedora en la direcció cinematogràfica amb «A Single Man» (2009), adaptació estilitzada d’una punyent novel·la de Christopher Isherwood. No ha estat fins aquest 2016 que ha reincidit amb un segon film, també una adaptació literària, ara «Tony and Susan» d’Austin Wright, sota el títol de «Nocturnal Animals».

La seva trama té la particularitat de contenir una història inserida dins d’una altra. En el marc extern del relat Susan Morrow (Amy Adams), una rica galerista de Los Angeles, rep l’original d’una novel·la («Nocturnal Animals») escrita pel seu primer marit Edward Sheffield (Jake Gyllenhaal), del que fa dinou anys que està separada. La pel·lícula visualitza l’argument de la novel·la, en la qual un pacífic pare de família (de nou Jake Gyllenhaal) pateix un viatge de malson per la nit texana en companyia de la dona i la filla adolescent. Aquest relat violent i aspre va alternant-se amb imatges de Susan llegint i dels records sobre la seva relació amb Sheffield que li desvetlla la lectura.

Ford, com ja va fer en el seu debut, treballa amb materials de luxe d’aquells que una bona bitlletera pot aconseguir sense problema: excel·lent fotografia de Seamus McGarvey, banda sonora intrusiva però fàcil de recordar d’Abel Korzeniowski, un repartiment ple de primeres figures que es pot permetre dilapidar un tal Michael Sheen amb un parell de frases, i un disseny artístic i de vestuari que cal atribuir al propi director i factòtum. Indubtablement a Ford li surten unes pel·lícules tan calculades com boniques, fins i tot quan no ho haurien de ser tant (la novel·la dins de la pel·lícula).

El sofisticat artefacte narratiu suggereix que el llibre que ha escrit Edward ha de presentar ecos del seu fallit matrimoni amb Susan, tot i que la connexió entre l’un i l’altre sembla més aviat fugissera pels indicis que se’ns mostren. El dos (o tres) fils del guió no acaben de quallar de forma satisfactòria, apunten sovint a una mesquina revenja (no la més elevada de les motivacions), i el personatge de Susan (una altra pobra noia rica) no convida a cap simpatia.

Gyllenhaal i Adams —intèrprets als que venero—, han estat millor en moltes altres pel·lícules i Adams en especial, com a burgesa amarada en tedi i segones oportunitats, aquí només li cal fer carones i enfundar-se en models exclusius dissenyats pel director (el que no em sembla del tot meritori). Michael Shannon, com a detectiu que investiga el cas, fa una composició de les seves que ja val el preu de l’entrada. Aaron Taylor-Johnson defensa de forma admirable un paper de criminal absolutament quotidià i creïble. I què dir de Laura Linney? Només té una escena, però se la berena sense necessitat d’acabar-la amb un rot.

En algun racó remot de la seva ànima, «Nocturnal Animals» intenta dir alguna cosa interessant, i el seu pinyol de violència texana és infinitament millor que les planes de VOGUE que l’envolten.

Una o dues coses més sobre Bordeus

El vestigi més monumental del passat romà de Bordeus és l’anomenat tradicionalment «Palais Gallien», encara que no es tracta d’un palau sinó de l’antic amfiteatre. Encara que alguna explicació etimològica vol atribuir-lo a l’emperador Gal·liè (218 - 268), és amb tota probabilitat anterior al segle III. L’edifici original mesurava 132 metres de llargada, 111 metres d’amplada i 25 metres d’alçada, amb una capacitat de fins a 22.000 espectadors.

Presumiblement va patir un incendi a finals dels segle III i fou abandonat. Consta que a principis del segle XVII encara es conservaven les seves entrades axials així com la quarta part de les grades. Després d’esdevenir refugi de malfactors i deixalleria municipal, durant la Revolució el terreny fou venut per parcel·les. Finalment l’any 1800 el ministre de l’interior Lucien Bonaparte ordenà que s’aturés la degradació de l’edifici. Les minses restes que encara es poden contemplar avui foren declarades monument històric protegit l’any 1911.

Davant d’una història penosa, però per altra banda molt habitual en tanta arquitectura que hem heretat de l’antigor, cal preguntar-se perquè la gent solia ser tan poc respectuosa amb el llegat dels seu pares i perquè tot d’una vam canviar el xip i ara estem disposats a defensar tot el que faci pudor a caducitat, fins i tot la integritat de la darrera xemeneia erecta, testimoni de la revolució industrial, però ben anodina com a peça arquitectònica.

En un exercici d’història-ficció bastant gratuït m’agradaria imaginar els nostres avantpassats contemplant amb clarividència les possibilitats turístiques futures del patrimoni i, actuant en conseqüència, ben disposats a la preservació dels grans monuments. Salvaríem així el robatori dels marbres del Coliseu, el saqueig de la Gran Piràmide o (en to una mica menor) la demolició d’algunes finques modernistes a l’Eixample.

Però, com que ens hem de conformar amb la política dels fets consumats, agrairé a la divinitat que pertoqui que encara quedi dempeus tanta pedra sobre pedra, tant aroma de Roma. Ja és ben veritat que els bens escassos emocionen.

Dues o cinc coses sobre Bordeus

"La lletera de Bordeus" (1825 - 1827), o un petit miracle de Goya

1. Bordeus és la capital de Nouvelle-Aquitaine, la major regió administrativa francesa després de la reforma territorial de 2014. L’etimologia d’Aquitània molt probablement prové del llatí «aqua», un element molt comú a la regió. Si ho pronuncieu «aqüitània», tot pren un nou sentit.
2. Aquitània en la llengua del Poitou es diu Aguiéne (arcaicament Guyenne/Guienne) i en occità Guiana. D’aquí es podria arribar a pensar que les tres antigues Guaianes de Sud Amèrica n’han heretat l’etimologia: res més lluny de la veritat, responen a llengües aborígens.
3. Qui hagi llegit «La volta a la Gàl·lia d’Asterix», sabrà que Bordeus llavors es deia Burdigala. Malgrat que la seva fundació romana és contemporània a la de Barcino, la ciutat ha preferit agermanar-se amb Madrid (1984) i Bilbao (2000). Vint segles més tard, el seu «cardo» i el seu «decumanus» són encara dos dels carrers més animats i comercials (Sainte Catherine i Porte Dijeaux, respectivament o viceversa).
4. L’enorme artista aragonès Francisco de Goya, com tants d’altres espanyols abans i després, hagué d’emprendre el camí de l’exili quan l’any 1823 la monarquia absoluta era restaurada a Madrid. S’instal·là en jubilació ben poc dramàtica a Bordeus (la corona li pagava la pensió), on moriria el 16 d’abril de 1828. En un acte de veritable injustícia poètica, ara mateix la seu de l’Institut Cervantes ocupa l’habitatge on Goya va morir. També podria tractar-se de sarcasme o comentari de text.
5. Malgrat que Bordeus no toca costa, resulta ser punt ineludible en la comunió universal de la degustació d’ostres. No voldria caure en la vulgar lírica gastronòmica, però no m’imagino res més embriagador que aquest compromís entre els misteris marítims de la feminitat i la necessitat viril de recollir-los amb una forquilla. Sense llimona ni cap altre additiu, si us plau.