Diacrítics, una modesta aportació

Com que no sóc filòleg, no penso entrar en l’intens debat que s’està vivint aquests dies sobre la conveniència de suprimir la majoria d’accents diacrítics a l’ortografia de la llengua catalana. Aquesta església ja té els seus doctors i, atès que tota ortografia és una convenció dictada per l’autoritat pertinent, als escrivents de la llengua no ens toca més que acatar la norma (o optar per la desobediència ortogràfica i passar per repatanis immobilistes).

De totes maneres fa un parell de dies, i ara parlo «a nivell usuari», em vaig trobar amb la necessitat de fer una descripció que, en absència de diacrítics, convidaria a l’ambigüitat. I no, no es tracta d’una expressió quasi impossible a la vida quotidiana com «la dona dona» o «la neta neta», expressions que segons els filòlegs reduccionistes serien perfectament comprensibles pel context.

Estava escrivint sobre una església de Gravina in Puglia: la Chiesa del Purgatorio patrocinada per la família Orsini, el motiu ornamental més important de la qual són els «ossos». Què volen significar aquests «ossos»? Reflecteixen les referències a la mortalitat, identificables des dels tètrics esquelets de l’entrada? O ens parlen del plantígrad heràldic de la família? Crec que la disjuntiva, ara que el context no ajuda gens ni mica, només la resoldria un senzill signe diacrític.

De totes maneres, com que tot això ja m’ha pescat amb una edat, no estic disposat a variar els meus hàbits ortogràfics. Si continuo col·locant els accents allà on solia pertocar, què em pot passar? M’afusellaran a la matinada, com si fóssim a «Tosca»?

L’ós ha menjat l’os. De tota la vida.