divendres, 7 d’octubre de 2016

Aperitiu Kipling


No s’entén gaire la intenció del breu volum que Males Herbes ha publicat amb quatre contes de Rudyard Kipling el setembre de 2016 (traducció de David Gálvez) sota el títol de «La millor història del món». Com a antologia es queda curta i a penes fa justícia al talent com a contista de Kipling, que hagués merescut una selecció més àmplia, atès que per donar consistència al volum ha calgut emprar una tipografia gran en excés.

El fet de titular un conte com la «La millor història del món» és una invitació a la decepció i, efectivament, no ens trobem davant la millor història mai narrada, tot el que títol té ganxo indubtable. El plantejament, amb l’escriptor veterà que domina la tècnica però està mancat d’idees i el jove aspirant que bull d’inspiració però que és incapaç de transferir-la al paper, té gràcia i possibilitats. I encara més quan deriva a territoris fantàstics: la metempsicosi estava de moda al tombant del segle i es podia relacionar amb les experiències índies de l’autor. Però algunes reflexions sobre els dilemes literaris i metafísics del narrador resulten embullats i el desenllaç és massa mundà davant de les expectatives aixecades.

«El jardiner» és la veritable perla del recull, un conte que parla de maternitats naturals o suplantades i dels efectes de la Primera Guerra Mundial, una contesa on precisament Kipling va perdre un fill. En una primera lectura se’m va escapar totalment el seu sentit i vaig haver d’acudir a comentaris de text per adonar-me de la natura del drama narrat. Un cop rellegit vaig adonar-me de la magistral dosificació de la informació i del molt calculat establiment d’un subtext fins culminar en un final emotiu però inquietant. Potser la desaparició del tabú del fill il·legítim ha jugat  contra l’eficàcia d’«El jardiner», però continua sent digne de figurar a qualsevol antologia.

Els dos contes restants estan ambientats a l’Índia —de fet, també hi ha referències al subcontinent en els dos precedents—, una constant en la biografia de l’escriptor. «Al final del camí» presenta la infernal realitat dels colons britànics: tedi, xafogor partides de whist i possessions infernals. Té molta atmosfera, però un final previsible. És el que menys m’ha interessat dels quatre. En canvi, «L’última cavalcada d’en Morrowbie Jukes» dibuixa una situació inesperada i fascinant, digna del millor relat d’aventures. D’aquelles peces que aviven la nostra fe en els poders transportadors de la literatura.

El volumet de Males Herbes es tanca amb un útil epíleg de Vicenç Pagès Jordà que lliga els quatre contes i mira de justificar la conveniència del recull. Ja he dit que podrien haver fet una selecció més generosa, però en tot cas no es podrà classificar com temps perdut la lectura de «La millor història del món». Recomanable, a l’espera d’una gran antologia Kipling a la catalana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada