La mística de la cleca

Si us és familiar, és que heu vist "Inception".

Fa temps que estic intentant deixar aquest gènere estupefaent de les pel·lícules de super-herois, però per tal de mantenir la pau domèstica de tant en tant faig alguna concessió, si veig que la pel·lícula en qüestió mostra algun tret redemptor. Aquest semblava ser el cas del «Doctor Strange» de Scott Derrickson, que podia presumir com a mínim d’un repartiment més que qualificat. No devia de ser l’únic atret pel film, perquè a la primera sessió del diumenge al «Balmes» no hi cabia una agulla, una visió que feia mesos sinó anys que no contemplava.

El personatge titular, creat per Steve Ditko, no és precisament un dels més coneguts de la Marvel, o així m’ho sembla, potser per algunes idiosincràsies seves un xic particulars. El doctor Stephen Stranger (Benedict Cumberbatch) és un neuro-cirurgià tan destre com arrogant que en un accident de cotxe queda amb les facultats disminuïdes. Amb el propòsit de recuperar les seves habilitats, el metge viatja fins al Nepal on es posa en mans d’un personatge misteriós i de gènere indefinit (almenys a la versió en anglès, on se l’anomena The Ancient One i presenta les faccions andrògines de Tilda Swinton) que li obrirà les portes d’una realitat augmentada, curulla d’universos paral·lels, plans astrals i llumetes de colors. Iniciat en aquests misteris sense dificultat aparent, el doctor acabarà descobrint que ha ingressat en una comunitat de super-herois espirituals dedicats a intervenir allà on els molt més físics Avengers (la franquícia més popular de la Marvel) es demostren impotents.

Tota aquesta faramalla pseudo-mística es va revelant a marxes forçades i l’espectador profà l’ha d’assimilar amb certa dificultat, sobretot per culpa de determinades especificitats folklòriques (els Santuaris, l’Ull d’Agamotto, la Capa Levitant, la Dimensió Fosca…) que romanen força inexplicades. Tanmateix en línies generals, ja coneixem la cançó: és allò de la lluita del bé i el mal, dels altres mons que es troben en aquest, del poder que rau al teu interior… T’esperes que en qualsevol moment el mateix Yoda tregui les orelles punxegudes per allí amb els seus super-poders per destrossar la sintaxi. I malgrat l’excés de xerrameca espiritual, no hi falten els combats d’arts marcials o els de pura plantofada, perquè si no no ens trobaríem a can Marvel.

Francament, «Doctor Strange» podria ser una terrible empanada de digestió impossible, si no presentés algun lenitiu. Els petits tocs d’humor que sostrauen transcendència a la fingida seriositat del discurs són molt benvinguts. Per altra banda hi ha un desplegament d’efectes visuals que enlluerna i aclapara alhora. La majoria no són gaire originals, els coneixíem de pel·lícules com «2001» o «Inception», però aquí apareixen elevats a l’enèsima potència, exageració que no fa cap mal al resultat.

I després hi ha els actors i actrius implicats, tots ells molt per sobre del que aquí se’ls demana. Cumberbatch, entrenat gràcies a «Sherlock» en personatges brillants i sobrats, resol el seu paper satisfactòriament i ens arriba a fer creure que podria exercir d’heroi d’acció després d’alguns cursets a la UOC. Swinton, per la seva banda, dota d’inesperada calidesa humana a una figura que és pura collonada «New Age». Tant Rachel McAdams, com a ex-xicota abnegada, o Chiwetel Ejiofor, com a col·lega que no ho acaba de tenir clar, fan passar per bons (gràcies a la seva professionalitat) papers infraescrits. Al pobre Mads Mikkelsen, per culpa del seu físic, li toca ballar amb la més lletja (o amb el més lleig) i es veu obligat, malgrat les seves evidents aptituds, a interpretar un dolent medul·larment convencional.

[Comentari eurocentrista: en una producció americana dels USA, és curiós que tots els papers protagonistes siguin europeus (Cumberbatch, Swinton, Ejiofor, Mikkelsen, Wong...) i McAdams sigui canadenca].

«Doctor Strange» camina, sense assumir-ne el perill, per la corda fluixa que separa el tast de «gourmet» de la patacada. Apte només per consumidors ambivalents i amb estómac agraït.