La mala gent és molt distreta

L’holandès Paul Verhoeven va passar-se unes quantes temporades a Hollywood a cos de rei dinamitant totes les seves convencions genèriques (des de «Robocop» fins a «Starship Troopers», via «Basic Instinct» i «Total Recall»). Quan els americans finalment li descobriren el joc, es refugià al seu país natal, on filmà l’excel·lent «Black Book» i després emmudí durant una dècada. Gràcies siguin donades doncs al déu dels regals inesperats, perquè aquest «Elle», títol ben anodí tot sigui dit, és un dels films més transgressors i originals de la seva carrera.

Adaptació de David Birke a partir de la novel·la «Oh!» de Philippe Djian, aquest havia de ser un projecte americà llargament postergat, en no trobar una actriu coneguda disposada a protagonitzar-la. Quan Isabelle Huppert, sempre disposada a assumir riscos interpretatius, va apujar-se al carro, la producció va traslladar-se lògicament a França per a benefici de tothom.

El film s’inicia amb la violació que pateix a casa seva Michèle Leblanc (Huppert), una executiva d’èxit d’una empresa de vídeo-jocs. La dona, enlloc de fer una denúncia a la policia (acció que sembla considerar inútil), continua amb la seva vida. Aparentment busca els mitjans per protegir-se d’una nova agressió, però també podria ser que estigués desitjant que se’n produís una altra…

Prou sabem que les violacions són material flamíger i que la reacció políticament correcta davant d’aquests casos està degudament codificada. Per això molts espectadors potser se sentiran ofesos per la postura tan poc condemnatòria que pren el film. La protagonista, decidida a ser mestressa de la seva vida, no coneix altra moral que la de la seva pròpia conveniència i entoma els destrets amb estoic pragmatisme. El seu truculent historial familiar, que en una cinta més convencional serviria per bastir psicologismes barats que justifiquessin el seu comportament, s’exposa només com una pinzellada més d’un univers on tothom és malvat i egoista o senzillament estúpid (o potser les tres coses a l’hora).

Resulta difícil imaginar-se «Elle» sense el protagonisme d’Huppert, tèrbola figura, capaç de fer la transició de víctima a «dominatrix», de morbosa a banal, en a penes uns segons. És un d’aquells papers «rarets» on brilla particularment, tot i que està envoltada d’un elenc excel·lent de grans comediants francesos.

Potser no és un film per a tots els gustos. Hi ha qui trobarà reprovable recrear-se en l’amoralitat d’altri. Però contemplat amb la deguda sorna i amb un sentit de l’humor més fosc que el negre, aquesta muntanya russa d’emocions imprevisibles pagarà molt satisfactoris interessos.