dilluns, 3 d’octubre de 2016

Pitjor és possible

En aquest món present que no es cansa d’afirmar que vivim a l’era d’or de les sèries de televisió i que ens assegura que, si William Shakespeare encara fos viu, escriuria guions per la HBO, sorprèn topar-te amb un programa del que no n’havies sentit dir res, però que és molt millor que el 90% de l’oferta. El produeix l’ABC, el firma el guionista John Ridley («12 Years a Slave», Oscar al millor guió adaptat) i es diu «American Crime». Pertany al molt particular món de les sèries que consten de temporades independents, però on els mateixos actors hi reapareixen fent papers diferents. Una mica com passa també amb «American Horror Story» encara que (afortunadament) aquí s’acaben les similituds. De moment s’han emès dues temporades i una tercera s’estrena un dia d’aquests.

Pel que he pogut comprovar a les dues temporades que conec, el «modus operandi» de la sèrie consisteix en presentar un crim com a punt de partida i a continuació estudiar com afecta aquest totes les persones implicades (víctimes i presumptes culpables o còmplices), així com les seves famílies. La presència de la llei (policies i advocats) és residual, ja que «American Crime» prefereix centrar-se en l’àmbit de les relacions personals. De fet, per dur la contrària a les convencions de la narrativa criminal, les dues temporades conclouen sense revelar ni l’identitat del culpable ni què va passar realment. En canvi existeix un interès patent a investigar les repercussions sociològiques del crim en el marc de l’Amèrica contemporània.

Sense voler revelar gaire cosa, perquè una de les gràcies del programa són les successives capes de complexitat que es van descobrint a mesura que avança la trama, diré que la primera temporada s’inicia amb el salvatge assalt que pateix un jove matrimoni a Modesto (Califòrnia): ell acaba mort i ella queda en coma. Malgrat la condició d’heroi de guerra del difunt, aviat descobrirem que en el crim s’hi barreja un tèrbol afer de tràfic de drogues, que les víctimes no eren tan innocents com voldríem suposar i que els assumits culpables potser no ho són tant. Pel camí apareixen qüestions de racisme (el «negre» com arquetip criminal), l’Islam a Amèrica (o el prejudici habitual envers els musulmans), l’estigmatització de l’immigrant il·legal per part de l’immigrant que ha assolit la legal·litat, més les ferides habituals de les famílies desestructurades.

La segona temporada comença amb una (presumpta) violació entre mascles d’Educació Secundària. Es repeteixen els motius del racisme, aquí ampliats amb l’homofòbia i el classisme que separa dos instituts d’Indianapolis (un de privat i un que caldria qualificar de públic o de subvencionat en el pitjor dels casos). Aquesta temporada, potser perquè la seva conclusió no em sembla tan inevitable com la primera, és la meva preferida.

Formalment «American Crime» respecta molt els seus intèrprets i abunda en escenes de diàleg on la càmera se centra en les expressions en primer pla del rostre d’un sol actor o actriu sense preocupar-se del seu interlocutor (del qual només es mostra el clatell). El muntatge entretallat i el to de fals documental també esdevé figura d’estil. Afegiu-hi una banda sonora indiscutible (i gens intrusiva) del gran Mark Isham per confegir una sèrie de prestigi (o quelcom que se li assembla).

Els actors que repeteixen estan tots superbs, encara que costa una mica entomar-los, si els has de veure en dues temporades immediatament seguides. Els més coneguts són Timothy Hutton (Bogdanovich), Felicity Huffman (Mujeres desesperadas) i Lili Taylor (Cotxet). Però també brillen Regina King (premiada les dues temporades on ha actuat, de moment) i els més ètnics, Elvis Nolasco i Richard Cabral.

Malgrat que «American Crime» contempli una visió decididament pessimista de la Humanitat, no deixa de ser un dels programes més excitants de l’actual televisió.

4 comentaris:

  1. Ni resolució del cas i ni tan sols trobar el culpable?!! Això es l’anti-CSI! A CSI només hi havia respostes, no ens importa la vida dels implicats, només són titelles al mig d’una història, no ens importa què passi amb ells. Si la veig crec que em sentiré una mica frustrat sense saber la veritat.

    Llavors si són temporades independents podria començar per la segona que t’ha agradat més?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, pots començar per la que vulguis; encara que a tu potser t'agradarà més la primera (una intuïció).

      Elimina
  2. A mi la primera em va encantar i la segona se m'està gravant que no em vaig adonar que la come nçaven i tinc moltes ganes de veure-la.

    ResponElimina