dimecres, 14 de desembre de 2016

Bellesa i poder

Riquet segons Doré
Encara que la Jaimes i l’FNAC ens mantinguin convenientment al dia en matèria de literatura francesa, un viatge a l’hexàgon veí implica sempre fer-se amb l’Amélie Nothomb de la temporada. Com ja va succeir amb «Barbablava» (2012), l’autora belga assaja de nou variacions sobre els contes tradicionals de Charles Perrault a «Riquet à la houppe» (Albin Michel, 2016), un títol que en castellà em sembla que s’ha traduït sempre com «Riquete el del copete» i del que ignoro la seva equivalència catalana.

La peripècia del conte original em sembla interessant, perquè hi ha dos infants implicats, un de molt lleig però molt agut, i una de molt bonica però no gaire espavilada. Els dos protagonistes acabaran intercanviant les seves virtuts més intransferibles per constituir una parella de llarga durada, d’un «foren feliços» indestructible. Però en cap cas el text sembla implicar una relació convencional entre lletjor i intel·ligència o bellesa i estupiditat: el capital que manega Perrault és el molt més inaprehensible i francès de «l’esprit», o una mena  de seny elegant que sempre treu el millor de cada situació.

Nothomb modernitza el conte i el reescriu amb petites variacions, però sense temptacions cap al descarrilament: així que el final feliç és respectat, encara que, com afirma al curiós darrer capítol, de les 147 obres que formen «La Comèdia Humana» de Balzac, només un 6% acaba bé pels enamorats. No cal ni dir que hom no llegeix Nothomb per saber com acaba el llibre, o no només. Part del seu atractiu és la manera com ens presenta allò que creiem conèixer des d’una perspectiva nova.

Posem per cas Déodat, el nen lleig protagonista. A casa seva no tenen televisió i la descobreix als sis anys, quan va a casa d’un company d’escola. Queda enlluernat pels dibuixos animats: vertiginosos, plens de personatges fabulosos, onomatopeies estranyes i musiquetes amb gust de caramel. Sens dubte hi retornarà cada setmana per renovar el miracle contemplat. Un escriptor més adotzenat segurament insistiria en la capacitat alienant del televisor; en canvi aquí el nen savi es pregunta:
…com unes persones que posseïen un televisor tan màgic i que passaven la major part del seu temps mirant-lo podien ser tan enzes, i pitjor que enzes, vulgars i mediocres? Com era que els prodigiosos dibuixos animats no els elevaven l’esperit? Déodat va voler saber-ne més i li demanà a Axel si podia quedar-se a dormir.
«Riquet à la houppe» també és, entre moltes altres coses, un estudi irreverent de l’assetjament escolar i una defensa dels encants de l’ornitologia. Finalment els ocells són el tipus de bèstia que més sovint veiem i sense necessitat de sortir de casa. Ens els hauríem d’estimar més i en tot cas no engabiar-los.

Ignoro quan ens arribarà la traducció de la novel·la —encara tenim pendent l’anterior i decebedor «Le crime du Comte Neville»—, però ja planyo el traductor, que haurà de fer equilibris amb «la houppe» (la tofa de cabells) i «la huppe» (el o la puput). En qualsevol cas es tracta d’un Nothomb que es pot llegir alegrement i sense contraindicacions. Una bona notícia en definitiva.

2 comentaris:

  1. la puput té una tofa-cresta molt adient al cas, no trobes? Seguirem fent servir el gavatxois, doncs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, potser el nom li ve d'aquí en francès.

      Elimina