diumenge, 16 d’octubre de 2016

Passions silencioses…

La poesia és matèria estranya i minoritària que sol funcionar de manera força subjectiva, encara més pels que ens declarem d’entrada negats als seus encants (tot i que, com a persones sensibles que som, sabem fer excepcions). Té cap sentit filmar a principis del segle XXI la biografia d’una poeta del XIX que va passar la part més important de la seva vida tancada entre les quatre parets de casa seva? El britànic Terence Davies, que no ens va impressionar precisament amb la molt recent «Sunset Song», creu que sí i per això ha filmat «A Quiet Passion» («Una passió callada», el títol traduït de la versió comercial és atroç per la seva manca de subtilesa i no vull ni recordar-lo) sobre la molt anodina peripècia vital de la poeta Emily Dickinson.

Davies, atès que al guió li manca acció, ho adorna tot amb una fotografia preciosa (gentilesa de Florian Hoffmeister), una banda sonora espaterrant que passa de tot i és capaç d’incloure l’exquisit Schubert, però també New Age de tercera generació i una col·lecció de poemes recitats en off. El film és visualment exquisit i té algunes escenes corprenedores o fins i tot divertides, però només l’apreciaran espectadors amb un cert tarannà flegmàtic.

«A Quiet Passion» serveix també per reivindicar l’ofici de Cynthia Nixon, una actriu condemnada a estar lligada eternament al paper de Miranda Hobbes a «Sex & the City» (algú la recorda com la minyoneta infiltrada a «Amadeus»?) La figura d’Emily Dickinson li permet desplegar un ventall de gestos excèntrics, respostes àcides i algunes angunioses convulsions, tot molt ben resolt. Al seu voltant una colla de rostres poc convencionals, però molt adequats per retratar la molt puritana societat de Nova Anglaterra, entre els quals costarà una mica desxifrar l’antic sex-symbol Keith Carradine.

La pel·lícula fa justícia a aquesta poeta ferotgement independent, que no va publicar gairebé res en vida i que no va ser compresa fins un segle després de la seva mort. Actualment Dickinson és considerada part essencial del canon de les lletres americanes. Terence Davies n’ha atrapat part del seu rar magnetisme.

Aconsellable per a tots aquells a qui ha irritat el Nobel de Literatura a Bob Dylan.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada