dimecres, 28 de desembre de 2016

Les galàxies de la guerra

Davant de la immensa tradició popular entorn del folklore de «Star Wars», només hi caben tres actituds: la ignorància absoluta (de la qual no ens ocuparem, encara que superi les altres dues actituds en el terreny estadístic), el fanatisme acrític i erudit (que ja va molt ben servit arreu de la xarxa) i el seguiment reticent dels que prenem una certa distància, que em representa molt millor. A aquestes altures del partit, davant de l’aparició d’un nou producte de la saga, només hi caben dues certeses: que s’intentarà satisfer els fans amb llagoteria repugnant i que miraran de treure’n els quartos de totes les formes possibles. Per tant, davant de l’estrena d’aquest «Rogue One» de Gareth Edwards, no em posaré gaire exquisit i hauré de concedir que és força decent.

El film, plantejat com a títol independent de la sèrie, il·lustra uns fets que ja s’anunciaven al principi de la primera «Star Wars»: el robament per part de l’exèrcit rebel dels plànols de l’Estrella de la Mort, el descomunal satèl·lit capaç de destruir planetes sencers. De fet la connexió és tan neta que «Rogue One» conclou minuts abans que comenci «Star Wars». Afortunadament és un història autoconclusiva i que no tindrà seqüeles, el que sempre afegeix una satisfactòria sensació de completesa.

Publicitat com el títol que posa l’accent en el «wars» de «Star Wars», es tracta efectivament d’una bona mostra de cinema bèl·lic, escrit sota el patró de clàssics com «Dotze del patíbul»: la formació d’un esquadró d’arreplegats destinats a acomplir una missió tan impossible com suïcida. Com correspon al gènere, predomina la violència, la brutícia, la foscor i la viril camaraderia (encara que la principal protagonista sigui femella), mentre que l’humor resulta quasi absent. Sota aquests paràmetres, la mitja hora final és sensacional i més, del millor de la temporada, amb una batalla espacial que és pura «Space Opera», una vibrant escaramussa de guerrilles a nivell de platja, i un desafiament personal a la vora del precipici, per afegir una mica d’escala humana.

«Rogue One» amaga en el seu decurs altres moments d’efervescència, com ho és la presentació dels personatges de Chirrut Îmwe i Baze Malbus a través d’una exhibició d’arts marcials ben divertida. També dissenya una de les millors col·leccions d’ambients planetaris de tota la sèrie i dóna molt bé la idea de dimensions descomunals (literalment galàctiques) que la recent «The Force Awakens» semblava negar.

En el costat negatiu, una mitja hora inicial en la qual el guió circula com una cabra sense esquella, d’un planeta al següent, sense propòsit conegut. Tampoc no ajuden uns personatges pels quals no arribes a sentir gran interès. Felicity Jones, que sé que pot actuar bé, no ha estat escollida pels Cels per fer l’heroïna d’acció (com sí que ho era la Daisy Ridley, de «The Force Awakens»); mentre que Diego Luna queda tou i menys ambiguament moral del que voldria. Posat a escollir, firmo per Riz Ahmed, que treu petroli d’un paper de merda (de pilot renegat). O per Ben Mendelsohn, un dolent d’escala funcionarial.

L’estaca final la clava una tecnologia que es pot permetre (amb l’aquiescència familiar dels hereus) la resurrecció de certs morts. Com Peter Cushing, Grand Moff Tarkin el 77, que va abandonar el món dels vius l’any 94. Aquí ens el vivifiquen de nou, per via digital, com també passa amb la princessa Leia, cosa que avui no convida precisament a bromes.

Encara amb aquestes pedres a les sabates, "Rogue One" es pot classificar entre el bo i millor de la saga. Sospito que els fans n'hauran quedat satisfets.

9 comentaris:

  1. Ante todo... ¡felices fiestas!

    Concido plenamente con tu apreciación de la película. A mi, como "friki" amante del universo Star Wars, me ha parecido una película muy digna.

    (Atención, spoiler a continuación) El final de la película, sin concesiones, en el que van cayendo uno tras otro todos los protagonistas, emociona y se aleja considerablemente de lo que cabría esperar de un producto Disney (aunque bueno, Disney lleva cargándose personajes entrañables sin problemas desde aquello de la madre de Bambi). La sensación de los espacios de inmensidad galáctica de las imágenes me entusiasma. La banda sonora, esta vez, discretita.

    ¡Y cuánto he sentido la muerte de Carrie Fisher! En paz descanse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Felics fiestas, Sufur. A mi, que por una vez la palmen casi todos, me parece muy bien: las secuelas son una peste.

      Suprimeix
  2. Deia ahir en Pámies que els primers tres quarts d'hora se'ls va passar mirant el rellotge, peró que a partir d'aquí li va agradar força. No ho sé, jo és que sóc molt poc de Star Wars.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No hi tens cap obligació, Francesc; hi vagis o no, el negoci ja el tenen fet.

      Suprimeix
  3. La vaig veure amb moltes prevencions perquè n'havia sentit parlar no gaire bé i t'he de dir que, potser per això, em va agradar força. Estic molt d'acord amb tu, la primer mitja hora anant de planeta en planeta és funesta però després la cosa s'arregla i es converteix en una aventura que sense ser una gran pel·lícula si que és força entretinguda. En una cosa si que discrepo, a mi l'aparició (ni que sigués digital) de Grand Moff Tarkin i de la princesa Leia de 1977, em va fer gràcia.
    Aprofito per desitjar-te un Feliç 2017!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Allò del Peter Cushing em va fer angúnia, serà que no m'agrada el gènere de zombies. I molt feliç 2017, MC!

      Suprimeix
  4. mmmmmm m'esperaré a la TV. No sóc super-anti però ja em fa prou mandra anar al cine a veure coses realment bones ... ffff ... naaaaa ...

    Feliç 2017!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A la tele, més que una galàxia semblarà un sistema solar; però l'esforç de sortir de casa tampoc s'ho val.

      Suprimeix
  5. Hola, jo sóc el del fanatisme acrític, més que res per donar un punt de vista diferent al teu. Bé, de fet no cal que la defensi gaire perquè fins hi tot tu la deixes bé ^^

    Reconec que en Peter Cushing es veía “raro” de fet la trama no exigía posar-lo si o si per allà al mig.

    Has vist els Stormtroopers negres? Aquests són els que tenen sinó bona, com a mínim millor punteria!

    ResponSuprimeix