dijous, 15 de desembre de 2016

Musée des Beaux-Arts

Delacroix a l'Elisi, segons Binet
El Museu de Belles Arts de Bordeus passa per ser una de les pinacoteques més importants de França encara que no provoca gran entusiasme en el visitant casual. Si bé mostra alguns grans noms artístics i fins i tot alguna bona pintura, la impressió general es veu molt esmorteïda per la decrepitud de les sales, per l’amuntegament dels quadres i per una il·luminació criminal. De fa temps hi ha prevista la construcció d’un nou edifici dissenyat per David Chipperfield. Les últimes notícies daten la seva inauguració l’any 2020.

Compteu amb trobar algun Tiziano, Veronese, Brueghel o Hals i una colla de «caravagistes», però cap Caravagio. Hi ha diversos Rubens, un d’especialment repugnant que us estalvio, on surt Sant Just amb el cap a la mà. Sense cap dubte el quadre més cèlebre de la col·lecció és un Delacroix al·legòric que representa «Grècia sobre les ruïnes de Missolonghi», mitificació romàntica dels primers nacionalismes moderns, atès que els grecs estaven en aquell moment lluitant per alliberar-se del jou otomà. Laurent Binet a «La setena funció del llenguatge» situa aquest quadre al despatx presidencial de Valéry Giscard d’Estaing sense cap garantia de veracitat.

Molt més propera al meu gust i obra mestra indiscutible és la «Cacera de lleons», també de Delacroix però d’època molt més tardana. Malauradament escapçada en un terç de la seva superfície per dos focs consecutius, el que encara queda és un prodigi de color, dinamisme i drama, prova irrefutable de la modernitat de l’artista.

Aquí Redon
Inevitable fer una parada prop de dos artistes bordelesos, com el simbolista Odilon Redon i el post-impressionista Albert Marquet. El primer m’interessa poc, almenys a nivell pictòric, com em sol passar amb els pintors massa amarats de literatura (William Blake, Giorgio de Chirico…) El segon, francament no el tenia gens present, però després de contemplar els horrors que pot perpetrar la pitjor pintura «pompier» francesa, qualsevol indici de frescor i modernitat és rebut com aigua de primavera.

Allà Marquet.
L’orgull nacional l’eleva una graciosa i gràcil dansarina de Pablo Gargallo, més que no pas el dibuix d’una Olga llegint de (l’altre Pablo) Picasso. Reivindiquem finalment l’enorme, inclassificable, Chaïm Soutine, i el secret a veus del mig suís Félix Vallotton que aquí pinta la seva senyora sense fer-li cap favor. Però tot va bé, si acaba bé, encara que no sigui en una perruqueria de final feliç.


2 comentaris:

  1. Potser no hi grans obres però sempre s'agraeix veure en pintura un Delacroix, un Soutine o un Vallotton. Aquesta atmosfera que tan bé descrius de certa deixadesa és característica a les províncies franceses. Quasi ni existeixen tan lluny de París que és un continent.

    ResponElimina
  2. Però per altra banda la ciutat està molt endreçada i polida.

    ResponElimina