dimarts, 20 de desembre de 2016

La travessa de Barcelona


De vegades arribo tard als bons llibres, però em queda el consol de pensar que els bons llibres, per molt que trigui, sempre m’estaran esperant. Ho dic ara a propòsit de «Picadura de Barcelona» d’Adrià Pujol Cruells (Edicions Sidillà, octubre del 2014), un títol que em venia de gust des de feia temps i pel qual no trobava l’ocasió fins una recent visita a la Llibreria Calders, on sospito que el tenen perennement com a «fons d’armari». I ja sé que dos anys és un lapse menor en el marc general de la Història de la Literatura, però és que en l’obsolescència programada del nostre món editorial dos anys representa tota una eternitat.

Pujol Cruells, escriptor i antropòleg begurenc del 74, assaja a «Picadura de Barcelona» un curiós híbrid de sociologia, crònica personal i experiment lingüístic. El llibre s’inicia a finals de setembre, de matinada, a la plaça del Sortidor del Poble Sec, amb l’autor (o la seva contrafigura literària) acomiadant-se d’un col·lega amb el qual acaba d’arreglar el món i emprenent la caminada nocturna cap a la llar familiar (zona Plaça Tetuan, si no m’erro). Tot creuant la ciutat, impulsat per innombrables cerveses subministrades per emprenedors pakistanesos i fumant com un proverbial carreter, el narrador descriu el paisatge nocturn que va solcant, recorda les vivències que la ciutat li ha proporcionat al llarg dels anys, especialment a partir de la seva època d’estudiant de províncies, i s’aventura a un enèsim retrat antropològic de la Barcelona post-olímpica.

No, no ens confonguéssim, no és la Gran Novel·la sobre Barcelona, ni el seu simulacre; però les seves prestacions són infal·libles. És aquest un calaix de sastre personal on tot hi cap, des del record a l’esvalotat amic antisistema fins a la recuperació de la besàvia rica i amb ulleres de cul de got, sense ordre ni concert, amb les dots de l’autor per a la improvisació virtuosa com a única excusa. Aquesta facilitat, que pot fer-lo fregar la pura arbitrarietat, se salva en gran part per la frescor, l’enginy i el sentit de l’humor que Pujol Cruells mostra en tot moment. Capaç d’escriure prosa rimada, notes meta-literàries, frases que interpel·len o corregeixen la frase anterior, expressions afortunades i neologismes feliços, llegir-lo pot ser tota una festa, encara que fins i tot massa hores de festa pot acabar cansant.
Prova per la defensa número 1: antropologia de l’estudiant de comarques

Planyo els propietaris d’aquests habitatges. Mai no se’ls compensarà prou pel desgast que els estudiants de comarques perifèriques infligeixen a les seves propietats. Malmeten els cataus. Són com un ramat de corcs pasturant dins d’una calaixera. No fa ni cinc minuts que l’administrador de finques els ha lliurat les claus —o entregat, que sempre diuen ara—, que els estudiants de comarques perifèriques, amb la barroeria nerviosa dels àngels caiguts al Pandemònium ja pregunten si poden rebentar un envà. Frisen per pintar les parets amb colors que no lliguen, es deleixen per capolar els mobles que bonament el propietari els ha cedit en usdefruit. Demanen reformes, punxen la llum, s’assabenten de quin dia hi ha la llençada de trastos al barri. No censuren la pruïja d’omplir el pis amb butaques esfilagarsades, amb una xacra de tamborets i de tauletes, una farfutalla que les revistes estúpides qualificaran de vintage. Volen decapar portes i porticons, l’emoció de fer-se un jóc a mida és fabulosa. Semblen castors atrafegats. I hi ha la culminació de la transformació destructora. Una de les imatges del terror, per a un propietari prototipus, és la del estudiant de comarques perifèriques armat amb un trepant. En conclusió, l’assassí de parets es mor de ganes de perforar-les en totes direccions. Les broques i les escàrpies, el fardell del manetes. Per a un estudiant de comarques perifèriques no hi ha res que no pugui ser fixat a la paret. Alguns, sobretot els estudiants vinguts dels extrems cardinals del país, fins i tot es graten amb el trepant. Apuja la guàrdia, germà, que el xaronisme sotja.
 
(Continuarà).

4 comentaris:

  1. Vaig gaudir molt amb la lectura del llibre de l'Adrià Pujol. És un text fresc i sense concessions, tant pel que fa a la mirada sobre Barcelona com sobre l'autor, en molts casos demolidora. I m'agrada, sobretot, la seva militància empordanesa que converteix el gueto comarcal en una tribu de primera categoria fora de tot subordinació a la metròpoli barcelonina.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Enric, ara hauré de llegir això que ha escrit sobre l'Empordanet.

      Suprimeix
  2. ONDIA TU¡¡¡,N'HAN SABIA RES I "PINTA" DE MEL... M'ACOSTARE A LA CALDERS.BARCELONA QUINA UNA BRUIXA¡¡¡.

    ResponSuprimeix