divendres, 30 de desembre de 2016

Simplificació i ximpleria


Darrerament la premsa diària, enlloc d’oferir notícies o opinions (tot marcant una clara distinció entre unes i altres), opta pel còmode camí de la llaminadura sense calories, la informació entre pràctica i frívola, que quedaria millor al Calendari del Pagès o al Bloc Maragall. Vegeu alguns exemples més o menys estrafets a partir de casos reals:
  • Les 10 sèries de televisió pitjor valorades, que vostè hauria de veure abans de morir.
  • La genial resposta que Naomi Campbell va fer a Beyoncé.
  • Com coure els llagostins perquè no quedin eixuts al sopar de cap d’any.
  • Les dones que prenen quinoa són més eficients que els homes que beuen cassalla.
  • Maria Josep Kardashian deixa Instagram durant quinze minuts…
D’entre aquesta col·lecció de no-notícies em va sobtar l’altra dia una que publicava La Vanguardia i que ahir l’amiga Mati reproduïa. En el seu moment vaig estar a punt d’escriure una entrada al respecte, després vaig pensar que no valia la pena; però finalment m’hi llenço, ja que sempre és bonic denunciar la falta de rigor.

La notícia es titula «Un algoritmo demuestra que las novelas se ajustan sólo a seis modelos» i la firma Josep Lluís Micó, el qual resumeix amb matusseria i comprensió parcial un assaig universitari d’una validesa que no sé qui l’ha sancionat. El que ens ve a dir el periodista, amb la inexactitud que caracteritza el seu ofici en l’actualitat, és que la majoria de les novel·les de la tradició occidental (almenys reconeix que no es contemplen altres tradicions) responen a sis patrons que es descriuen així:

     1. De los harapos a la riqueza. La fortuna de los protagonistas mejora con el tiempo.

    2. En el agujero. La suerte inicialmente es equiva, no obstante, la remontada es posible.

    3. Cenicienta. De lo favorable se pasa a lo oscuro por culpa de un revés; el final, sin embargo, es feliz.

    4. Tragedia. El destino de los principales individuos empeora sin remedio.

    5. Edipo. Figura en quinta posición: la promesa posterior a un mal arranque no se materializa y todo termina con la caída final.

    6. Ícaro. A pesar de los buenos augurios, los protagonistas están condenados al fracaso.

A l’article acadèmic original tot queda molt més simple i més clar, perquè la classificació està il·lústrada amb gràfiques sinusoïdals que es podrien traduir així:

1. De los harapos a la riqueza (sempre amunt).

2. En el agujero (avall - amunt).

3. Cenicienta (amunt - avall -amunt).

4. Tragedia (sempre avall).

5. Edipo (avall - amunt- avall).

6. Ícaro (amunt - avall).

Si bé un matemàtic vocacional apreciarà aquests esquemes tan poc ambigus en el que valen com a dèria classificatòria, un lector despert qualsevol els trobarà terriblement reduccionistes. I no li valdrà com a consol que li diguin que «Harry Potter and the Deathly Hallows» (aquest paradigma de complexitat literària que Harold Bloom encara no ha descobert) tampoc no troba patró literari en el qual emmirallar-se.

Deixant la J. K. Rowling de banda, puc imaginar infinits arcs argumentals que escopirien a la cara de les teories de Micó i de «La Vanguardia». «Ulysses», «Middlemarch», «Incerta glòria», «À la recherche du temps perdu», «Bartleby, the scrivener», "Waiting for Godot".

6 comentaris:

  1. Un algoritmo demuestra? Des de quan els algoritmes fan això? O potser em vaig saltar alguna classe?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'esforcis, Santi, no hi ha per on agafar-ho.

      Elimina
  2. Ciclisme en estat pur: amunt, avall, amunt, avall... La tragèdia és el millor algoritme dels ciclistes, no cal dir-ho. Bon Any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon any, Vicicle, i sense tragèdies, si us plau.

      Elimina