El darrer club de lectura va resultar molt polaritzat, dividit entre una petita banda d’entusiastes irreductibles i un grup no gaire més nombrós d’indiferents lleugerament irritats. La culpable, la novel·la «Las dimensiones finitas» del barceloní A. G. Porta, editada per Acantilado el 2015. El llibre relata la trobada i posterior relació amorosa de dues persones impossibles que no són més que un estereotip. Bruno és un consultor desarrelat de la seva família que l’únic que ha llegit a la seva vida són pàgines d’economia. Bruno no sap parlar anglès, viu en un apartament sense mobles prop de la Maquinista i vesteix corbata i Sebagos tots els dies de l’any. Bruno vindria a ser com un producte d’ESADE lleument tarat. En canvi Albertine és una noia rica, gran consumidora de cultura, expianista precoç, fotògrafa ocasional, documentalista a la recerca de patrocini i col·leccionista compulsiva d’obres de Salinger, tan esnob com propensa a les llistes prescriptives.
Sobre el paper la relació és impossible que funcioni, perquè ells dos són com oli i aigua; però el noi se’n surt, perquè s’hi fixa molt, pren nota de tots els noms d’artista que li diuen i es compra un d’aquests manuals de «Tot el que li cal saber per semblar culte». També ajuda que possiblement Albertine sigui una egocèntrica que no pari gaire atenció a qui té al davant. Poc importa, perquè tant ell com ella formen una parella de perfectes cretins i la intenció del llibre no és realista, sinó més aviat paròdica. Com prendre’s si no que la primera vegada que carden, ella posi com a música de fons Luigi Nono? O que la successió de xicotes de Bruno es diguin Jeanine, Nadine, Claudine i similars?
Començant pel seu títol, a «Las dimensiones finitas» l’escriptor J.D. Salinger hi té molta importància. D’una forma bastant ortopèdica, al principi de la novel·la, el protagonista (que no havia llegit literatura en sa vida) es troba amb quatre obres de l’americà a les mans, com a llegat d’una ex-xicota. Tot llegint un d’aquests llibres a l’autobús de la línia 73 és com coneix l’Albertine, una veritable boja de Salinger. De totes maneres, la relació de «Las dimensiones finitas» amb Salinger és una mica incòmoda. En el primer paràgraf se’ns adverteix que possiblement l’estil del llibre ens recordi el del famós autor elusiu, perquè en ell s’ha inspirat; quan la veritat és que no he sabut reconèixer en cap moment un eco de l’estil de Salinger. Per altra banda, Bruno es pren la molèstia d’explicar-nos amb força detall una sinopsi de l’obra completa salingeriana, tot assumint que el lector no en sabrà res d’un literat tan «desconegut». Aquesta presumpció xoca amb el fet que, quan Bruno escriu això, ja coneix la vasta biblioteca d’edicions de Salinger (més de 3.000, si no recordo malament) que posseeix Albertine.
«Las dimensiones finitas», que inicia la seva acció l’any 2008, també vol ser una novel·la de la recent crisi i salpebra la seva trama de notícies econòmiques d’hemeroteca. El protagonista supera la crisi i encara fa algun caleró quan es treu de la màniga una peculiar teoria titulada «Ingeniería de los Soportes Mutables», que no s’explica mai en què consisteix, ni falta que fa.
Així, un cop establerts els «leit motiv» —Salinger, l’amenaça d’un ERO, Nacho Vegas, els Suports Mutables, Primal Scream, The Economist, i el mentor Don Gregorio—, es va trenant un discurs pla, notarial i gris, que dura unes dues-centes pàgines. Hipnòticament addictiu, o simplement ensopidor. Una cosa així:
Sobre el paper la relació és impossible que funcioni, perquè ells dos són com oli i aigua; però el noi se’n surt, perquè s’hi fixa molt, pren nota de tots els noms d’artista que li diuen i es compra un d’aquests manuals de «Tot el que li cal saber per semblar culte». També ajuda que possiblement Albertine sigui una egocèntrica que no pari gaire atenció a qui té al davant. Poc importa, perquè tant ell com ella formen una parella de perfectes cretins i la intenció del llibre no és realista, sinó més aviat paròdica. Com prendre’s si no que la primera vegada que carden, ella posi com a música de fons Luigi Nono? O que la successió de xicotes de Bruno es diguin Jeanine, Nadine, Claudine i similars?
Començant pel seu títol, a «Las dimensiones finitas» l’escriptor J.D. Salinger hi té molta importància. D’una forma bastant ortopèdica, al principi de la novel·la, el protagonista (que no havia llegit literatura en sa vida) es troba amb quatre obres de l’americà a les mans, com a llegat d’una ex-xicota. Tot llegint un d’aquests llibres a l’autobús de la línia 73 és com coneix l’Albertine, una veritable boja de Salinger. De totes maneres, la relació de «Las dimensiones finitas» amb Salinger és una mica incòmoda. En el primer paràgraf se’ns adverteix que possiblement l’estil del llibre ens recordi el del famós autor elusiu, perquè en ell s’ha inspirat; quan la veritat és que no he sabut reconèixer en cap moment un eco de l’estil de Salinger. Per altra banda, Bruno es pren la molèstia d’explicar-nos amb força detall una sinopsi de l’obra completa salingeriana, tot assumint que el lector no en sabrà res d’un literat tan «desconegut». Aquesta presumpció xoca amb el fet que, quan Bruno escriu això, ja coneix la vasta biblioteca d’edicions de Salinger (més de 3.000, si no recordo malament) que posseeix Albertine.
«Las dimensiones finitas», que inicia la seva acció l’any 2008, també vol ser una novel·la de la recent crisi i salpebra la seva trama de notícies econòmiques d’hemeroteca. El protagonista supera la crisi i encara fa algun caleró quan es treu de la màniga una peculiar teoria titulada «Ingeniería de los Soportes Mutables», que no s’explica mai en què consisteix, ni falta que fa.
Així, un cop establerts els «leit motiv» —Salinger, l’amenaça d’un ERO, Nacho Vegas, els Suports Mutables, Primal Scream, The Economist, i el mentor Don Gregorio—, es va trenant un discurs pla, notarial i gris, que dura unes dues-centes pàgines. Hipnòticament addictiu, o simplement ensopidor. Una cosa així:
Asustado, regresé a casa poco antes del mediodía. Ella había insistido en que fuéramos al cine por segunda vez y eso era demasiado en menos de veinticuatro horas. Al menos para mí. Y aunque con mucho gusto me hubiese quedado, me fui porque para ser el primer fin de semana que pasábamos juntos, seguir con ella me parecía excesivo y acompañarla a ver otra película de autor, también. Además, estaba un poco transtornado, como si hubiera sufrido un pequeño shock, y sentía que debía descansar o pensar en mi situación, o las dos cosas a la vez. No tenía muy clara la clase de relación que acababa de iniciar. Bueno, tal vez sí que la tenía clara pero me asustaba, o pensé que de pronto aquella chica había emergido con tanta fuerza que lo que me correspondía en ese momento era recapacitar. Me acompañó hasta la entrada de los Ferrocarriles y luego la vi marcharse montada en su bicicleta plegable de seis marchas.
Coi!, ara que ho transcric, no em sembla pas tan ensopit, seré víctima de la síndrome de la capital sueca? Al final del final, el narrador ens vol convèncer que hem estat testimonis d’una gran història d’amor, fet desmentit per la poca passió i el molt cervell que s’hi troba al text. Des de la primera línia he cregut percebre la superioritat que sent Porta en relació als seus personatges i se m’ha fet antipàtic. Next!, que diria Brel, si parlés per boca de Marc Almond.
doncs next! ^^
ResponEliminaEls clàssics castellans dirien "A otra cosa, mariposa".
Elimina